Abans de ser el duet harmonitzat al capdavant d’Arcàdia, Montse Ingla (la Seu d’Urgell 1960) i Antoni Munné (Barcelona 1954) van tenir una diversa trajectòria professional. Ella va ser durant 14 anys directora literària de Cruïlla, després de passar per la gestió editorial (Saber), cultural (Olimpíada Cultural i Fundació Tàpies) i institucional (UPF). Ell va ser director d’Editorial Versal i va tenir càrrecs directius als grups Planeta i Santillana, a més de coordinador de llibres a Babelia i editor extern de diverses obres completes per a Galaxia Gutenberg.

Fundar Arcàdia

El 2004 decidim tirar endavant una editorial d’assaig, perquè tenim ganes de fer llibres dins de l’àmbit del pensament a la nostra manera. Però ens esperem a disposar d’un llibre significatiu, fundacional. Vam saber que George Steiner havia pronunciat una conferència al Nexus Instituut, hi vam contactar i, gràcies a l’autor i al director del centre, Rob Riemen –posteriorment també autor nostre–, vam fer-ne un llibre. La idea d’Europa va ser un èxit, i encara ara es ven.

Amb tot, Arcàdia no comptava amb una estructura editorial, ni un pla editorial establert. Fins al punt que el segon any no vam fer cap títol i, el tercer, només vam publicar uns aforismes de Kafka, i poc després un llibre en castellà: Confianza y temor en la ciudad de Zygmunt Bauman. Vam seguir fent i, pels volts de 2012, quan ja comptàvem amb una trentena de títols, vam decidir donar una empenta més forta al segell. Hi van ser determinants les nostres circumstàncies professionals personals: l’acomiadament de Cruïlla, d’una banda, i la situació de free-lance, de l’altra. Això fa que ens decidim a posar-nos-hi a temps complet i amb un ritme diferent.

Arcàdia havia nascut amb tres fundadors: nosaltres dos i Antonio Ramírez, un dels propietaris de La Central. Tot i que ell hi era a títol personal, inevitablement la gent associava el segell amb les llibreries i això creava algun equívoc. Amb el temps i de forma natural, ell es va anar desvinculant del projecte, tot coincidint amb la gran expansió de La Central. Per tant, arriba un moment en què ens plantegem resoldre la situació i, entre els dos, li comprem les seves accions.

Sense projecte editorial

Compartíem un mateix interès per l’intercanvi d’idees dins del pensament contemporani, alhora, érem molt crítics amb la producció acadèmica. Per això, en un determinat moment, fèiem més programes de conferències per a institucions que no pas llibres. Ens interessava contribuir al debat públic des d’un determinat llenguatge i ens interessava la figura –actualment en clar retrocés– de l’intel·lectual públic. Això va fer que establíssim vincles amb pensadors molt diversos que, en alguns casos, no han donat lloc a llibres, com Mark Lilla o Michael Ignatieff, i en d’altres sí, com Ian Buruma, Mary Beard o Avishai Margalit. Buscàvem, sobretot, aliances i complicitats.

El sorprenent de la nostra trajectòria és que ens posem a publicar assaig quan el seu lector natural, l’estudiant universitari, desapareix. De sobte, la dinàmica acadèmica ja no exigeix ni que llegeixin llibres sencers, ni afavoreix que se’ls comprin, ni fomenta que construeixin la seva pròpia biblioteca. Cal, per tant, trobar un nou lector i retrobar-ne un que ja hi era, el lector generalista que s’interessa per determinats temes.

PUBLICITAT

Sense pla de negoci

No vam fer-ne cap. Però ens han anat sortint els números sempre, especialment quan Carles Capdevila s’interessa per l’editorial, cercant una certa aliança amb l’Ara per difondre algunes entrevistes a pensadors que ens interessaven a tots dos, i així vam editar dos volums amb ell i també dos reculls d’articles de Marina Garcés i Xavier Antich. I el 2017 vam fer, de Capdevila, La vida que aprenc, del qual vam vendre quaranta mil exemplars. Per una editorial com la nostra, això va significar poder fer un salt d’escala, de confiança i de projecte.

