L’11 de març de 1937 Robert Musil donà una conferència a Viena, que titulà «Sobre l’estupidesa». Parlar d’aquest tema és sempre delicat: el terme és poc precís, polisèmic; es pot referir a fets, idees i situacions, però també a persones, i sempre algú es pot sentir al·ludit. En aquelles circumstàncies, la cosa era més delicada, perquè els possibles al·ludits eren els nazis. Un any després d’aquella conferència, Hitler entrava triomfalment a la ciutat. Musil ja no hi era: s’havia exiliat amb la seva esposa jueva a Suïssa, on morí el 1942.

Era enginyer, tenia un gran interès per la matemàtica, havia estudiat filosofia i psicologia a Berlín, i obtingué un èxit d’estima amb una primera novel·la, Les tribulacions del jove Törless (traduïda al català per Jordi Llovet). S’embarcà durant anys en l’escriptura d’una llarga novel·la assagística que no acabà, L’home sense atributs; potser perquè era inacabable: segons Coetzee és «un llibre atrapat per la història a mesura que s’anava escrivint».

Per a Claudio Magris és tal vegada el llibre més gran del nostre temps, «que ens diu la nostra incerta veritat actual». Musil deixà més de deu mil pàgines manuscrites, la reproducció de les quals, escanejades, fan la delícia dels especialistes. Amb requadres, subratllats, ratllats i sagetes de diferents colors, semblen fulls de càlcul o mapes d’estat major, alhora fascinants i vagament angoixosos.

El tema de l’estupidesa li interessava molt perquè creia que era la causa principal del declivi i de l’eventual col·lapse de les societats. Per bé que reconeixia els seus límits a l’hora de parlar-ne («Confesso el meu taló d’Aquil·les: no sé què és. No he descobert cap teoria de l’estupidesa que pugui salvar el món»), el text d’aquella conferència és interessantíssim. Deia Musil que existeixen, com a mínim, dues menes d’estupidesa: la noble i honesta, la dels curts de gambals, i la que es dóna en persones intel·ligents que poden acabar provocant una catàstrofe (la seva i la d’altres). Pel profètic Musil de 1937, aquest segon tipus d’estupidesa és, de lluny, el més perillós: pensar, dir o fer coses que no poden sinó qualificarse, a posteriori i vistes les conseqüències, com a totalment estúpides.

Segons Musil, aquesta «estupidesa intel·ligent» es produeix en l’espai d’interrelació, sempre problemàtica, entre la raó i els sentiments. Té tres característiques: la desmesurada pretensió de disposar d’idees o d’aconseguir objectius clarament fora de l’abast; un predomini de les emocions, que s’imposen, redueixen o anul·len la racionalitat, creant punts cecs, i una gran capacitat d’invenció per a generar racionalitzacions atractives dels actes i idees que es generen, per estúpids que siguin.

Aquest darrer aspecte fa molt difícil combatre l’estupidesa: «Si no s’assemblés tant al talent i no tingués tanta capacitat per confondre-s’hi, si no evoqués tan sovint el progrés, el geni, l’esperança, l’elevació, el més probable seria que ningú tirés a estúpid, i l’estupidesa no existiria». En canvi, «no hi ha cap gran idea que l’estupidesa no pugui fer servir per als seus propis interessos, movent-la en totes les direccions possibles i disfressant-la de veritat. La veritat, en canvi, té una única aparença i un sol camí, i per tant es troba sempre en desavantatge».

A més, és una estupidesa «funcional»: permet aprofitar la dels altres. Musil considerava que els humans som d’una extrema mal·leabilitat (deia que Rilke hauria estat un bon caníbal si l’haguessin abandonat de petit en els mars del Sud). D’ací l’enorme perill derivat d’una fàcil manipulació dels instints i emocions. Entroncava així amb Montaigne, que considerava que «l’estupidesa humana és l’origen de les pitjors catàstrofes, però també una mina d’or inesgotable per a qui la sap explotar».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Fetitxes místics

D’això, ell mateix n’havia patit l’experiència: l’agost de 1914, quan els governs es declaraven la guerra i tanta gent s’hi manifestava a favor, Musil n’havia compartit l’entusiasme. Després de 1918 descrivia el seu estat d’esperit «com una malaltia», «una experiència mística col·lectiva», en què se sentí «immers en la nació com en una entitat viva. Era com si unes velles forces místiques adormides durant segles es despertessin de cop».

Reflexionanthi, Musil assenyalà que les nocions d’estat, de nació i de raça eren els «fetitxes místics» del seu temps; una fe viscuda com a religió política, amb conceptes sacralitzats com el bé absolut. Considerava nefasta aquesta «fe de substitució» per dues raons: proporcionava una narració mobilitzadora molt fàcilment manipulable, i tendia a traspassar la responsabilitat personal a unes abstraccions idealitzades. La nació esdevenia la coartada moral de totes les barrabassades i, de la mateixa manera, l’adoració a l’estat implicava submissió, exoneració dels abusos comesos en el seu nom, i execració dels traïdors.

La clau essencial (la «qüestió fatídica») que hi havia en el fons d’aquests problemes era la relació, molt contradictòria i volàtil en la modernitat, entre raó i sentiments, entre intel·lecte i emoció, entre veritat i subjectivitat; una relació cada vegada més conflictiva a mesura que s’acceleraven, d’una banda la racionalització i la tecnologia i, de l’altra, l’emocionalitat i la subjectivitat amplificades.

Musil comparava les grans crisis col·lectives del seu temps a atacs de confusió i de pànic, quan domina «un instint d’última necessitat que imposa les seves formes a l’acció, a saber: la confusió total, l’absència de qualsevol pla, així com l’abandonament aparent de la raó i de qualsevol instint de conservació […] El pla inconscient és substituir la qualitat per la quantitat de les accions. L’astúcia d’aquesta estratègia es basa en la probabilitat que de cada cent cops de cap contra la meitat tancada de la finestra, almenys un permeti escapar per la part oberta».

