El dia de febrer de 2021 que el president més jove de l’Amèrica Llatina (fins a l’arribada al poder de Gabriel Boric a Xile) va arrasar en les eleccions del Salvador, gran part del continent, tota l’Amèrica Central i, sobretot, els Estats Units, es trencaven el cap a la recerca de claus, pistes… alguna cosa. Qualsevol indici que permetés saber què faria amb tant de poder l’home de 39 anys que acabava de guanyar per golejada en les eleccions a l’Assemblea esborrant d’un cop de ploma qualsevol amenaça d’oposició. Fins llavors, la seva anterior cita electoral, dos anys abans, l’havia resolt com acostuma a fer, arrasant a les urnes.
Totes dues victòries les va aconseguir sense necessitat de trepitjar els carrers, fer petons als bebès, acudir a debats, fotografiar-se amb líders estrangers o donar una sola entrevista en profunditat, i amb un programa electoral ambigu. La seva victòria va ser la consolidació del projecte polític més interessant de l’Amèrica Llatina des del sorgiment del chavisme, una barreja de populisme, xarxes socials, economia ultraliberal i menyspreu pel passat.
Entre els que esperaven el dilluns següent per saber de Bukele, hi havia l’oposició, líders internacionals, el seu mateix partit i mitjans de comunicació del món sencer desitjosos de saber què tenia al cap un candidat tan enigmàtic. Els think tanks dels Estats Units anhelaven conèixer més detalls sobre l’emigració i les caravanes d’emigrants, moltes formades per salvadorencs, les bandes violentes que tenallen el país, o el nou paper de la Xina i Rússia al pati del darrere dels Estats Units.
El dilluns després de les eleccions s’acumulaven sobre la taula del mandatari les sol·licituds d’entrevistes de la CNN, la BBC, el Washington Post, The New York Times, Los Angeles Times o El País. Els va menysprear tots quan va triar un youtuber, «Luisito comunica», per fer la seva primera entrevista. Llavors, mig món va haver de seguir aquella xerrada, la més llarga d’ençà que va arribar al poder, per saber com parlava, què pensava o com era la sala d’estar de casa seva. Els corresponsals més importants i els analistes més saberuts van haver d’interpretar el personatge mitjançant una entrevista en la qual la pregunta més complicada que se li va fer va versar sobre la qualitat de les onades que banyen les costes del Salvador.
El vell bàrman
Fill de pare musulmà originari de Betlem (Palestina), que va impulsar la construcció d’alguna de les primeres mesquites a l’Amèrica Llatina, Nayib Bukele porta la política tan endins com la publicitat. Va deixar d’estudiar Dret després de cursar el primer any i va començar a treballar a l’agència del seu pare, que s’encarregava de la imatge del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), l’històric partit de l’esquerra, alhora que exercia com a representant de la marca Yamaha al Salvador.
Sota aquestes sigles, Bukele va arribar a ser alcalde de San Salvador (2015-2018) gràcies a una campanya amb frases i eslògans com «hem de canviar la història» o «una obra, un dia». Durant aquesta etapa es va donar a conèixer com un gestor eficaç, capaç de recuperar el perillós centre de la capital. En aquells dies era només un alcalde de 34 anys amb ínfules, l’estrella emergent de la política salvadorenca que creixia sobre les cendres del bipartidisme.
PUBLICITAT
Per tot això a Bukele no li ha calgut amagar les seves ambicions de poder mostrant-se simpàtic. Les poques vegades que ho ha intentat ha deixat una sensació estranya de frivolitat més pròpia d’un mil·lennista que d’un cap d’estat. Com el dia en què es va gravar en un Ferrari a gran velocitat en un dels països més pobres del continent o, més recentment, quan va canviar la seva foto de perfil i va posar la foto d’un ocell per contrarestar els memes que es burlaven de les seves cames primes. En confiança, quan està còmode, li agrada demostrar que abans de ser president va tenir una discoteca. Així que, quan vol agradar al seu interlocutor, agafa l’ampolla i aboca el rom amb petits cops a la boca de l’ampolla calculant el nombre d’unces que n’ha de servir, com el vell bàrman que va ser. És un dels pocs gestos afables que li reconeixen els qui hi estan a prop.
