Giorgio Napolitano ha estat una figura clau de l’esquerra europea del segle XX, així com un extraordinari referent, en més d’un sentit, de la vida institucional de la Itàlia que ha deixat. Va ser militant, dirigent i funcionari del Partit Comunista Italià (PCI); parlamentari, senador vitalici, ministre, membre del Parlament Europeu; i, per damunt de tot això, president de la República Italiana.

Es fa difícil, amb la seva imatge institucional a la retina, imaginar un jove napolità que, després de fer la secundària a Pàdua, en els inicis de la seva vida universitària, ja de tornada a Nàpols, expressava vocació i interessos per una àrea ben diferent de la política: el teatre, el cinema, la literatura, la crítica literària. Aquests inicis ens porten als primers anys 40, a una Itàlia que pretenia alliberar-se del feixisme, a una Europa que vivia el tram final de la Segona Guerra Mundial: un moment convuls i d’esperança viscuts en una regió especialment castigada.

En aquells moments i en aquella geografia, Giorgio Napolitano s’orienta als estudis de Dret i es llicencia amb un treball final d’economia política que titula Il mancato sviluppo industriale del Mezzogiorno dopo l’unità e la legge speciale per Napoli del 1904. La situació d’aquesta Itàlia meridional i el moment polític, molt marcat per la resistència italiana al feixisme, el porten dels cercles artístics locals a envoltar-se dels qui conformarien l’esquerra comunista a la ciutat, i a una militància política que ja no abandonaria.

L’any 1945, dos anys abans de la llicenciatura, s’afilià al partit comunista, un partit que va contribuir decisivament a conformar i, sobretot, a transformar. Va passar al PCI –i a les seves posteriors reencarnacions fins al Partito Democratico (PD)– tota la seva vida política; podríem dir, i potser fora més precís, que hi va passar tota la seva vida, una vida que va girar entorn d’aquesta militància des d’aquell moment fundacional de l’Europa de la postguerra fins al 22 de setembre en què, amb 98 anys, ens va deixar.

Caldria estendre’s molt més del que seria raonable en aquest memorial per poder exposar les peculiaritats de l’escenari polític italià posterior a l’any 45, un període de vinculació i lleialtat dels comunistes italians –i de la resta de partits comunistes de l’Europa del bloc occidental– amb la Unió Soviètica i els seus dirigents, i la seva adhesió a la retòrica política de la Revolució d’Octubre conformaria la base de la ideologia que mobilitzava les seves bases. Això va allunyar el PCI, partit hegemònic de l’esquerra italiana, de qualsevol opció de participar en el govern italià durant pràcticament cinquanta anys, malgrat que la seva robustesa es manifestava en una forta implantació territorial, sindical i social, i una preeminència política continuada als ajuntaments i governs locals, especialment al centre i nord d’Itàlia.

La seva mirada a la realitat sense filtres ideològics el va dur a fer-se càrrec d’una situació nova i adoptar el que va ser la seva principal herència legislativa d’aquells anys, una llei italiana d’immigració.

No fou fins als inicis dels anys 90, en el context de l’esfondrament del món soviètic i l’abandonament, junt amb moltes altres coses, de les sigles del Partit, que els seus dirigents, al capdavant de la nova organització que va néixer després del primer procés de reforma, el PDS (Partit Democràtic de l’Esquerra, per les seves sigles en italià), van veure oberta la porta a les principals institucions de la República.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Acostament als socialistes

Napolitano fou deixeble de Giorgio Amendola, diputat constituent l’any 1946, i de la primera Cambra dels Diputats, i membre del Parlament Europeu els anys 60. Tots dos havien arribat al PCI a partir de l’antifeixisme i les idees de la resistència italiana, empesos per les urgències de la Itàlia més desfavorida, més que per la ideologia comunista. Després de la desaparició del seu mentor, l’any 1980 va ser Napolitano el principal defensor de l’acostament del partit a la socialdemocràcia europea i del diàleg amb els socialistes italians.

La seva visió divergia de la línia impulsada pel secretari general del partit, Enrico Berlinguer, que proposava la convergència dels partits comunistes occidentals en un eurocomunisme definitivament desvinculat de la tutela soviètica. Napolitano i els partidaris de la seva via, a qui el corrent principal del partit anomenava migliorista –epítet que equivaldria en català a millorista, una manera de dir que havien abandonat la pretensió d’un canvi radical del sistema per «conformar-se» amb una «simple» millora de la situació dels treballadors i els febles–, va acabar sent l’artífex de la reforma que finalment va conduir el partit, no sense entrebancs interns i navegant en les aigües del col·lapse del sistema polític italià a mitjan anys 90, a la família socialdemòcrata europea.

El vell PCI havia tingut com a aliat a Catalunya el PSUC, els dirigents del qual van voler seguir, l’any 1981, la via berlingueriana de l’eurocomunisme, amb un resultat traumàtic i la cessió definitiva de la primacia dins de l’esquerra al PSC (PSC-PSOE) l’any 1982. Fou aquest PSC de Joan Raventós i Raimon Obiols qui dona la mà al corrent reformista netament europeu i socialista que representava Napolitano, entreobre la porta de les relacions amb el PCI –i de l’entrada de la seva federació juvenil a l’Internacional Juvenil Socialista, la IUSY– que, a partir de l’any 1990, estableix una relació estable i duradora amb el PSC –recordem la relació de Pasqual Maragall amb Romano Prodi i Francesco Rutelli, alcalde de Roma– al qual acompanya també en el seu acostament al socialisme espanyol i europeu.