Nosaltres tampoc no vèiem les disciplines com a àmbits estancs, ni preteníem cap especialització, sinó que arran de la nostra mateixa curiositat –que és molta– vam anar triant llibres i autors, sempre escriptors que ens mereixessin respecte. Volíem oferir en català tant autors ja consolidats, com Richard Sennet –en castellà a Anagrama–, com detectar noves veus, com ara la del filòsof croat Srećko Horvat, de qui hem publicat Després de l’apocalipsi.

Busquem ampliar el radi intel·lectual i ho fem oberts a tots els camps del coneixement, sigui Joan Fontcuberta, Boris Groys, Judith Butler o Martha C. Nussbaum. Després, cada autor i cada llibre troba el seu públic i el seu recorregut. Per exemple, Yayo Herrero ha tingut sortida sobretot en col·lectius activistes. Però això no garanteix que, malgrat que ambdós reflexionin sobre l’ecologisme, aquests mateixos lectors també s’acostin al llibre de Giorgos Kallis, ni impedeix que –com ha estat el cas– aquest autor transcendeixi aquest públic més conscienciat.

Així, des de la coincidència i la complicitat entre dues persones de trajectòria editorial molt diferent, però que ens coneixem de fa molts anys, hem acabat fent l’editorial que volíem, la que volem. Al món editorial no tot són atzars.

Editar és dialogar

Volíem fer llibres «diferents», en el sentit de no tenir el jou del màrqueting, dels resultats econòmics a priori. Sobretot ens preocupava el text, l’autor, el traductor… Per això, vam anar establint, sempre que era possible, una relació personal amb els autors. No es tractava de contractar un llibre a través d’un intermediari i prou, sinó de poder treballar-hi directament perquè ens atreia el seu pensament, el seu projecte, la seva mirada. Cadascun dels nostres llibres aspirava a obrir nous camins editorials. La nostra ambició és poder arribar a ser prescriptors i que Arcàdia sigui garantia de qualitat. Comencem a sentir que hi ha un respecte pel segell, i això és un estímul indubtable per a la nostra feina.

Hem publicat més en català que en castellà, però tampoc no obeeix a cap pla concret. No tenim cap problema amb les llengües perquè el rellevant és la circulació de les idees i el rigor expositiu. Sempre ens ha agradat molt treballar els textos i sempre ens ha preocupat molt en quina llengua: no en quin idioma, sinó en quin registre. Som editors, «editors de taula». La feina que ens gratifica és la discussió i el diàleg, per tal de garantir que el text diu allò que vol dir. De la mateixa manera que fèiem (i fem) edició de les traduccions, vam començar a aplicar els mateixos mecanismes i exigències als llibres creats per autors propis. Hi ha una preocupació per mirar que Arcàdia tingui un cert model de llengua en l’àmbit de l’assaig, tot respectant l’estil propi de cada autor.

A El temps esquerp, per exemple, amb Raimon Obiols vam tenir un anar i tornar, vam dir-nos tot allò que calia sobre el text, però finalment ha decidit ell i tot s’ha fet al servei d’un bon llibre ben acabat. En altres casos, com a Tosquelles. Curar les institucions de Joana Masó, hem tingut una participació més directa en la conceptualització del llibre i hem pogut acompanyar l’autora en aquest projecte editorial i de reivindicació d’una personalitat oblidada. I encara hem anat més enllà i ara recuperem, després d’un treball d’edició notable, Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de «In memoriam» de Gabriel Ferrater del mateix Francesc Tosquelles.

