Conseller de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, alcalde de Barcelona, ministre de Defensa, vicepresident del Govern espanyol, diputat al Congrés, primer secretari del PSC, president de Catalunya Caixa, Narcís Serra i Serra ho ha estat tot a la política i a la vida i sempre se n’ha sortit, i això que s’ha enfrontat a situacions ben complicades. L’última ha estat l’absolució dels presumptes delictes dels que era acusat per la seva actuació a Catalunya Caixa. Abans, però, ja va ser exonerat dels casos GAL, les escoltes del Cesid i l’informe Crillon durant el seu pas pels governs de Felipe González, encara que un d’aquests el va forçar a dimitir com a vicepresident, l’única taca en la seva carrera política.

Nascut a Barcelona el 30 de maig del 1943, forma part d’una d’aquelles 400 famílies catalanes que, segons el gran pròcer esdevingut estafador Fèlix Millet, sempre es troben a tot arreu. Dos oncles seus, Narcís de Carreras i Salvador Millet i Bel, el primer secretari de Francesc Cambó i president del FC Barcelona, van presidir La Caixa. Format als Escolapis i a l’escoltisme catòlic, es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1965) i es va doctorar a l’Autònoma (1974), on també va ser professor, després d’estar dos anys a la London School of Economics de Londres (1970-72).

Va entrar en política l’any 1962 militant al Front Obrer de Catalunya (FOC) –la branca catalana del Felipe (Frente de Liberación Popular)–, on va coincidir amb Pasqual Maragall i el seu íntim amic Miquel Roca. Aquest últim i Serra han tingut vides paral·leles, des que l’any 1966 van ser expulsats de la Universitat i el següent van obrir un despatx professional al qual l’empresari Pere Duran Farell va encarregar l’anomenat i polèmic Pla de la Ribera, una operació immobiliària que finalment es va aturar davant l’oposició dels veïns.

Quan Duran Farell va morir, Serra va escriure una necrològica (El País, 13-7-1999) en què feia una mena d’autocrítica en admetre que el Pla de la Ribera, «l’obertura de Barcelona al mar», va «fer evident que les grans operacions de renovació urbana requereixen diàleg amb els ciutadans i legitimitat democràtica de les administracions que han de gestionar-les». Però –afegia— «va quedar també clar que aquesta utopia era realitzable i es van assentar les bases i les idees per a que, 15 anys més tard, i després de les eleccions, l’Ajuntament de Barcelona, lligant-ho als Jocs Olímpics, aconseguís una de les transformacions urbanes més profundes que ha viscut una ciutat europea. Sense la seva iniciativa [de Duran Farell] dels anys seixanta difícilment hauríem tingut Vila Olímpica i el port als anys vuitanta».

Sobre la seva relació amb Miquel Roca, el periodista José Martí Gómez va explicar al web La Lamentable (25-10-2013) que a Duran Farell el va sorprendre veure anys després que Serra era socialista. «Pensava que era de dretes i el socialista era Roca», va comentar l’empresari, un gran innovador durant el seu pas per les companyies Hidroelèctrica de Catalunya i Gas Natural. Anys després, el desembre del 2011, Roca prendria el relleu de Serra com a president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), càrrec que ocupava des del 2004.

Primer alcalde democràtic de Barcelona

Quan el FOC va entrar en crisi, mentre Roca es decantava per Convergència Democràtica de Catalunya, Serra es va apuntar al Convergència Socialista (1974), grup predecessor del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), fundat el 1978. L’any següent, Serra va ser escollit alcalde de Barcelona, als 35 anys, a les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista. Arribava a un Ajuntament amb greus problemes financers, amb l’herència urbanística caòtica del porciolisme i una degradació que es podia veure als barris pobres, on hi havia encara barraquisme.

PUBLICITAT

L’arquitecte Oriol Bohigas, amb motiu de la retirada de Serra de la primera línea política, va escriure que la seva gestió a l’alcaldia va estar marcada per «l’esforç d’imaginació i la sedimentació cultural». «El període de Serra va ser el de l’esplendor de les grans il·lusions col·lectives, els anys en què els intel·lectuals, els universitaris, els artistes, els pedagogs, els tècnics, es van bolcar en la política, quan encara no era un negoci de partits i a vegades, malauradament, un lloc còmode per a personatges en busca d’un lloc de treball», escrivia Bohigas (El País, 21-6-2000). Per a l’arquitecte, Serra és «un personatge d’alt nivell polític, és a dir, amb idees i amb decisions, però també amb pactes realistes i eficaços».

