El 20 de gener d’aquest any la programació del Palau Sant Jordi oferia, en certa manera, una bona fotografia de la Catalunya dels 8 milions. A la sala gran, concert de Joan Dausà (1979), cantautor millennial, gendre de Catalunya, reunia 16.400 persones. El mateix dia, a la sala del Sant Jordi Club actuava el raper Morad el-Khattouti el-Horami (1999), més conegut com a Morad, fill de migrants marroquins i nascut als blocs de la Florida a l’Hospitalet de Llobregat. Feia el seu primer concert de tres amb tot venut (amb més de 12.000 espectadors en total) per presentar el seu disc «Reinsertado».

Sense menystenir la gesta de Dausà (la d’omplir un Sant Jordi) cal dir que va ser, des que es va anunciar la venda d’entrades, una actuació amplificada, un cop i un altre, amb cert orgull, a tots els mitjans de comunicació del país. Però el fenomen interessant aquí no és el seu, sinó el de Morad. Perquè el jove raper representa una nova realitat demogràfica del país. Perquè a la cua del Dausà m’hi imagino la majoria de persones amb noms com Eulàlia, Joana i Jordi; a la de Morad, ho sé de primera mà, no només hi havia, com es podria presumir, Hakims, Mohameds o Karims, sinó també Carlos i Nachos i Martines, Gal·les i Laies.

La història de Morad és la de molts, de fills i filles de la immigració, però també de la vida a l’extraradi. Els seus pares, tots dos del Marroc, van arribar a Catalunya a mitjans dels anys 90, poc abans que ell nasqués. En arribar a l’Hospitalet el seu pare desapareix i a casa només hi queda la mare. Amb 12 anys ingressa en un centre de menors amb els seus dos germans i fins als 18 no torna a casa seva. Una vida conflictiva que no ha estat exempta d’enfrontaments amb la policia i que li han valgut diverses condemnes, entre les quals el desterrament de la Florida.

L’experiència de vida de Morad és la base de les seves lletres. En una de les seves cançons, La calle y su clase, Morad parla del barri, de la família, de l’esforç i de la realitat de molts joves que no se senten ni d’aquí, ni d’allà «Que yo he vivido una vida con mucho pasado / Sin tener un pasado y con poco futuro / Sin tener ni un duro, te juro, no me he cansado» i d’això van la majoria de les seves lletres que sense sonar a les ràdios i televisions mainstream de Catalunya, gràcies a la desintermediació que permeten les xarxes socials, tenen milions de reproduccions a Youtube i Spotify. El 2023 es convertia en un dels tres artistes catalans més escoltats a Spotify, juntament amb Rosalía i Aitana.

 

Doble identitat cultural

Als blocs Florida, però també a la majoria de les perifèries similars a aquest barri de l’Hospitalet, molts tenen a Morad com a referent, no només per la seva música, sinó pel que representa. És el triomf de l’M.D.L.R (Mec De La Rue/paio del carrer) concepte molt popular entre els joves per definir un estil de vestir, però també un estil de vida. La victòria del noi de barri que, supera les adversitats.

A la cançó Profesores canta, per exemple, «El de sociales / Me decía “Morad, tú no vales/ Acabarás preso, muerto o si no acabarás en los tribunales”». A aquests joves els explica, a les seves cançons, les desigualtats, el racisme, les drogues i abusos, la pobresa, la delinqüència, el fracàs escolar, dels quals ells també són víctimes, però també els parla de la lleialtat, l’esforç, el respecte per la família i la gestió de la doble identitat cultural dels fills de la migració. Tot i que Morad, en una entrevista amb Jordi Évole, deia que el seu país era el Marroc, perquè no l’han «volgut veure com a espanyol [tampoc com a català] enlloc». En la seva cançó Mamá me dice ho explica així: «Yo le digo mamá, porque a veces ser bueno no me vale / hay gente inocente que ve a su madre entre cristale’/ Personas que usan siempre trajes esos hacen las maldade’/ Mamá dime de donde toda esta rabia a mí me sale».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

No és estrany que s’hagi convertit en un referent per a aquells catalans, a qui, aquí, no els parla ningú. Ni la política, ni la programació cultural, ni les institucions, ni els mitjans tradicionals. En un article publicat al diari Ara se citava Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics dient:  «És normal que se sentin de fora si l’única relació que tenen amb Catalunya és institucional, desagradable i repressiva —opina. Els que primer ens hem de convèncer que són d’aquí som nosaltres, perquè no ens ho creiem».

Tot i el seu desterrament del barri per ordre judicial, la influència de Morad no ha marxat dels blocs.

Morad és com ells i parla amb els seus codis. Un motiu d’orgull i de cert sentiment de pertinença que pot ser un refugi en aquells que han de construir una identitat diversa, la del país d’origen de les seves famílies i la d’on han nascut. Aquells a qui molts cops se’ls pregunta una vegada i una altra «ah, però tu ets d’aquí?», malgrat haver nascut i viscut a Catalunya tota la seva vida. A qui ens referim, massa cops, com immigrants de segona generació i, massa pocs, com a catalans a seques.

