Morán i el 23-F

Recordo que, el 1979, quan Adolfo Suárez estava en la plenitud del seu poder, em va causar gran impressió el llibre Adolfo Suárez: historia de una ambición de Gregorio Morán, per a mi un total desconegut. Era un llibre crític i irreverent, però molt documentat i amb una dosi apreciable d’objectivitat sobre «l’heroi de la Transició». Suárez apareixia com un jove de classe mitjana-mitjana amb ambició política. I durant el franquisme es va apuntar a la Falange –tot el contrari de Morán que va militar al PCE–, però a Espanya llavors només es podia fer política contra la dictadura –amb els riscos que implicava i amb poques possibilitats de poder a curt termini–, o en el Movimiento Nacional, els propagandistes catòlics o l’Opus Dei. I Suárez tenia ambició i una gran capacitat per a les relacions públiques i els contactes socials, però no era de l’establishment: anà al Movimiento Nacional, on va arribar a ser el segon, amb Herrero Tejedor, i després el número u.

Vaig devorar el llibre de Morán i vaig recordar que Heribert Barrera, el líder d’ERC durant la dictadura –un home recelós–, a qui vaig preguntar què opinava de Suárez la mateixa nit de la seva primera entrevista, em va sorprendre amb la resposta: «és tan simpàtic…» Sí, un seductor.

Vaig fitxar el llibre de Morán. Al cap d’uns deu anys, quan, després de treballar amb Miguel Boyer, vaig ser nomenat director de La Vanguardia, Antoni Batista, un amic que havia militat al PSUC i treballat per a la candidatura de Josep Benet a la Generalitat (un somni de compromís històric a la catalana), em va presentar Morán. La seva conversa em va interessar. Era un exmilitant decebut del PCE, amb reflexos profunds d’esquerres, que sabia molt d’història i de política i que havia estat director de la desapareguda Gaceta del Norte de Bilbao. Vaig pensar que a La Vanguardia –que havia sobreviscut al franquisme en gran part per la seva magnífica secció d’Internacional a càrrec del monàrquic joanista Santiago Nadal, i que després va ser massa pròxima a Jordi Pujol–, li convenien col·laboracions que aportessin aires nous. Però amb fonaments.

‘La Vanguardia’ dels dissabtes

I no vaig dubtar a «fitxar» –ara sí– Gregorio Morán. No me’n vaig penedir mai i Gregorio, amb les seves «Sabatinas intempestivas» que es publicaven cada dissabte, va tenir un gran èxit. Era per la seva cultura, irreverència i independència una rara avis en la premsa catalana i espanyola de finals dels 80 i els 90. Molta gent em va dir que no es perdien La Vanguardia dels dissabtes pels articles de Gregorio. Va ser una «operació d’èxit», però les relacions no sempre van ser fàcils. Ell anava a la seva, i feia bé, però creava problemes. Recordo que en dotze anys li vaig haver de retirar –de mala gana, però amb fermesa– dos articles. Un de sagnant contra Pujol la setmana abans d’unes eleccions catalanes, i un altre – vist avui potser tenia part de raó–, el tercer d’una sèrie sobre les derives d’Israel. No li va agradar gens, però s’ho va empassar. Va entendre que un director no és un articulista que va per lliure.

Morán va publicar diversos llibres –sempre iconoclastes– sobre Ortega y Gasset i les tribus d’intel·lectuals espanyols que van tenir molts lectors i que sempre em van interessar. I el vaig continuar veient –no gaire sovint– al llarg dels anys. La seva conversa i els seus punts de vista sempre em van interessar, encara que algunes vegades no hi estigués d’acord. Però l’aportació de Morán, que no era un historiador professional sinó un periodista i lliure-historiador, és important per entendre Espanya.

No solament pel seu primer llibre sobre Suárez i per altres treballs –un sobre Euskadi, Los españoles que dejaron de serlo–, sinó perquè en el seu segon llibre sobre Suárez –publicat el 2009– sosté una tesi sobre el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 que és indemostrable – es basa en un llibre d’Abel Hernández, ploma molt pròxima a Suárez, sobre el qual el mateix autor va fer marxa enrere–, però que és l’única explicació coherent sobre aquell cop militar fallit que va ser un pas decisiu –apuntalat després per l’obra de Narcís Serra com a ministre de Defensa de Felipe González– per a la liquidació de l’intervencionisme de l’exèrcit en la política espanyola. Just tot el contrari del que els colpistes pretenien.

Els tres tinents generals li diuen a Suárez que la situació és insostenible, que el terrorisme no cessa, que el govern ha perdut el control i que ha de dimitir.

Resumim-ho. A principis de 1981 Suárez estava en fase bastant terminal. El terrorisme d’ETA assassinava i apuntava a les forces de seguretat, que, a més, estaven molt dolgudes amb Suárez des de la legalització –abans de les primeres eleccions democràtiques– del PCE. Espanya travessava una crisi econòmica i les incipients organitzacions empresarials estaven alarmades i atribuïen tots els problemes a la irresolució de Suárez, al qual consideraven «tou».

L’ala liberal, i més la democratacristiana (els antics Tácitos) de la UCD, proclamaven que Suárez s’equivocava i no feia una política de centredreta, però no podien fer-lo fora perquè havia guanyat dues eleccions generals (contra l’esquerra) i controlava l’aparell del partit, no gaire fort. L’Aliança Popular de Fraga s’agitava contra les «perilloses derives» de Suárez.