El període Serra va ser el de l’esplendor de les il·lusions col·lectives, en què intel·lectuals, universitaris, artistes i pedagogs es van bolcar en la política, quan encara no era un negoci dels partits, segons Oriol Bohigas.

Al seu discurs de presa de possessió, Serra va manifestar la seva voluntat d’humanitzar la ciutat, reformar democràticament l’Administració i la Hisenda municipals i potenciar la participació ciutadana. Pocs mesos més tard, Juan Antonio Samaranch, expresident de la Diputació i aleshores ambaixador a Moscou, va parlar ja d’una possible candidatura olímpica de Barcelona, que Serra va anunciar oficialment el 31 de gener del 1981. Serra, però, no seria l’alcalde olímpic perquè el 2 de desembre del 1982 va ser substituït per Pasqual Maragall i nomenat ministre de Defensa al primer Govern socialista des de la II República.

Reforma militar

Serra, que no havia fet la mili, va encarregar-se des del Ministeri de Defensa de la reorganització d’un Exèrcit que venia del franquisme i ho va començar a fer menys de dos anys després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981. Va acabar amb el ruido de sables, amb el problema militar que existia a Espanya des de la primera meitat del segle XIX, i va sotmetre les Forces Armades al poder civil. Per fer-ho, els comandaments militars van quedar subordinats al Govern mitjançant un Ministeri de Defensa encapçalat per un civil, mentre que la Junta de Caps d’Estat Major (Jujem) es limitava a òrgan assessor, sense poder autònom; es van reformar la carrera i l’ensenyament militars (es van reduir els efectius; els uniformats podien arribar a coronels, però els generals els nomenava el Govern); es va modificar la justícia militar, i es va aprovar una llei de retribucions per acabar amb el malestar, tot això per homologar les forces armades a les d’altres països democràtics. Per a Serra, la Transició acaba, des del punt de vista de les Forces Armades, l’any 1989 amb la Llei del Personal Militar (entrevista a El País, 22-4-2008).

La seva experiència la va explicar Serra en un llibre, La transición militar (Debate, 2008), presentat a Barcelona el 30 de maig del 2008 per Javier Solana, aleshores Alt Representant per a la Política de Seguretat i Defensa de la Unió Europea, qui va destacar que la reforma militar «era tan difícil i es va fer amb tanta finor» que es va convertir en exportable. I així ho va fer Serra viatjant a països com Sèrbia, Xile i altres de l’Amèrica Llatina per explicar què i com s’havia de fer per democratitzar els exèrcits. «L’útil no era narrar el que havia succeït a Espanya, sinó fer un model que es pogués aplicar a qualsevol país», diu Serra en l’esmentada entrevista, en què reconeix que de militars demòcrates «n’hi havia bastants, però no gaires».

Per a Javier Solana, la reforma militar era tan difícil i es va fer amb tanta finor que va resultar exportable.

Pragmàtic, des del Ministeri Serra va gestionar també el canvi de posició del PSOE i del Govern respecte de la participació a l’OTAN. Després de l’eslògan De entrada, no, els socialistes van acabar defensant la permanència amb el referèndum del 1986. Tres dies abans de la consulta, Serra va demanar el «sí» en un article a El País (9-3-1986), titulat «Raons per votar ‘sí’». Després d’assegurar que «Espanya no pot ser neutral», acabava dient: «El que realment es vota el dia 12 és si Espanya es vertebra definitivament amb els països demòcrates del continent o si, per contra, s’automargina d’una ocasió única que se’ns presenta per segellar definitivament la nostra vinculació a Europa».

PUBLICITAT

Tres casos arxivats

L’11 de març del 1991, Felipe González nomena Serra vicepresident del Govern arran de la dimissió d’Alfonso Guerra pel cas de corrupció del seu germà Juan. Amb competències polítiques i també econòmiques des del 1993 (sortida de Carlos Solchaga d’Economia), deixa el càrrec el juny del 1995 quan va esclatar l’escàndol conegut com Els papers del Cesid d’espionatge al Rei, polítics, empresaris i periodistes. Amb Serra, van dimitir el ministre de Defensa, Julián García Vargas, i el director dels serveis secrets, el general Emilio Alonso Manglano.

