Abans de ser el duet harmonitzat al capdavant d’Arcàdia, Montse Ingla (la Seu d’Urgell 1960) i Antoni Munné (Barcelona 1954) van tenir una diversa trajectòria professional. Ella va ser durant 14 anys directora literària de Cruïlla, després de passar per la gestió editorial (Saber), cultural (Olimpíada Cultural i Fundació Tàpies) i institucional (UPF). Ell va ser director d’Editorial Versal i va tenir càrrecs directius als grups Planeta i Santillana, a més de coordinador de llibres a Babelia i editor extern de diverses obres completes per a Galaxia Gutenberg.

 

Fundar Arcàdia

El 2004 decidim tirar endavant una editorial d’assaig, perquè tenim ganes de fer llibres dins de l’àmbit del pensament a la nostra manera. Però ens esperem a disposar d’un llibre significatiu, fundacional. Vam saber que George Steiner havia pronunciat una conferència al Nexus Instituut, hi vam contactar i, gràcies a l’autor i al director del centre, Rob Riemen –posteriorment també autor nostre–, vam fer-ne un llibre. La idea d’Europa va ser un èxit, i encara ara es ven.

Amb tot, Arcàdia no comptava amb una estructura editorial, ni un pla editorial establert. Fins al punt que el segon any no vam fer cap títol i, el tercer, només vam publicar uns aforismes de Kafka, i poc després un llibre en castellà: Confianza y temor en la ciudad de Zygmunt Bauman. Vam seguir fent i, pels volts de 2012, quan ja comptàvem amb una trentena de títols, vam decidir donar una empenta més forta al segell. Hi van ser determinants les nostres circumstàncies professionals personals: l’acomiadament de Cruïlla, d’una banda, i la situació de free-lance, de l’altra. Això fa que ens decidim a posar-nos-hi a temps complet i amb un ritme diferent.

Arcàdia havia nascut amb tres fundadors: nosaltres dos i Antonio Ramírez, un dels propietaris de La Central. Tot i que ell hi era a títol personal, inevitablement la gent associava el segell amb les llibreries i això creava algun equívoc. Amb el temps i de forma natural, ell es va anar desvinculant del projecte, tot coincidint amb la gran expansió de La Central. Per tant, arriba un moment en què ens plantegem resoldre la situació i, entre els dos, li comprem les seves accions.

 

Sense projecte editorial

Compartíem un mateix interès per l’intercanvi d’idees dins del pensament contemporani, alhora, érem molt crítics amb la producció acadèmica. Per això, en un determinat moment, fèiem més programes de conferències per a institucions que no pas llibres. Ens interessava contribuir al debat públic des d’un determinat llenguatge i ens interessava la figura –actualment en clar retrocés– de l’intel·lectual públic. Això va fer que establíssim vincles amb pensadors molt diversos que, en alguns casos, no han donat lloc a llibres, com Mark Lilla o Michael Ignatieff, i en d’altres sí, com Ian Buruma, Mary Beard o Avishai Margalit. Buscàvem, sobretot, aliances i complicitats.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El sorprenent de la nostra trajectòria és que ens posem a publicar assaig quan el seu lector natural, l’estudiant universitari, desapareix. De sobte, la dinàmica acadèmica ja no exigeix ni que llegeixin llibres sencers, ni afavoreix que se’ls comprin, ni fomenta que construeixin la seva pròpia biblioteca. Cal, per tant, trobar un nou lector i retrobar-ne un que ja hi era, el lector generalista que s’interessa per determinats temes.

 

Sense pla de negoci

No vam fer-ne cap. Però ens han anat sortint els números sempre, especialment quan Carles Capdevila s’interessa per l’editorial, cercant una certa aliança amb l’Ara per difondre algunes entrevistes a pensadors que ens interessaven a tots dos, i així vam editar dos volums amb ell i també dos reculls d’articles de Marina Garcés i Xavier Antich. I el 2017 vam fer, de Capdevila, La vida que aprenc, del qual vam vendre quaranta mil exemplars. Per una editorial com la nostra, això va significar poder fer un salt d’escala, de confiança i de projecte.

Nosaltres tampoc no vèiem les disciplines com a àmbits estancs, ni preteníem cap especialització, sinó que arran de la nostra mateixa curiositat –que és molta– vam anar triant llibres i autors, sempre escriptors que ens mereixessin respecte. Volíem oferir en català tant autors ja consolidats, com Richard Sennet –en castellà a Anagrama–, com detectar noves veus, com ara la del filòsof croat Srećko Horvat, de qui hem publicat Després de l’apocalipsi.

Busquem ampliar el radi intel·lectual i ho fem oberts a tots els camps del coneixement, sigui Joan Fontcuberta, Boris Groys, Judith Butler o Martha C. Nussbaum. Després, cada autor i cada llibre troba el seu públic i el seu recorregut. Per exemple, Yayo Herrero ha tingut sortida sobretot en col·lectius activistes. Però això no garanteix que, malgrat que ambdós reflexionin sobre l’ecologisme, aquests mateixos lectors també s’acostin al llibre de Giorgos Kallis, ni impedeix que –com ha estat el cas– aquest autor transcendeixi aquest públic més conscienciat.

Així, des de la coincidència i la complicitat entre dues persones de trajectòria editorial molt diferent, però que ens coneixem de fa molts anys, hem acabat fent l’editorial que volíem, la que volem. Al món editorial no tot són atzars.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Editar és dialogar

Volíem fer llibres «diferents», en el sentit de no tenir el jou del màrqueting, dels resultats econòmics a priori. Sobretot ens preocupava el text, l’autor, el traductor… Per això, vam anar establint, sempre que era possible, una relació personal amb els autors. No es tractava de contractar un llibre a través d’un intermediari i prou, sinó de poder treballar-hi directament perquè ens atreia el seu pensament, el seu projecte, la seva mirada. Cadascun dels nostres llibres aspirava a obrir nous camins editorials. La nostra ambició és poder arribar a ser prescriptors i