Il·lusió, esforç, tenacitat, desengany. Aquesta és la progressió resultant de les restriccions decretades per combatre la covid-19 sobre l’ànim del tenor Roger Padullés. Segur que artistes d’altres disciplines artístiques deuen sentir i patir el mateix, però com que aquí venim a parlar de solfa ens centrem en els músics. El cantant es dolia amb raó que darrere dels teatres i auditoris tancats s’hi amaguen setmanes d’estudi llençades a les escombraries. En el seu cas, sis projectes. Però aquest no és l’únic cas. Ho confirma la fredor de les dades.

Les de l’Acadèmia Catalana de la Música (ACM), per exemple, quan indiquen que fins al setembre del 2020 en el sector de la música en viu s’havien cancel·lat més de 4.000 concerts amb unes pèrdues d’ingressos estimades en més de 40 milions. I no només això, a les cancel·lacions del darrer any s’hi afegia que el 70 % dels músics no tenen cap concert contractat o aparaulat per a aquest 2021. L’informe de l’Acadèmia també es feia ressò de la pèrdua del 65 % dels ingressos del sector discogràfic i dels ingressos no percebuts en el període de març a juny del 2020 per part de les escoles de música de titularitat privada, que s’estimen en 725.000 euros.

Les pèrdues d’ingressos dels principals equipaments culturals a causa de la cancel·lació de la programació d’activitat són milionàries. Encapçalen la llista el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana amb més de 10 milions de pèrdues cadascun, mentre que les de l’Auditori de Barcelona s’apropen als 5 milions.

A les cancel·lacions del 2020 s’hi afegeix que el 70% dels músics no tenen cap concert contractat o aparaulat per al 2021.

Si aquestes dades fan feredat, les de l’Anuari de la Música 2020, presentat a finals de novembre, encara en fan més perquè abasten un període més extens. Les previsions de l’estudi elaborat pel Grup Enderrock són catastròfiques. Parlen d’una caiguda de gairebé un 90 % de la facturació del sector, l’anul·lació d’un 80 % dels concerts previstos i la caiguda d’un 94 % dels espectadors. Segons els redactors de l’anuari, la pandèmia ha provocat la crisi «més greu de la història per al sector cultural i musical, almenys al llarg dels segles XX i XXI», és a dir, incloses les dues guerres mundials.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Aquestes dades no són gaire diferents de les que resulten en altres llocs. Al Regne Unit, per exemple, els músics han perdut al voltant del 87 % de les seves actuacions en directe. El 64 % està pensant a canviar d’ofici, és a dir, dos de cada tres, i un 40 % ja ha buscat feina fora del món musical. I els que allà ho tenen més pelut pel que fa a actuacions segons l’enquesta d’Encore, la plataforma més gran de reserves per a músics, són els que es dediquen a la clàssica, tot i que els que han perdut més ingressos són els del món del pop.

Amb aquest panorama no és gens estrany que hi hagi músics que, per sobreviure, es venguin els seus instruments. O que abandonin totalment el que ha estat la seva vida que és la música. Com deia Joan Miquel Oliver (exmembre d’Antònia Font), en una entrevista, «als músics ja no ens queda res».

 

Després de la Grip Espanyola

No és fàcil comparar amb situacions anteriors que puguin ser semblants. La més propera potser seria l’anomenada Grip Espanyola que es va declarar el 1918 i va causar uns 50 milions de morts, però el context era totalment diferent entre les acaballes d’una guerra que va costar més de quinze milions de víctimes mortals i una postguerra que havia de fer els comptes amb la destrucció material i humana que el conflicte havia generat, sobretot a Europa, que va ser el gran teatre d’operacions bèl·liques.

En el cas dels Estats Units que, tot i participar-hi, no el van viure sobre el terreny, la cosa va anar diferent. El món de la música se’n va ressentir. Concerts cancel·lats tot i que poques sales tancades, músics malalts i públic amb mascareta, sí, però els efectes van ser relativament pocs per la característica de la progressió, allà, de la pandèmia. Amb la mateixa rapidesa amb què arribava el virus, desapareixia.

No és gens estrany que hi hagi músics que, per sobreviure, es venguin els seus instruments o abandonin totalment la música.

La crisi per als músics, però, va venir després i no a conseqüència d’un virus. Durant les dues primeres dècades del segle XX la música mecanitzada i la interpretació en directe van conviure sense problemes, però va arribar el dia en què la primera es va ensenyorir del món de la música. El fonògraf que Edison havia inventat al segle XIX i que Berliner va millorar amb els discos plans va seguir perfeccionant-se amb l’enriquiment de la qualitat del so i l’accessibilitat.

Diu Tim Blanning a El triunfo de la música (Acantilado) que la combinació de cinema, ràdio i enregistraments va convertir inexorablement el públic en consumidor de productes musicals prefabricats. El declivi de la música en directe que s’anava coent va rebre la gran clatellada amb el crac del 1929, amb la Gran Depressió. Aquest historiador de Cambridge cita un estudi sobre el panorama al Regne Unit segons el qual, entre 1930 i 1940 el nombre de músics professionals va disminuir de 26.000 a 15.000 i el de professors, de 21.000 a 11.000.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Multitud d’opcions a disposició

Aquest és el risc que correm avui. El musicòleg William Robin, en un article a The New York Times del maig passat, deia que en aquest segle XXI les actuacions en directe ja estaven en situació compromesa abans de la pandèmia: «Amb la multitud d’opcions disponibles en streaming, molta gent es pot quedar a casa encara que sigui segur tornar als teatres i sales de concert.» Aquest és un debat que la pandèmia ha posat sobre la taula, el de la música en directe versus la música enllaunada.

Afortunadament, hi ha qui ho té molt clar com el compositor Joan Magrané. En una entrevista que es pot llegir al web de l’ACM diu que si la música ens pot servir actualment per alguna cosa, és perquè ens recorda constantment la importància de la mesura humana, del contacte tu a tu, de l’estar connectats a través de les vibracions sonores, sense pantalles entremig, «coses que darrerament sembla que ens obliguen a deixar en segon pla, ja no només per les mesures sanitàries, sinó també per l’hegemonia perillosíssima del món digital i en línia. Tot de coses que ens fan la vida aparentment més fàcil, però que no ens deixen ni temps per parar-nos a pensar si ens la fan o no millor».

No podrà dir ningú que no estàvem avisats.