L’11 de març de 1937 Robert Musil donà una conferència a Viena, que titulà «Sobre l’estupidesa». Parlar d’aquest tema és sempre delicat: el terme és poc precís, polisèmic; es pot referir a fets, idees i situacions, però també a persones, i sempre algú es pot sentir al·ludit. En aquelles circumstàncies, la cosa era més delicada, perquè els possibles al·ludits eren els nazis. Un any després d’aquella conferència, Hitler entrava triomfalment a la ciutat. Musil ja no hi era: s’havia exiliat amb la seva esposa jueva a Suïssa, on morí el 1942.

Era enginyer, tenia un gran interès per la matemàtica, havia estudiat filosofia i psicologia a Berlín, i obtingué un èxit d’estima amb una primera novel·la, Les tribulacions del jove Törless (traduïda al català per Jordi Llovet). S’embarcà durant anys en l’escriptura d’una llarga novel·la assagística que no acabà, L’home sense atributs; potser perquè era inacabable: segons Coetzee és «un llibre atrapat per la història a mesura que s’anava escrivint».

Per a Claudio Magris és tal vegada el llibre més gran del nostre temps, «que ens diu la nostra incerta veritat actual». Musil deixà més de deu mil pàgines manuscrites, la reproducció de les quals, escanejades, fan la delícia dels especialistes. Amb requadres, subratllats, ratllats i sagetes de diferents colors, semblen fulls de càlcul o mapes d’estat major, alhora fascinants i vagament angoixosos.

El tema de l’estupidesa li interessava molt perquè creia que era la causa principal del declivi i de l’eventual col·lapse de les societats. Per bé que reconeixia els seus límits a l’hora de parlar-ne («Confesso el meu taló d’Aquil·les: no sé què és. No he descobert cap teoria de l’estupidesa que pugui salvar el món»), el text d’aquella conferència és interessantíssim. Deia Musil que existeixen, com a mínim, dues menes d’estupidesa: la noble i honesta, la dels curts de gambals, i la que es dóna en persones intel·ligents que poden acabar provocant una catàstrofe (la seva i la d’altres). Pel profètic Musil de 1937, aquest segon tipus d’estupidesa és, de lluny, el més perillós: pensar, dir o fer coses que no poden sinó qualificarse, a posteriori i vistes les conseqüències, com a totalment estúpides.

Segons Musil, aquesta «estupidesa intel·ligent» es produeix en l’espai d’interrelació, sempre problemàtica, entre la raó i els sentiments. Té tres característiques: la desmesurada pretensió de disposar d’idees o d’aconseguir objectius clarament fora de l’abast; un predomini de les emocions, que s’imposen, redueixen o anul·len la racionalitat, creant punts cecs, i una gran capacitat d’invenció per a generar racionalitzacions atractives dels actes i idees que es generen, per estúpids que siguin.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquest darrer aspecte fa molt difícil combatre l’estupidesa: «Si no s’assemblés tant al talent i no tingués tanta capacitat per confondre-s’hi, si no evoqués tan sovint el progrés, el geni, l’esperança, l’elevació, el més probable seria que ningú tirés a estúpid, i l’estupidesa no existiria». En canvi, «no hi ha cap gran idea que l’estupidesa no pugui fer servir per als seus propis interessos, movent-la en totes les direccions possibles i disfressant-la de veritat. La veritat, en canvi, té una única aparença i un sol camí, i per tant es troba sempre en desavantatge».

A més, és una estupidesa «funcional»: permet aprofitar la dels altres. Musil considerava que els humans som d’una extrema mal·leabilitat (deia que Rilke hauria estat un bon caníbal si l’haguessin abandonat de petit en els mars del Sud). D’ací l’enorme perill derivat d’una fàcil manipulació dels instints i emocions. Entroncava així amb Montaigne, que considerava que «l’estupidesa humana és l’origen de les pitjors catàstrofes, però també una mina d’or inesgotable per a qui la sap explotar».

 

Fetitxes místics

D’això, ell mateix n’havia patit l’experiència: l’agost de 1914, quan els governs es declaraven la guerra i tanta gent s’hi manifestava a favor, Musil n’havia compartit l’entusiasme. Després de 1918 descrivia el seu estat d’esperit «com una malaltia», «una experiència mística col·lectiva», en què se sentí «immers en la nació com en una entitat viva. Era com si unes velles forces místiques adormides durant segles es despertessin de cop».

Reflexionanthi, Musil assenyalà que les nocions d’estat, de nació i de raça eren els «fetitxes místics» del seu temps; una fe viscuda com a religió política, amb conceptes sacralitzats com el bé absolut. Considerava nefasta aquesta «fe de substitució» per dues raons: proporcionava una narració mobilitzadora molt fàcilment manipulable, i tendia a traspassar la responsabilitat personal a unes abstraccions idealitzades. La nació esdevenia la coartada moral de totes les barrabassades i, de la mateixa manera, l’adoració a l’estat implicava submissió, exoneració dels abusos comesos en el seu nom, i execració dels traïdors.

La clau essencial (la «qüestió fatídica») que hi havia en el fons d’aquests problemes era la relació, molt contradictòria i volàtil en la modernitat, entre raó i sentiments, entre intel·lecte i emoció, entre veritat i subjectivitat; una relació cada vegada més conflictiva a mesura que s’acceleraven, d’una banda la racionalització i la tecnologia i, de l’altra, l’emocionalitat i la subjectivitat amplificades.

Musil comparava les grans crisis col·lectives del seu temps a atacs de confusió i de pànic, quan domina «un instint d’última necessitat que imposa les seves formes a l’acció, a saber: la confusió total, l’absència de qualsevol pla, així com l’abandonament aparent de la raó i de qualsevol instint de conservació […] El pla inconscient és substituir la qualitat per la quantitat de les accions. L’astúcia d’aquesta estratègia es basa en la probabilitat que de cada cent cops de cap contra la meitat tancada de la finestra, almenys un permeti escapar per la part oberta».

 

Els dimonis

Quan es crida «foc!» en un saló distingit, deia Stendhal, les persones més educades revelen la seva veritat interior i es comporten com uns bàrbars. La visió de Musil era menys pessimista: creient en la mal·leabilitat humana, no pensava en termes d’essències sinó de «malalties», de descompensacions conjunturals. Sense ingenuïtat, veia en les crisis la possibilitat d’«altres possibles», per bé que opinava que, en aquests assumptes, quan no hi ha prescripcions ni certeses val més evitar els errors i optar pel decòrum.