 

Diputat des del 1953

Napolitano havia arribat a la Camera dels diputats l’any 1953 i en formà part quasi ininterrompudament fins a l’any 1996, amb l’excepció dels tres anys que passà al Parlament Europeu, del 1989 a 1992. Electe de la Campània, s’ocupà, en primer lloc, del desenvolupament de la Itàlia meridional i els afers més vinculats a l’economia. Fou als inicis dels anys 80, a l’hora que iniciava el seu acostament al socialisme i la socialdemocràcia europeus, que va centrar la seva tasca parlamentària a la política internacional i europea.

President del grup Comunista de la Cambra entre 1981 i 1986, a partir del 84 no només fou membre de la Comissió de Relacions Exteriors sinó que també ho fou, fins al final del seu mandat, de la delegació italiana a l’Assemblea de l’OTAN. D’aquella època són també les conferències en seu acadèmica als Estats Units. Ja als anys 90, fou president de la Cambra durant els dos anys posteriors a l’inici per part del jutge Di Pietro, l’any 1992, del procés Mani Pulite que va commocionar i redefinir el sistema italià de partits, deixant tocada de mort la totpoderosa Democràcia Cristiana i que va portar el socialista Craxi a l’autoexili a Tunísia. No és fàcil entendre avui com es va viure aquella situació a Itàlia. Retinc encara un record que em va impressionar: sortia Napolitano de Montecitorio i un adolescent s’avançà des de la multitud que s’amuntegava a la plaça i li va preguntar, amb més ànsia que ràbia, «Onorevole, Itàlia caurà?».

Com hem assenyalat, va ser aquest col·lapse de l’escenari polític italià el que facilità l’accés dels dirigents del PDS a un Govern italià, en un format que emetia ecos del passat, un govern ampli liderat per qui havia estat dirigent de la democràcia cristiana, Romano Prodi. Napolitano va ser, del 1996 al 1998, el primer ministre de l’Interior de la República Italiana que provenia del PCI; el seu realisme, en el sentit literal, és a dir, la seva mirada a la realitat sense filtres ideològics, el va dur a fer-se càrrec d’una situació nova i adoptar el que va ser la seva principal herència legislativa d’aquells anys, una llei italiana d’immigració.

Va incardinar aquesta acció, com tantes altres, en el moment europeu, a l’Europa del Tractat d’Amsterdam que iniciava el que hauria d’haver estat una política europea comuna de migració. Tant la llei italiana com l’intent de comunitarització de les polítiques migratòries descarrilarien després en mans d’una dreta mudada en populisme nativista de la qual Berlusconi, un producte de la Itàlia d’aquells anys, en va ser capdavanter.

 

Europeisme actiu

La Unió Europea i el seu futur estava en el cor dels anhels de Napolitano que volia una Itàlia activa en la construcció europea i havia dedicat anys i esforços a fer virar els comunistes cap a l’europeisme actiu. Va tornar al Parlament Europeu com a diputat del grup socialista i va presidir la Comissió Constitucional durant uns anys clau, els cinc anys anteriors a l’adopció, l’any 2004, de la mai ratificada Constitució europea. La seva amplíssima experiència parlamentària, la seva concepció de les institucions, i la seva visió de la democràcia com la cerca de consens entre els diferents, li permeteren tenir un paper clau en uns moments que, si no van ser fundacionals per a Europa en el sentit que es pretenia en dotar-la d’un text constitucional, sí que van deixar eines com la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i van avançar l’arquitectura institucional i política que s’incorporà al Tractat de Lisboa i regeix la Unió des de fa quasi tres lustres. L’any 1995, el president Ciampi el nomenà senador vitalici.

Respectuós amb les institucions i la seva essència, va ser estricte en el compliment del seu rol constitucional i va imposar-hi la seva pròpia visió.

Amb aquest bagatge acumulat durant pràcticament seixanta anys de vida política, va ser elegit per les Cambres, el 10 de maig de 2006, president de la República Italiana, amb què va ser el primer italià d’ascendència comunista que assumia la més alta posició institucional del país. El president Napolitano, radicalment demòcrata i respectuós envers les institucions i la seva essència, va ser estricte en el compliment del seu rol constitucional i va imposar-hi la seva pròpia visió; es va negar, per exemple, a encarregar la formació de govern a qui no pogués obtenir el suport per a fer-ho, el que a Itàlia es coneix com a «encàrrec de part». No va dubtar, però, a exercir fins al límit les competències i capacitats que li conferia el càrrec.

 

Patriotisme ciutadà

Enmig d’acusacions de bel·ligerància en la seva relació amb la presidència del Consell de Ministres per part de Silvio Berlusconi, llavors cap del Govern, va defensar la necessitat d’un ampli acord per sortir de la crisi econòmica del 2008 i, sempre mirant a Brussel·les, va promoure activament la formació del Govern encapçalat per Mario Monti; igualment va jugar les seves cartes per constituir els Governs d’Enrico Letta i posteriorment de Matteo Renzi, tots dos dirigents del PDS però amb recorreguts molt diferents, molt més proper al president el primer que el segon.

Si la seva experiència política li va permetre de jugar a fons les seves potestats en aquest àmbit, el seu recorregut institucional, les seves conviccions i la seva visió de la Itàlia fortament arrelada a la Unió Europea i al món occidental, el van dur a centrar-se en la celebració del 150 aniversari de la unitat d’Itàlia, esdevingut el març de 2011. Fou allà que Napolitano, com recordà el seu fill Giovanni al recent funeral d’Estat, va voler fer palès el seu testament polític: la reivindicació del patriotisme ciutadà de la Itàlia d’avui, potser no el país ideal però sí el que havia estat possible bastir a partir del Rissorgimento, definitivament ancorat a la Unió Europea.