«Signat l’acord amb l’Església catòlica, romana, apostòlica, la institució més antiga a la faç de la terra, el fill del ferrer de Dovia, fracció minúscula d’un poble insignificant a la perifèrica Romanya, no és ja solament el fill del segle, […] ara, el fill del ferrer s’ha emparentat amb els mil·lennis. Ara, com dirà l’arquebisbe de Praga en visitar Roma, i com després d’ell reblarà el Papa davant d’estudiants i professors de la Universitat Catòlica, Benito Mussolini és “l’home de la providència”».
En aquestes línies hi ha la clau de lectura del segon volum de la biografia novel·lada de Mussolini escrita per Antonio Scurati. I la raó del seu títol. L’autor napolità aborda aquí, de fet, el període posterior a la conquesta del poder per part del feixisme (1919-1924), tema del primer volum, M. El hijo del siglo, i se centra en els anys de la instauració i la consolidació de la dictadura (1925-1932).
A M. El hijo del siglo vam veure el Mussolini que reunia els supervivents de les trinxeres de la Gran Guerra en els Fasci di Combattimento; l’exsocialista revolucionari que posava els fonaments d’un projecte contrarevolucionari; el fill del poble que es feia finançar sense gaires remordiments pels latifundistes i la patronal per derrotar l’amenaça bolxevic i destruir el moviment obrer italià; l’astut i cínic coneixedor de la psicologia de les masses que engrandia les esquerdes del feble Estat liberal per fer-se nomenar president del govern.
Aquell Mussolini, cap d’un maniple d’homes sense passat i sense futur per als quals la violència era l’alfa i l’omega, lliscava pel tsunami de la primera contesa mundial i s’aprofitava de les ones que aquest conflicte havia creat per arrasar-ho tot, cavalcant la por. Aquest Mussolini ho volia rebentar tot. I, en bona part, ho va aconseguir.
De cap absolut a dictador
A M. El hombre de la providencia veiem, en canvi, un Mr. Mussolini que es converteix gradualment en un estadista respectat i admirat fins i tot a l’altre costat de l’Atlàntic; un republicà que es deixa abraçar per un rei somrient; un exrevolucionari victorejat pels seus antics enemics de classe; un anticlerical empedreït que es casa per l’Església i que resol la questione romana amb els Pactes del Laterà; un home cada vegada més sol i solitari que perd o abandona els vells amics i les amants històriques; un Duce que ja no es fia de ningú, tampoc dels seus col·laboradors més pròxims; un pare preocupat per la vida frenètica de la seva primogènita; un líder polític que es convenç definitivament que s’ha d’instaurar una dictadura totalitària, un home, devorat per l’úlcera, que entre copulacions de pocs minuts amb dones que l’adoren i banys de masses en ciutats i camps, construeix el seu mite. En síntesi, veiem «la lenta metamorfosi del cap absolut en dictador».
