«Signat l’acord amb l’Església catòlica, romana, apostòlica, la institució més antiga a la faç de la terra, el fill del ferrer de Dovia, fracció minúscula d’un poble insignificant a la perifèrica Romanya, no és ja solament el fill del segle, […] ara, el fill del ferrer s’ha emparentat amb els mil·lennis. Ara, com dirà l’arquebisbe de Praga en visitar Roma, i com després d’ell reblarà el Papa davant d’estudiants i professors de la Universitat Catòlica, Benito Mussolini és “l’home de la providència”».
En aquestes línies hi ha la clau de lectura del segon volum de la biografia novel·lada de Mussolini escrita per Antonio Scurati. I la raó del seu títol. L’autor napolità aborda aquí, de fet, el període posterior a la conquesta del poder per part del feixisme (1919-1924), tema del primer volum, M. El hijo del siglo, i se centra en els anys de la instauració i la consolidació de la dictadura (1925-1932).
A M. El hijo del siglo vam veure el Mussolini que reunia els supervivents de les trinxeres de la Gran Guerra en els Fasci di Combattimento; l’exsocialista revolucionari que posava els fonaments d’un projecte contrarevolucionari; el fill del poble que es feia finançar sense gaires remordiments pels latifundistes i la patronal per derrotar l’amenaça bolxevic i destruir el moviment obrer italià; l’astut i cínic coneixedor de la psicologia de les masses que engrandia les esquerdes del feble Estat liberal per fer-se nomenar president del govern.
Aquell Mussolini, cap d’un maniple d’homes sense passat i sense futur per als quals la violència era l’alfa i l’omega, lliscava pel tsunami de la primera contesa mundial i s’aprofitava de les ones que aquest conflicte havia creat per arrasar-ho tot, cavalcant la por. Aquest Mussolini ho volia rebentar tot. I, en bona part, ho va aconseguir.
De cap absolut a dictador
A M. El hombre de la providencia veiem, en canvi, un Mr. Mussolini que es converteix gradualment en un estadista respectat i admirat fins i tot a l’altre costat de l’Atlàntic; un republicà que es deixa abraçar per un rei somrient; un exrevolucionari victorejat pels seus antics enemics de classe; un anticlerical empedreït que es casa per l’Església i que resol la questione romana amb els Pactes del Laterà; un home cada vegada més sol i solitari que perd o abandona els vells amics i les amants històriques; un Duce que ja no es fia de ningú, tampoc dels seus col·laboradors més pròxims; un pare preocupat per la vida frenètica de la seva primogènita; un líder polític que es convenç definitivament que s’ha d’instaurar una dictadura totalitària, un home, devorat per l’úlcera, que entre copulacions de pocs minuts amb dones que l’adoren i banys de masses en ciutats i camps, construeix el seu mite. En síntesi, veiem «la lenta metamorfosi del cap absolut en dictador».
Enfrontar-se a una biografia en tres volums de Mussolini és més que una gesta.
L’operació de Scurati és remarcable: enfrontar-se a un projecte d’aquest tipus, una biografia en tres volums de Mussolini, és més que una gesta, i l’autor confirma també, en aquest segon lliurament, la seva destresa i la seva valentia. Ja ho vam dir, però convé repetir-ho: l’obra de Scurati no és un llibre d’història ni un assaig, sinó una novel·la, tot i que es basa en fonts històriques fefaents. De fet, també a M. El hombre de la providencia, al final de cada capítol s’inclouen fragments de les fonts utilitzades per redactar-lo: articles de diaris, diaris de jerarques del règim, informes de la policia, cartes, discursos o documents oficials.
PUBLICITAT
De la mateixa manera, com en el primer volum que acabava al final del 1924, enmig de la crisi causada per l’assassinat del socialista Giacomo Matteotti que va fer trontollar el feixisme, aquest nou lliurament segueix d’any en any la vida de Mussolini i la història d’Itàlia.
M. El hombre de la providencia comença a principis del 1925 amb «el Duce triomfant del feixisme» transformat per l’úlcera en sang, vòmit i «un garbuix adolorit de vísceres embullades», un home que molts donen per mort, i acaba amb un Mussolini «en l’apogeu del poder, en l’àpex de la maduresa» que visita l’Exposició de la Revolució Feixista l’octubre de 1932, en el desè aniversari de la marxa sobre Roma.
Aparentment immortal
Enmig transcorren vuit anys llargs en què el feixisme destrueix les últimes i fràgils barreres democràtiques per instaurar un règim de tipus nou, una dictadura de partit únic, autoritària i totalitària. Els opositors, antiherois i coprotagonistes, al cap i a la fi, del primer volum, in primis Matteotti, perden centralitat i desapareixen a poc a poc. Giovanni Amendola, «l’antifeixista més odiat», mor a l’exili a conseqüència de les pallisses dels camises negres; Antonio Gramsci és condemnat pel Tribunal Especial i enviat al confinament polític; Giovanni Giolitti s’apaga al llit, incapaç de deixar un testimoni sense titubejos en contra de la destrucció de la democràcia que ell mateix havia contribuït a construir.
