La inacció no sol ser notícia. Un dels fenòmens internacionals més rellevants d’aquest any, com és la sorprenent inacció de les Nacions Unides davant l’epidèmia de la covid-19, ha passat pràcticament desapercebut. El Consell de Seguretat no ha fet res, paralitzat en la seva activitat amb l’excusa del confinament, però encara més pel desinterès dels seus cinc membres permanents i, destacadament, per les difícils relacions entre la Xina, Rússia i els Estats Units, qualificades de «les més disfuncionals de la història» pel seu secretari general Antonio Guterres.

Just en l’any del 75 aniversari de la Conferència de San Francisco, en la qual els aliats vencedors a la guerra mundial van construir la nova organització sobre les cendres de la Lliga de Nacions, Nacions Unides arriba a la paràlisi actual, que ha començat a plantejar seriosos dubtes sobre la seva capacitat de supervivència com a agent rellevant per a l’ordre mundial. L’erosió del multilateralisme, resultat de l’acció devastadora de Donald Trump, n’és potser el factor més vistós. No hi ha organització, conveni o mecanisme de resolució de conflictes que no hagi quedat afectat per la fòbia trumpista contra els pactes i els tractats multilaterals.

El darrer i més aparatós atac l’ha patit l’Organització Mundial de la Salut, acusada per la Casa Blanca de partidisme proxinès i convertida en el boc expiatori dels errors comesos per l’Administració federal dels Estats Units en el combat contra el virus. Donald Trump ja s’ha retirat de la Unesco i del Consell de Drets Humans. Ha suspès els fons d’ajuda als refugiats palestins. Ha imposat sancions als funcionaris del Tribunal Penal Internacional. La llista és inacabable i abasta tractats i organitzacions comercials, acords bilaterals de desarmament amb Rússia i un acord multilateral de tanta transcendència com el de París del canvi climàtic, i fins i tot aliances tan centrals en l’ordre mundial com l’OTAN, a la qual amenaça de sortir-ne.

 

Hostilitat a Merkel

Potser el més carregat de simbolisme és el gest d’hostilitat contra Angela Merkel que significa la retirada de 9.500 soldats de l’exèrcit dels Estats Units d’Alemanya i el seu trasllat a Polònia. Però el geopolíticament més disruptiu és la ruptura de l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama en un marc multilateral en el qual participaven Rússia i la Xina, a més de la UE i Nacions Unides. Aquesta ha estat una retirada programàtica per a Donald Trump, estimulat per la dreta israeliana de Benjamin Netanyahu, decidida a mantenir el règim iranià fora de la comunitat internacional i disposada fins i tot a la guerra oberta.

La tensió amb l’Iran enllaça amb la definitiva ruptura de Washington amb els Acords de Pau d’Oslo i amb les resolucions de Nacions Unides sobre Palestina, que s’ha materialitzat en el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem, com a capital única d’Israel, i el reconeixement de la sobirania israeliana sobre els territoris ocupats del Golan i de Cisjordània. Les més importants vulneracions del dret internacional que s’han produït en els darrers anys, com són l’ocupació russa de Crimea, la suspensió de l’autogovern del Caixmir per part del govern indi de Narendra Modi o la recent anul·lació del que restava de la sobirania de Hong Kong, han rebut la conformitat de Donald Trump, que té més consideració per les aspiracions territorials de les grans potències que pels pactes multilaterals.

Un capítol sencer d’aquesta trencadissa és el que es refereix als acords i organitzacions comercials, destruïts per Trump en un retrocés de dècades en el lliure comerç mundial, que només s’entén com a prolongació de l’estratègia de confrontació amb la Xina. Tan bon punt arribà a la Casa Blanca va dinamitar els acords comercials transatlàntic i transpacífic que es trobaven en fase de negociació. L’Organització Mundial del Comerç està patint un perillós boicot de Washington a les renovacions dels seus òrgans d’arbitratge que posa en perill de continuïtat la institució. La imposició de sancions comercials i d’aranzels, fins i tot als països amics i als veïns, s’ha convertit en una pràctica normal de l’Administració trumpista.

 

Sense lideratge

Aquest és el context en el qual es reuneix al quarter general de Nova York, com cada any al setembre, la 75 sessió de l’Assemblea General de Nacions Unides, potser en el punt més baix de la història de l’organització i quan l’ombra desgraciada de la Lliga de Nacions, desapareguda a la dècada dels anys 30 amb l’ascens del bel·licisme, comença a projectar-se sobre el seu futur. Els cinc socis fundadors de 1945 –Estats Units, Rússia, Regne Unit, França i Xina–, encara retenen el dret de veto, utilitzat amb més intensitat que mai els darrers cinc anys per a obstaculitzar l’acció internacional en defensa dels seus interessos de superpotències. Moscou l’ha utilitzat catorze vegades, Pequín cinc i Washington dues. Els membres del Consell de Seguretat no han estat capaços ni tan sols d’aprovar una resolució d’alto el foc mundial de 90 dies amb motiu de la pandèmia.

Per primer cop en els darrers 70 anys, una crisi com la que està desencadenant la covid-19 no compta amb el lideratge del president de la primera superpotència. Ans al contrari, les seves iniciatives i declaracions constitueixen un agreujant que paralitza l’acció de les institucions i un estímul per a altres potències que intentin constituir-se en alternativa, com és el cas de la Xina amb el seu projecte d’inversions globals de la Nova Ruta de la Seda.