Aficionat als videojocs, amant dels luxes i dels cotxes cars, Bukele ha aconseguit esquivar la vida pública sense necessitat d’aclarir si és catòlic, musulmà o evangèlic, dient, simplement, que «creu en Déu». Precisament Déu va ser el recurs utilitzat per Bukele per resoldre el moment més crític de la seva vida política, quan el 9 de febrer de 2020 milers dels seus seguidors li van exigir davant de l’Assemblea que prengués per la força el recinte legislatiu. Aquella nit em va dir en una entrevista «si fos un dictador ho hauria pres tot». Res d’això no li ha impedit tenir l’índex de popularitat més alt del continent.
La joguina trencada del bitcoin
Quan el mes de març de 2022 el preu del bitcoin va començar a desplomar-se, què va fer Bukele?, en va comprar més. Quan es va continuar enfonsant què va fer Bukele?, en va tornar a comprar. I quan la moneda ja no aixecava el cap, el deute públic es va duplicar i els organismes internacionals alertaven davant la possibilitat d’una fallida, què va fer Bukele?, va demanar a la gent que «deixés de mirar la gràfica i gaudís de la vida». Aquesta capacitat de Bukele per insistir en el seu discurs i una vegada descobert l’error canviar de tema és una constant en la seva gestió.
Bukele està convençut que portar la contrària, com ha fet durant tota la seva carrera política, atorga rèdits a llarg termini.
Per als entusiastes de la criptomoneda, el president mil·lennista és un referent de valentia i audàcia des que Jack Mallers, creador de Strike, una plataforma de pagament de bitcoin, li va donar la benedicció. Aquell 6 de juny de 2021, durant una conferència a Miami, Mallers –un jove de 27 anys amb gorra, dessuadora de raper i sabatilles–, va plorar davant de centenars de persones explicant totes les coses bones que la criptomoneda pot fer per als nens pobres. El moment estrella de la gala va arribar quan, en un missatge gravat, Nayib Bukele va anunciar que el bitcoin seria moneda legal mentre l’auditori es posava a aplaudir i a cridar visques dempeus com si es tractés d’un partit de beisbol en què el batedor acabés de llançar la pilota fora de l’estadi. Pocs dies després es va aprovar una llei redactada en tres folis que canvia del tot el rumb econòmic d’un dels països més pobres del continent (https://elpais.com/planeta-futuro/2021-07-28/bitcoin-como-moneda-oficial-una-buena-medida-para-estimular-la-economia-nacional.html).
Amb el 70 % dels 6,5 milions d’habitants sense compte bancari, Bukele sosté que el bitcoin té una capitalització de mercat de 680.000 milions de dòlars. «Si l’1 % s’invertís en el Salvador incrementaria el seu PIB en un 25 %». Amb aquest argument va comprar 1.391 bitcoins amb diners públics a un preu que rondava entre els 50.000 i els 69.000 dòlars. Ara el país té 2.301 bitcoins i el seu preu es cotitza per sota dels 20.000 dòlars. Bukele està convençut que portar la contrària, com ha fet durant tota la seva carrera política, atorga rèdits a llarg termini, i tot això estaria molt bé si estigués jugant amb els seus diners i no amb els comptes públics del país d’ençà que va convertir el bitcoin en moneda oficial.
A manca d’èxits econòmics, Bukele ha omplert Surf City, el complex turístic que s’ha aixecat a una hora de San Salvador, de joves californians que caminen com una secta amb samarretes que porten una B majúscula de color taronja al pit. A vegades a la B gegant li segueix la paraula bitcoin i en altres la paraula Bukele, conscients que gran part de l’èxit de la moneda depèn del que passi en el petit país centreamericà.