Col·leccions inacabades

No som gaire partidaris de les col·leccions, però n’hem anat obrint per provar nous camins. En un moment determinat volíem arriscar-nos una mica, però sense angoixes econòmiques afegides, i publicar assaig d’aquí. L’ecosistema català és molt ric, hi ha gent molt bona i molt jove, però que fan ficció fonamentalment. Hi ha pocs assagistes, però n’hi ha. Només cal anar-los a trobar. Gent de camps de coneixement diversos amb qui anar més enllà de la traducció i de la recopilació d’articles. Gent propera amb qui ens interessava treballar. Aleshores ens vam inventar Deriva, una associació sense ànim de lucre que cada any demana un petit ajut a la Fundació Banc Sabadell que ens permet editar els llibres d’una col·lecció evidentment anomenada Deriva. Gràcies a aquest estratagema, hem pogut publicar assaigs tan diversos com L’ull i la navalla, a partir de la tesi doctoral d’Íngrid Guardiola, o Diecinueve apagones y un destello de Valentín Roma o I sí d’Adrià Pujol Cruells.

També vam voler provar d’acostar-nos al públic infantil i juvenil, sabent que és un sector editorial amb unes característiques pròpies molt determinades. I ho vam voler fer des de la literatura, defugint la carregosa lliçó moral que sovint acompanya alguns dels llibres dirigits als més joves. Vam fer els encàrrecs a molt bons autors i així vam crear La meva Arcàdia. Però, després de deu llibres, ho vam deixar córrer, perquè no arribàvem a tot.

Arcàdia demà

Avui l’editorial està perfectament definida i el projecte editorial és clar. L’hem construït sobre la base dels nostres interessos, hem fet els llibres a partir de les nostres habilitats, hem demanat ajuda en tot allò que no érem competents o no assolíem el nivell que creiem necessari. Quan tots dos vam voler i poder dedicar-nos-hi al 100 %, Arcàdia va viure un canvi evident. Però arriba un moment en què t’adones que no podràs mantenir un ritme tan absorbent.

Necessitàvem, per tant, que entrés algú disposat a posar-hi diners i que entengués l’editorial. No pas per fer-se ric. Nosaltres sempre hem estat conscients dels límits de l’assaig i la nostra aspiració ha estat no perdre-hi i, en la mesura del possible, fer apostes arriscades. Però la manca de coixí financer ens ha impedit competir per determinats drets d’autor amb editorials o grups més forts. Ens va passar amb Tony Judt i amb Bauman –amb qui érem amics, però que, en aquell moment, no hi va poder fer res. Amb l’afegit que, tot i comprar els drets en català, aquests segells en algun cas ni tan sols ho publicaven en aquesta llengua. De vegades, el món editorial va així. En resum, necessitàvem múscul i unes garanties de continuïtat mentre nosaltres tinguem ganes i salut per tirar endavant.

Tot i que no ens coneixíem personalment, vam anar a presentar el projecte a Jaume Roures. Ell ja era lector d’Arcàdia i, amb molta generositat, ens va demanar en què ens podia ajudar. A partir d’aquí i després de converses al llarg de gairebé dos anys, hem venut el 80 % de les participacions editorials a una petita societat constituïda pel mateix Roures, Tatxo Benet i Ernest Folch. L’acord inclou, a més d’unes condicions de treball concretes, el manteniment –sobretot– d’una línia editorial que ha de seguir a les nostres mans mentre no ens retirem. Això dona tranquil·litat, t’estalvia angoixes i t’assegura poder seguir treballant com fins ara.

Ens podem permetre una mica més d’ambició i, en comptes de fer 12 o 14 llibres anuals, editar-ne una vintena i arribar a autors fins ara fora del nostre abast econòmic. Perquè, d’una banda, disposarem dels recursos i, de l’altra, perquè en paral·lel hem anat creant una comunitat de col·laboradors al voltant d’Arcàdia. Als professionals habituals, hi estem sumant editors externs amb qui podem treballar amb plenes garanties, que comparteixen la nostra preocupació pel text, que volen participar en el debat públic i que senten la mateixa gratificació que nosaltres a l’hora de participar en el procés de cada llibre.