L’11 de març de 1937 Robert Musil donà una conferència a Viena, que titulà «Sobre l’estupidesa». Parlar d’aquest tema és sempre delicat: el terme és poc precís, polisèmic; es pot referir a fets, idees i situacions, però també a persones, i sempre algú es pot sentir al·ludit. En aquelles circumstàncies, la cosa era més delicada, perquè els possibles al·ludits eren els nazis. Un any després d’aquella conferència, Hitler entrava triomfalment a la ciutat. Musil ja no hi era: s’havia exiliat amb la seva esposa jueva a Suïssa, on morí el 1942.

Era enginyer, tenia un gran interès per la matemàtica, havia estudiat filosofia i psicologia a Berlín, i obtingué un èxit d’estima amb una primera novel·la, Les tribulacions del jove Törless (traduïda al català per Jordi Llovet). S’embarcà durant anys en l’escriptura d’una llarga novel·la assagística que no acabà, L’home sense atributs; potser perquè era inacabable: segons Coetzee és «un llibre atrapat per la història a mesura que s’anava escrivint».

Per a Claudio Magris és tal vegada el llibre més gran del nostre temps, «que ens diu la nostra incerta veritat actual». Musil deixà més de deu mil pàgines manuscrites, la reproducció de les quals, escanejades, fan la delícia dels especialistes. Amb requadres, subratllats, ratllats i sagetes de diferents colors, semblen fulls de càlcul o mapes d’estat major, alhora fascinants i vagament angoixosos.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

El tema de l’estupidesa li interessava molt perquè creia que era la causa principal del declivi i de l’eventual col·lapse de les societats. Per bé que reconeixia els seus límits a l’hora de parlar-ne («Confesso el meu taló d’Aquil·les: no sé què és. No he descobert cap teoria de l’estupidesa que pugui salvar el món»), el text d’aquella conferència és interessantíssim. Deia Musil que existeixen, com a mínim, dues menes d’estupidesa: la noble i honesta, la dels curts de gambals, i la que es dóna en persones intel·ligents que poden acabar provocant una catàstrofe (la seva i la d’altres). Pel profètic Musil de 1937, aquest segon tipus d’estupidesa és, de lluny, el més perillós: pensar, dir o fer coses que no poden sinó qualificar-se, a posteriori i vistes les conseqüències, com a totalment estúpides.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.