Tot i el seu desterrament del barri per ordre judicial, la influència de Morad no ha marxat dels blocs. És un orgull per a molts dels qui hi viuen que sigui d’allà. És veritat també que hi ha veïns que creuen que és problemàtic. Però s’ha generat una sort de pelegrinatge de joves vestits com a M.D.L.R, amb xandall, amb ronyonera creuada a l’espatlla i amb el mateix pentinat que el seu ídol, que a la sortida del metro de l’L1 pregunten amb fascinació «¿Cómo se va hasta donde vive el Morad?».

 

La Florida C.F.

Però no només s’ha convertit en un referent per la seva música, sinó per allò que s’interpreta com a coherència en la seva vida al barri. Morad no ha marxat malgrat el seu èxit. És interessant la història de Morad amb La Florida C.F., un club de barri amb una clara vocació social. Com tantes de les xarxes que es teixeixen i s’autoorganitzen a aquesta mena de barris, com la família, els veïns, la comunitat, les associacions, l’esport i la cultura, davant la sensació d’abandonament del país on viuen.

En un dels primers contractes amb la marca Adidas, el cantant va posar com a condició que la marca vestiria de manera gratuïta tots els nens del club, amb l’equipació on es pot llegir M.D.L.R que s’ha convertit en la marca d’identitat de Morad. En un article a la revista digital Relevo, el director del club, José María Hueta, assegurava que ara hi ha més nens i nenes que mai que s’hi volen apuntar i que «aquí los niños le adoran [a Morad] más que a Messi o Cristiano».

Morad ha fet bandera dels blocs, són el seu escenari. D’aquests blocs que tenien l’objectiu, durant el franquisme i també fins ara, d’amagar la marginalitat. El barri que, com tants altres, va créixer amb la immigració dels anys 1950 i 1960, avui dia és un dels més densos d’Europa i on s’allotja part de la migració arribada a Catalunya a inicis del mil·lenni. En la seva iconografia: la Florida, els amics, la vida al barri surten constantment als seus videoclips. Als blocs que s’expliquen molts cops des de la delinqüència i la marginalitat, Morad els ha retornat l’orgull.

En un dels primers contractes amb la marca Adidas, el cantant va posar com a condició que la marca vestiria de manera gratuïta tots els nens del club.

Inspirat en el rap francès que neix a les banlieues, hi trobem, però, una diferència abismal, però no pel que fa a la música, de fet Morad ha estat convidat a França diverses vegades per col·laborar amb artistes d’allà, sinó pel que fa a l’espai que ocupen no només els rapers, sinó els músics no blancs en l’escena artística catalana. Nando Cruz, periodista musical, en el mateix article de Relevo, assegurava que mentre a Espanya i a Catalunya la programació cultural només atén un tipus de catalans, «a França, les llistes d’èxits estan plenes de músics originaris de Mali, del Congo, a Bèlgica, de Tunísia o Egipte, a Itàlia també. A Espanya [i sens dubte a Catalunya] els casos són comptats».

 

Més enllà del barri

Però, gràcies a les xarxes socials, com ho fèiem abans a la meva època amb les cintes de casset gravades casolanament i el boca-orella, Morad ha superat aquesta barrera i la seva música s’ha estès més enllà del barri. Ja no només interpel·la els que, com ell, són fills de l’extraradi, sinó que parla amb tota una generació de joves i de molt joves. En el concert al Sant Jordi s’hi veien nens des dels 8 anys a joves menors de 25. Perquè les seves cançons no només van del barri. Tot i ser detingut i condemnat diverses vegades, en el seu discurs no és central l’apologia del mafiós o del delinqüent tan habitual quan pensem en un raper, sinó que també s’hi destil·la certa moralitat amb valors com el respecte, a un mateix i a la família, barrejada amb la seducció de la rebel·lia i de la sortida dels marges que és tan atractiva per a l’adolescència.

En un exercici de política ficció, qui sap si en un futur llunyà Morad (si no tingués diverses condemnes judicials) podria rebre la Creu de Sant Jordi.

El que va significar Estopa, amb el seu primer disc a finals dels anys 90 per reivindicar els fills de la migració andalusa i la vida a la perifèria de Barcelona, podria ser un bon símil del que, a parer meu, podria passar amb Morad i els seus milions de reproduccions a Youtube i Spotify. Perquè Estopa no només l’escoltaven a Cornellà, sinó que es va convertir en un fenomen per a tots els catalans i catalanes. Com Estopa va resignificar, positivar i integrar el concepte xarnego, podríem dir que ho està fent Morad amb l’M.D.L.R, més enllà de la seva comunitat i el seu barri. En un exercici de política ficció, qui sap si en un futur llunyà Morad (si no tingués diverses condemnes judicials) podria rebre la Creu de Sant Jordi i si generaria el mateix debat com el que va generar la medalla per Estopa. L’any 2022! I aquí s’obre una altra porta que donaria per a una dotzena d’articles més. Què és la cultura catalana?

 

Altaveu i reflex

Si jo fos un representant institucional, correria a intentar convèncer Morad, ell potser no perquè les sentències judicials ho dificulten, però sí algun dels centenars de Morads que hi ha als barris, perquè fes una campanya de promoció del català. Perquè, vulguem o no, Morad és l’altaveu i el reflex de part d’aquests 2,3 milions de catalans que tenen almenys un dels progenitors nascut fora, segons el Centre d’Estudis Demogràfics. I és que a més, traspassa el barri per explicar aquesta realitat a la resta de joves i adolescents del país. O normalitzem i donem més espais a artistes com Morad o ens estem deixant mitja Catalunya fora.