Suárez, una molèstia

El «tot Madrid», encapçalat per Pedro J. Ramírez i el seu Diario16, a la dreta d’El País però que tampoc era l’ABC, deia cada dia que tots els mals es devien a la incompetència, i fins i tot a «la maldat», del president. Per al PSOE, que moria d’impaciència i volia guanyar les eleccions següents, la figura de Suárez era una molèstia. I per al món de l’extrema esquerra –el PCE de Carrillo va sofrir un cop dur a les eleccions del 77 i del 79– Suárez era l’enemic. I el teló de fons –el soroll de sabres i els rumors de cop militar– era la preocupació de molta gent. Fins i tot Tarradellas –retirat ja de la Generalitat– demanava un «cop de timó». Hi havia unanimitat contra Suárez? No, però ho semblava.

A vegades els periodistes que van al fons dels fets i dels personatges –com Morán– poden aportar tant o més que els historiadors professionals.

Per a Joan Carles – que havia nomenat Suárez perquè fes la Transició i consolidés la monarquia– la situació era preocupant. I si tot acabava en un cop militar que posava en risc la Transició i desestabilitzava la monarquia? I el rei emèrit sabia –en gran part a través del general Armada, un militar molt pròxim i en el qual confiava massa– què es coïa a les casernes. Joan Carles –que en aquells dies tenia intuïció política– va poder pensar que Suárez ja no era útil. Recorden allò de «llençar després d’usar»? Ell havia posat a Suárez i ell podia i havia de llençar-lo. Com?

El matí del 22 de gener, un mes abans del 23-F, el rei telefona a Suárez i li diu que ha quedat per dinar amb tres tinents generals i, com que Suárez ha d’anar a la Zarzuela per a la presa de possessió d’Antonio Truyol com a magistrat del Constitucional, seria bo que s’unís a l’àpat. Convé saber de primera mà què pensen els militars.

Una trucada important

I s’asseuen a dinar. El rei, els tres capitans generals (Gómez del Hierro de Canàries, Merry Gordon de Sevilla i Milans del Bosch de València), i Adolfo Suárez. No passa res de substancial fins que un uixer li lliura a Joan Carles una nota i aquest s’excusa: perdoneu, però he d’atendre una trucada important. I s’absenta durant uns quinze minuts. Llavors els tres tinents generals li diuen a Suárez que la situació és insostenible, que el terrorisme no cessa, que el govern ha perdut el control i que ha de dimitir. Després el rei torna i el dinar acaba amb una normalitat diplomàtica. Van parlar després el rei i Suárez? L’única cosa certa és que – diu Morán– el cotxe del president va sortir de la Zarzuela poc després de les cinc de la tarda.

Suárez sap que no té una altra opció que dimitir. I ho fa molt pocs dies després, el 29 de gener, en un críptic missatge televisat en el qual afirma: «jo no vull que el sistema democràtic de convivència sigui, una vegada més, un parèntesi en la història d’Espanya». Diu Morán: «més clar, aigua; més evident, un crit».

El rei creu que ja ha fet la seva feina. El Congrés està a punt de triar Leopoldo Calvo-Sotelo, proposta de Suárez a la UCD però més establishment, i tot sembla tornar a certa normalitat. La majoria dels contraris a Suárez ja s’han cobrat la peça. Llavors, per què el cop del 23-F?

Perquè ja estava preparat, perquè Milans del Bosch i altres generals no volien la normalització democràtica, sinó la involució, i perquè el general Armada –les relacions del qual amb l’emèrit havien estat molt estretes– volia ser president del govern per donar un «cop de timó». I creu que pot ser investit amb el suport del rei. I fins i tot del PSOE. Però per a això cal que el coronel Tejero segresti el Congrés dels Diputats i després accepti la solució Armada. Però Tejero i Milans són «ultres», no cortesans calculadors, i diuen «d’entrada, no…». Després s’acaben desinflant… i es rendeixen.

Armada creia que el rei li donaria suport com l’única solució al cop? Volia ser el general de Gaulle que es va fer investir pel parlament de la IV República per posar-hi fi i instaurar una república presidencialista? Gairebé segur, i el testimoni de Sabino Fernández Campos que li diu –d’acord amb el rei– que no vagi a la Zarzuela després del cop de Tejero ho confirma. El rei ja havia fet fora Suárez i «pacificat» l’ambient. No li convenia el cop ni els riscos desestabilitzadors que hauria comportat. I per això no solament no el secunda, sinó que el combat. Per aquest motiu la desclassificació recent dels papers del 23-F deixen l’emèrit en bon lloc.

El seu cop –el cessament de Suárez al qual abans havia nomenat– ja estava fet. El d’uns militars que somiaven a tornar a un franquisme sense Franco no li interessava. En el seu recent llibre de memòries –molt irregular, però ben escrit per Laurence Debray– l’emèrit explica que aquella nit va parlar amb tots els capitans generals i que tots van recolzar la seva posició contrària al cop, però afegeix que va intuir que alguns haurien estat més satisfets si els hagués dit el contrari.

El 23-F va ser un gran fracàs perquè va ser un cop d’uns militars que havien perdut el nord i que desconeixien la realitat espanyola de 1981. I perquè el rei els falla. Ell ja havia fet el seu cop. Ell va fer nomenar Suárez pel Consell del Regne i ell, amb l’ajuda de tres tinents generals, el va fer dimitir. Missió complerta per a la consolidació d’una monarquia no ja imposada per Franco, sinó avalada per les principals forces democràtiques. Fins i tot per Carrillo.

La tesi de Morán és –segons la meva interpretació– l’única coherent amb el que realment va passar. I és que a vegades els periodistes que van al fons dels fets i dels personatges –com Morán– poden aportar tant o més que els historiadors professionals. Gregorio Morán –algunes manies a part– ha estat un periodista tan rellevant com impertinent. Per això molestava… i per això va ser tan llegit.