 

Els dimonis

Quan es crida «foc!» en un saló distingit, deia Stendhal, les persones més educades revelen la seva veritat interior i es comporten com uns bàrbars. La visió de Musil era menys pessimista: creient en la mal·leabilitat humana, no pensava en termes d’essències sinó de «malalties», de descompensacions conjunturals. Sense ingenuïtat, veia en les crisis la possibilitat d’«altres possibles», per bé que opinava que, en aquests assumptes, quan no hi ha prescripcions ni certeses val més evitar els errors i optar pel decòrum.

Enrique Vila-Matas ha dit fa poc, en una entrevista, que la pandèmia ha posat al descobert «una estupidesa formidable i universal». El Musil de la Viena de 1937 hi estaria d’acord (també molts de nosaltres: només cal veure les notícies per pensar que, com ha escrit John Carlin, al costat de la covid-19 també cavalca pel món un «idiotavirus»).

A Musil, el tema de l’estupidesa li interessava molt perquè creia que era la causa principal del declivi i eventual col·lapse de les societats.

Veiem coses insòlites. Per exemple, la desaparició sobtada de l’Emèrit, que Vila-Matas ha comentat així: «me recuerda a la de un extraordinario cuento de Francisco Ayala, El hechizado, del que Borges dijo con razón que era uno de los más memorables de la literatura hispánica. Es una reflexión muy aguda sobre lo que podríamos denominar “vacío de poder”.»

El conte narra la història de l’indi González Lobo, que viatja dels Andes a Madrid amb la pretensió de parlar amb Carles II. Quan el pot veure després de moltes peripècies, l’indi gira cua, abandona la cort i, retirat a Mèrida, sense explicar la raó del seu mutis, escriu què ha vist: «el encaje de Malinas que adornaba su pecho estaba humedecido por las babas infatigables que fluían de sus labios».

El retrat d’El Hechizado que féu Ramón Sender, en la novel·la Carolus Rex, té més ressonàncies actuals. En un moment donat, el rei diu al seu confessor: «Hay como un demonio a mi lado que me empuja a hacer cosas contra mí mismo, digo contra mi decoro». Els dimonis d’aquesta mena són hiperactius en els nostres dies. Fan fer coses «contra el decoro» no sols a testes coronades sinó a celebrities, magnats, cardenals, expresidents i presidents en exercici. Fins i tot tempten els filòsofs, a vegades amb resultats.

No se m’ocorren trajectòries més dissemblants, malgrat tenir trets en comú, que les de Robert Musil i Roger Scruton, el filòsof conservador que morí el gener d’enguany (Valentí Puig en féu una bella evocació en el número 18 d’aquesta revista). En els seus diaris, Musil s’anomenava Monsieur le Vivisecteur, un títol que Scruton no hauria menyspreat. Autor d’una cinquantena de llibres sobre filosofia, política, estètica, arquitectura, sexe, religió, la caça i el vi, a més d’innumerables articles, Scruton va fer en els seus textos viviseccions molt brillants de Sartre, Habermas, Hobsbawm o Foucault, entre altres pensadors d’esquerra, tots convenientment atonyinats.

Ara: almenys en una cosa Scruton coincidia amb l’esquerra. Afirmava que la venalitat era el gran mal de la nostra època, un mal que adjudicava a un capitalisme global que estava esborrant «la faç somrient de la nació» (era un brexiter decidit). Vivim, deia Scruton, «un procés que està desgastant el mateix cor de la vida social, posant-ho tot en venda, la virtut inclosa».

Però publicà diversos articles i un llibret (WHO, What and Why?) defensant els drets dels fumadors i criticant l’OMS i la seva presidenta, Gro Harlem Brundtland, per la seva lluita contra el tabac. Potser Musil, gran fumador («Visc per tal de fumar», deia) hauria concordat amb les tesis de Scruton. Però en cap cas n’hauria aprovat la motivació, que fou coneguda quan el Guardian revelà un e-mail d’una societat del filòsof demanant a Japan Tobacco International un augment de sou (de 4.500 a 5.500 lliures al mes), a canvi de nous articles sobre la matèria. Aquesta mena d’estupideses són com la peça de roba de mala qualitat que destenyeix i taca tota la bugada.

 

Autodefensa de la cultura

Musil, que era antimoralista (deia que «tot és moral però la moralitat no»), no deixava escapar cap oportunitat per descriure el moralisme del seu temps com una hipocresia, però deia fàstics dels escriptors que es venien per un plat de llenties. Criticava el fet que s’«actués de manera diferent de com es pensa i es pensés de manera diferent de com s’actua».

Intervenint contra el feixisme, el juny de 1935 a París, en el Congrés internacional per la defensa de la cultura, s’abstingué de proposar directrius (la política no era el seu terreny) però clamà amb rotunditat sobre allò que no s’havia de fer. Propugnà l’«autodefensa de la cultura» contra la tendència dels poders polítics i econòmics a subordinar-la o seduir-la. Alertà que, sense determinades condicions (llibertat, franquesa, coratge, incorruptibilitat, sentit de la responsabilitat, esperit crític, amor de la veritat), la cultura es mor i amb ella mor la dignitat de la vida pública i de les seves institucions.

Afirmant-ho, Musil féu com el dimoni familiar que, segons diuen, xiuxiuejava a vegades a l’oïda de Sòcrates. Aquest dimoni era dels bons: no li deia al filòsof què havia de fer ni què havia de pensar; simplement l’alertava de l’estupidesa que no havia de cometre.