En tot cas, els opositors polítics acaben sent substituïts pels tiranicides frustrats –Tito Zaniboni, Violette Gibson, Gino Lucetti, el pobre Anteo Zamboni i Michele Schirru–, que amb els seus ingenus i generosos intents fracassats d’assassinar el dictador converteixen Mussolini encara més en un home aparentment immortal.
Un partit que es fa Estat
A més del «jo sol» d’un Mussolini Duce del feixisme i dels italians, cobra centralitat la construcció del que l’anarquista Luigi Fabbri ja a principis dels anys vint va definir com la «contrarevolució preventiva» del feixisme. D’una banda, el partit, font inesgotable de preocupacions i enfarfecs, màquina de la propaganda i organització clau per a l’enquadrament de les masses. Un partit delineat per les picabaralles personals i les ambicions d’homes sense escrúpols que es devoren entre ells com Saturn els seus fills. Un partit la secretaria del qual Mussolini encarrega primer a Roberto Farinacci, «l’ídol dels intransigents, l’heroi dels salvatges»; després, a Augusto Turati, «home fidel, turmentat, lleial» i, finalment, a Achille Starace, el «pitjor enemic de la intel·ligència política». Un partit que es fa Estat.
D’altra banda, les obres i les institucions del nou règim, començant per les lleis fascistissime que entre 1925 i 1926 instauren la dictadura i il·legalitzen els altres partits i sindicats; continuant amb la reforma constitucional que institucionalitza el Gran Consell del Feixisme, converteix el Parlament en una closca buida i elimina de cop les eleccions lliures substituint-les pels plebiscits, i, acabant amb l’acord amb el Vaticà, la feixistització completa del país i la construcció de l’Estat policial encarregat a Arturo Bocchini, «bromista formidable, comensal boccacciesc, Don Joan empedreït».
En comparació amb M. El hijo del siglo, la càmera s’allunya en certa manera del protagonista o, millor dit, dels protagonistes, i es mou cap amunt: ens mostra no solament l’home Mussolini, sinó tot el que circumda aquest home que «ha de conrear una confiança sempre més gran, absoluta, enorme en ell mateix». En aquesta novel·la que, al cap i a la fi, és una pel·lícula amb càmeres que s’encenen de sobte en una habitació fosca, una plaça abarrotada de gent o un camp de blat a punt de ser segat, Scurati es mou, i ens guia, per cercles concèntrics. En primer lloc, hi ha els feixistes de la primera o l’última hora, els nacionalistes que dibuixen l’Estat totalitari com Alfredo Rocco, els esquadristes violents com Mario Giampaoli i els camises negres reconvertits en jerarques com Italo Balbo, Giuseppe Bottai i Leandro Arpinati.
Un genocidi oblidat
Després, hi ha els homes del Vaticà –des de Pietro Gasparri a Rafael Merry del Val y Zulueta– i els militars, amb Pietro Badoglio i Rodolfo Graziani al capdavant, que arrasen els pobles libis amb gas mostassa i bombardejos, i els tanquen en camps de concentració insalubres enmig del desert, la qual cosa provoca un genocidi avui oblidat.
En tercer lloc, trobem els opositors, els antifeixistes i els tiranicides frustrats, més que coprotagonistes, figurants d’una tragèdia nacional. I, finalment, hi ha les nombroses amants, des de Margherita Sarfatti a Magda Brard, estimades, desitjades i sempre abandonades, i els parents, com el germà Arnaldo, la dona, Rachele, o la filla boja, Edda, que es casa amb Galeazzo Ciano, «un vell xaruc de cafès, un periodista fracassat i un escriptor de pacotilla».
En llegir aquest segon lliurament la sensació és que el temps es dilata gradualment i la història s’encongeix.
En llegir aquest segon lliurament la sensació és que el temps es dilata gradualment i la història s’encongeix. Després del 1929, una vegada que s’ha instaurat definitivament la dictadura, les oposicions han estat escombrades i la tríada Duce, Papa, Rei s’ha segellat, Scurati dosifica molt més la utilització d’aquesta càmera que ens mostra tots els topants de la Itàlia feixista. Dels tres primers anys de la nova dècada, de fet, se’n diu poca cosa en comparació amb el decenni anterior: si el període 1919-1929 ocupa al voltant de 1.300 pàgines entre tots dos volums, el període 1930-1932 en suma a penes 130.
L’aïllament de Mussolini
L’autor se centra en alguns esdeveniments, com les clavegueres del partit, les barbaritats comeses per Graziani i Badoglio al desert del Fezzan per «pacificar» Líbia, la mort del germà Arnaldo i l’abandó escanyolit de Margherita Sarfatti que porten Mussolini –«encara un ésser vivent, però que és ja un document»– a aïllar-se encara més.
No obstant això, la percepció és que la càmera roman apagada durant molt de temps i ens deixa veure poc del que passa. Potser perquè el que passa ja és poca cosa en una dictadura totalitària? No serà fàcil tancar aquesta trilogia relatant el Mussolini dels «anys del consens», com els va anomenar l’historiador Renzo De Felice. És un repte més per a Antonio Scurati. I aviat descobrirem si ha estat capaç d’aconseguir-ho.
