Finalment, Nadia Calviño no serà la nova presidenta de l’Eurogrup, un òrgan teòricament informal però amb molt de pes que reuneix la veu dels governs —que no dels Estats— de la zona euro. No sembla que això hagi, però, de debilitar la seva postura dins del Govern de Pedro Sánchez, gràcies a ser percebuda per l’IBEX 35 i, fins a cert punt, per Europa, com el contrapès necessari als socis d’Unidas Podemos.

Nadia Calviño no és un d’aquells personatges dels quals les dades biogràfiques i les anècdotes personals il·lustrin moltes coses. Entre d’altres motius perquè la ministra ha fet, precisament, del seu perfil baix un senyal d’identitat.

Impossible fer-ne un apunt vital sense esmentar la identitat del seu pare, el molt carismàtic i polèmic José María Calviño, primer director de RTVE que nomenà Felipe González, qui mereixeria un article per si mateix i de qui —probablement, raonablement— la ministra en tragué l’interès per la funció pública.

Però aquests dies s’han escrit perfils sobre Nadia Calviño que dedicaven més línies a repassar la gestió del pare —també perquè en quatre anys va donar per una riuada d’amors i odis— que la seva. Tot plegat sembla una mica injust, a la llum de la més discreta però menys atzarosa trajectòria de Calviño Jr, i és en no poca mesura un tic subtilment masclista respecte als mèrits i demèrits propis de la ministra.

També s’ha esmentat sovint aquests dies que Calviño (Nadia) és corunyesa, casada amb un consultor, mare de quatre fills, aficionada a tocar el piano —la seva mare n’és professora— i que gaudeix amb el cinema dels anys cinquanta. Que és de tracte amable i alegre, i molt disciplinada. I res més.

Pràcticament és fins aquí on arriben els detalls personals, perquè un repàs de la seva biografia indica des de ben jove un tarannà seriós i perfeccionista, no mancat d’ambició, i molt centrat primer en els estudis i després en la feina. L’única sortida de to que se li coneix és haver emès presumptament un vot en el referèndum de l’OTAN amb només disset anys. La Calviño de qui avui ens ocupem és doncs, una mica, si ens volem posar freudians, el revers de la imatge pública del seu pare. Així que prometem no tornar-lo a esmentar.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Alumna del prestigiós Colegio Estudio de Madrid —hereu de la Institución Libre de Enseñanza i centre de formació de personalitats tan diverses com Jaime de Armiñán, Javier Marías o Margarita Vázquez de Parga—, des de molt jove Calviño parla anglès, francès i una mica d’alemany, cosa que li va servir per fer feinetes d’intèrpret mentre estudiava. I estudiar és quelcom que gairebé no ha deixat de fer mai: primer van ser Econòmiques a la Complutense (al 91), una dècada després, Dret a la UNED —mentre treballava de professora associada— i les exigents oposicions del Cuerpo de Técnicos Comerciales y Economistas del Estado, els tecos, el cos d’elit de l’alt funcionariat econòmic i, en certa manera, un petit Estat en si mateix.

L’única sortida de to que se li coneix és haver presumptament votat en el referèndum de l’OTAN amb només disset anys.

D’ells n’ha dit el periodista i sociòleg Andrés Villena, autor de Las redes de poder en España que «han adquirit una dinàmica pròpia sincronitzada amb les perspectives de Brussel·les». Els tecos, com passa similarment amb els jutges, són sovint fills espirituals dels seus preparadors d’oposicions. El de Calviño va ser Román Escolano, la persona que la va antecedir en la cartera d’Economia, en el Govern de Mariano Rajoy. En aquest ministeri, en el qual va entrar el 98, de seguida es va encaminar a l’àmbit per definició més proper a l’ortodòxia liberal de tots: el de defensa de la competència.