Un mes després de dimitir, el Tribunal Suprem va arxivar el cas Crillon, una denúncia per espionatge de l’ex banquer Mario Conde contra Serra, i set mesos més tard una jutgessa de Madrid va arxivar també el cas d’Els papers del Cesid perquè va estimar que la intercepció aleatòria de converses de telèfons mòbils no era delicte, sinó mes aviat una obligació del serveis d’informació per salvaguardar l’Estat. Serra va comentar que «la jutge ha posat les coses al seu lloc».

El novembre del 1996, Serra, juntament amb Felipe González, va ser exculpat pel Tribunal Suprem en el sumari del segrest de Segundo Marey, la primera acció dels GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament), comesa el desembre del 1983. Els 10 magistrats de la Sala Segona van considerar que no hi havia raons per imputar el ministre de Defensa quan es van produir el fets de la guerra bruta contra ETA.

Tots aquests afers van permetre a Serra comentar que a l’època hi havia «molts milions de pessetes dedicats a la compra i venda de dossiers». I explicar la seva concepció del poder. «S’ha d’evitar que els fabricants de dossiers s’imposin a la voluntat popular. Massa gent creu que el poder és del Govern, i el Govern és només un poder. (…) El Govern és el poder que emana de la sobirania popular i té una altra legitimitat democràtica, que és el control polític sistemàtic. Hi ha altres poders que no tenen aquesta validació democràtica, i correm el risc que aquests poders no democràtics, sobretot els privats, s’imposin a l’únic que ha d’existir, el derivat de la voluntat dels ciutadans», deia en una entrevista (El País 31-7-1995). Després d’aclarir que els poders fàctics tradicionals havien canviat, afirmava que «hi ha interessos privats, lligats al capitalisme de casino, que pretenen tenir capacitat de decisió i d’influència en les decisions polítiques del país per impulsar els seus interessos privats en contra dels interessos generals per als quals han de vetllar els governs».

«Massa gent creu que el poder és del Govern, i el Govern és només un poder», deia Serra.

Fora ja del Govern, Serra es va dedicar al partit, el PSC, que va dirigir quatre anys, des del 1996 al 2000, com a successor de Raimon Obiols a la primera secretaria. Federalista convençut, va aconseguir pacificar el partit, trencat des del congrés de Sitges (1994), i va ser acomiadat amb un excel·lent perquè la seva gestió i la de l’executiva sortint va ser aprovada pel 96,8% del votants. José Montilla va ser escollit per a la primera secretaria formant tàndem amb Pasqual Maragall, nou president del partit i candidat a la Generalitat, que un any abans no havia pogut aconseguir malgrat haver obtingut 4.879 vots més que Jordi Pujol. Entre els anys 2000 i 2012, Serra va presidir el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (CIDOB), que va convertir en un dels millors think tanks d’Europa.

L’última absolució

Discret, reservat i amant de passar desapercebut, l’any 2005 va reaparèixer a la vida pública al ser designat president de Caixa Catalunya (després Catalunya Caixa), el seu últim càrrec rellevant, que ocuparia fins al novembre del 2010 i que li comportaria un greu problema judicial. La crisi econòmica –sobretot l’esclat de la bombolla immobiliària– i l’estructura mixta política i econòmica de les caixes d’estalvi van provocar gravíssims problemes financers a aquestes entitats. Catalunya Caixa, en fallida, va haver de rebre 12.000 milions d’euros de l’Estat, però Serra i el seu equip directiu no van ser acusats d’això, sinó d’administració deslleial i apropiació indeguda per aprovar augments de sou per al director general, Adolf Todó, i la seva mà dreta, Jaume Massana.

Després de cinc anys de procediment –al final la fiscalia demanava tres anys de presó–, l’Audiència de Barcelona va absoldre Serra, Todó i 39 membres del consell d’administració. Malgrat considerar que els «substanciosos augments salarials (…) resultaven difícilment digeribles per a la població» en època de crisi, la sentència afirma que els processats no coneixien la duresa de la crisi, l’increment perseguia retenir un bon equip directiu i no van perjudicar l’entitat. «Estic molt content perquè s’ha fet justícia», va gosar dir Narcís Serra en conèixer l’absolució.

PUBLICITAT