Erradicar la violència
Cap president no pot aspirar a ser popular al Salvador si no aconsegueix posar fi, o almenys contenir, la violència de les bandes que tenallen la vida del país. Ho sabia Bukele i ho sabien els seus antecessors en el càrrec que van intentar tota mena d’estratègies per posar fi a la sagnia amb diferents mètodes; de la mà dura a la negociació. No obstant això, només el «fenomen» Bukele va assolir l’objectiu de domar el que era un gos rabiós, fins al punt d’aconseguir una cosa inèdita durant uns dies: 0 morts.
Durant els més de tres anys que fa que governa, Bukele ha viscut una lluna de mel amb la violència i amb les bandes i, per primera vegada en dècades, el país acumulava taxes de violència «normals» per als paràmetres llatinoamericans. Bukele atribueix l’èxit a la seva estratègia de seguretat i al desplegament de 5.000 soldats per tot el país i no a cap mena de negociació. Parlar amb els qui dessagnen el país continua sent un assumpte tabú perquè resultaria impopular negociar amb qui oprimeix els més desfavorits.
El fet objectiu és que el 2015 el país recollia dels carrers vint cadàvers diaris i avui en recull tres. Fa sis anys, el Salvador tenia una taxa de 103 morts per cada 100.000 habitants i avui la xifra no passa de 21. El canvi ha comportat que la població pugui agafar l’autobús sense temor, mirar el mòbil al carrer o agafar un taxi a la nit. El descens de la violència, més enllà del bitcoin, les ajudes per covid o les obres públiques, havia estat el factor més important perquè Bukele gaudís de l’índex de suport més alt del continent.
Poc després, no obstant això, gràcies a les investigacions del diari El Faro, i que van confirmar els Estats Units en sancionar alguns dels participants, es va saber que el descens dels homicidis es deu a una negociació de Bukele amb les bandes MS- 13, Barrio 18 Sureños i Barrio 18 Revolucionarios. La treva atorgava beneficis carceraris als presos a canvi de portar la pau als carrers, però tot allò va acabar abruptament quan a finals de març les bandes van assassinar 87 persones en només 48 hores. La matança més salvatge des de la guerra civil dels anys 80. Bukele va revelar novament una estratègia tan profunda com la seva personalitat: un discurs real i un altre per a Twitter.
La democràcia com a molèstia
La democràcia de Bukele inclou trackings diaris sobre qualsevol cosa imaginable manejats per un petit grup de veneçolans pròxims al veneçolà Leopoldo López. A cap d’ells se li escapa que un de cada quatre llatinoamericans pensa que una dictadura pot ser una millor forma de govern que la democràcia i en aquesta situació no li ha importat canviar el codi penal, menysprear els acords de pau que van posar fi a la guerra civil o omplir les presons de suposats pandilleros. Al mateix temps que va regalar 300 dòlars a cada salvadorenc per superar la pandèmia, durant el seu govern hi ha desenes de periodistes, jutges o defensors de drets humans que s’han hagut d’exiliar per por de la seva resposta feroç als qui li porten la contrària. Tal com afirma Tamara Taraciuk, presidenta de Human Rights Watch, Bukele «primer arresta, després fa un tuit i a continuació investiga».
El descens de la violència havia estat el factor més important perquè Bukele gaudís de l’índex de suport més alt del continent.
Totes dues estratègies, el discurs populista i la repressió, conflueixen en el seu intent per deixar de ser un polític i convertir-se en un símbol amb la mateixa fórmula que va utilitzar la nit que va guanyar les eleccions. El dia de la seva irresistible victòria, milers de persones esperaven en un hotel de la capital per celebrar la festa que consolidava el seu poder absolut. Bukele va entrar llavors al saló de l’hotel, va avançar entre la gent, va pujar a la tarima i abans de dir una sola paraula va fer el seu primer gest com a president electe: una selfie.