Va anar pujant tots els graus en l’escalafó en aquest camp, fins a arribar a ocupar-ne la Direcció General el 2004. Allò la va dur a assumir la seva primera batalla europea, les negociacions per les OPA sobre les energètiques espanyoles, que el Govern de Rodríguez Zapatero considerava un sector estratègic en el qual s’havia de modular una eventual entrada de capital estranger. Va ser un període de guerra de posicions, amb recursos, expedients, judicis, negociacions i contranegociacions davant la comissària europea del ram, la neerlandesa Neelie Kroes.

 

Negociadora duríssima

En particular, del 2005 al 2009 les OPA sobre Endesa van ocupar cada dia portades a la premsa econòmica; Calviño només formaria part d’aquest culebrón fins al 2006, quan Kroes va decidir que el talent per a la negociació de l’ara ministra —es diu que és dura, duríssima— seria un bon fitxatge per a les institucions europees. I a Brussel·les, Calviño hi va trobar camp per córrer. Primer, encarregant-se també de les fusions en l’àmbit comunitari, desenvolupant polítiques per a la concentració a escala europea. Després, seguint amb la mateixa trajectòria ascendent que duia a Espanya, fins a arribar, el 2014, a fer-se càrrec dels pressupostos, entre els quals es compten els sempre tan cobejats fons per a la política agrària comuna, la PAC, que les organitzacions agràries l’acusen d’haver retallat per a Espanya.

Haurà de garantir que els fons de la UE es destinin als qui més han patit els estralls de la pandèmia: dones i menors de 35 anys.

També va participar en la unió bancària que menaria a la crisi financera, i en les esgotadores negociacions del Brexit. Diuen que quan Pedro Sánchez li va oferir tornar a Espanya dins del seu executiu també la festejava Ciutadans; El Mundo va titular «Pedro Sánchez calma a la UE y a los mercados con una ministra de economía traída de Bruselas», La Vanguardia en va dir que era «la mujer de negro» (en referència als «homes de negre» de la UE que controlaven el rigor pressupostari) i fins i tot va obtenir la benedicció explícita d’Ana Botín.

Podemos, per contra, en va dir que «actua en nom de l’IBEX 35». Cert és que el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, té moltíssima sintonia amb ella, malgrat que a l’inici de la pandèmia Hernández de Cos va xocar-hi sobre un possible aval a la banca de cara a la concessió de crèdits a empreses i particulars.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

La «poli dolenta»

Calviño —que no té carnet del PSOE, malgrat la sintonia amb els romanents de l’ala guerrista— no pertany precisament al sector més esquerrà de la coalició de govern, davant del qual ha actuat sovint de «poli dolenta». Això ha estat així ja des del principi, abans de l’acord de govern i abans de la pandèmia. Els enfrontaments no han faltat: a causa de la possible derogació de la reforma laboral; quant a la moratòria del pagament dels lloguers; pel que fa a una possible banca pública… en tots aquests xocs Calviño ha sortit guanyant, i ha reforçat la seva figura davant de, per exemple, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, en haver-la arraconat a l’hora de liderar el diàleg amb patronal i sindicats per la pròrroga dels ERTO. A canvi, Calviño també n’ha perdut algun de sonat, com el de l’Ingrés Mínim Vital, per al qual demanava més cautela.

Explica el periodista del Correo Doménico Chiappe que la ministra ha intentat marxar dos cops del Govern. El primer, hauria estat al juliol del 2019, quan Christine Lagarde va deixar el Fons Monetari Internacional per anar-se’n al BCE. Calviño se’n volia postular com a substituta. També, segons la mateixa crònica, el seu nom va sonar com a representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat que finalment va ocupar Josep Borrell.

I ara Calviño, sempre un peu aquí i un altre allà, és qui ha de garantir que els fons que arribin de la UE —que s’estima que seran d’uns 140.000 milions per a Espanya en forma de transferències i crèdits finançats mitjançant deute comunitari, si les negociacions arriben a bon port— es destinin, amb les seves polítiques econòmiques, als qui més han patit els estralls de la pandèmia: dones i menors de 35 anys. No és una responsabilitat gens fàcil per a algú que ha fet de l’austeritat i el rigor fiscal una bandera.