El terme negacionisme s’està fent servir de manera profusa per descriure actituds que es neguen a acceptar fets o idees ben establertes. Inclouen sovint qüestions científiques, però no és un concepte que es faci servir en l’exercici mateix de la recerca científica. En un cert sentit és contradictori amb la manera com la ciència funciona. Un científic ha de basar la seva reflexió en el dubte sistemàtic i, per tant, ha d’acceptar en principi que qualsevol hipòtesi, per estranya que sembli, cal que sigui tinguda en compte. Però en l’actualitat, en disciplines en les quals els resultats de la ciència tenen un impacte sobre concepcions socials o sobre polítiques públiques, apareixen manifestacions contràries a teories que la comunitat científica considera ben establertes i que pertorben el missatge que es desitja enviar a la societat.
Aquestes actituds que anomenem negacionistes, són defensades sovint per persones o grups que senten les seves concepcions del món o els seus interessos amenaçats per les conseqüències que es desprenen de determinades teories científiques. El negacionisme esdevé una eina política que és incompatible amb la pràctica de la ciència mateixa.
Un exemple ben clar de negacionisme en l’actualitat és aquell dirigit envers els informes científics sobre el canvi climàtic que elabora un organisme que depèn de les Nacions Unides, l’IPCC (sigles en anglès del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic), que és un cas peculiar en diversos aspectes. Un d’aquests aspectes és la forma com els informes que publica aquest organisme s’obtenen i aproven. Els membres dels panels que el componen són especialistes en diferents disciplines proposats pels Governs membres de les Nacions Unides que examinen els resultats dels estudis científics que han estat publicats, n’avaluen la qualitat i la validesa dels resultats i redacten les conclusions que se’n poden extraure.
Els informes són aprovats pels panels científics, però també es consensuen amb delegats dels Governs que han d’aportar raons científiques per modificar-los. Els informes tenen d’aquesta manera un aval científic i polític al mateix temps. Un altre aspecte particular d’aquests informes és que les seves conclusions són matisades respecte a la probabilitat que tenen d’acomplir-se en funció de la solidesa de les dades de què es disposa. Aquests matisos són importants, sobretot per les prediccions que es fan, basades en models matemàtics que van sent refinats amb el temps.
Tot i tenint en compte la solidesa de les anàlisis de l’IPCC i la seva prudència, les seves conclusions són discutides des de diferents angles. Un, és el de científics que discuteixen alguns dels seus treballs. Un exemple ha estat el d’un antic ministre socialista francès d’Educació i Recerca, Claude Allègre, un prestigiós geòleg, membre de l’Académie des Sciences que no ha parat de fer declaracions contra l’origen humà del canvi climàtic i refutant les conclusions de l’IPCC. És possible que la seva formació de geòleg hi sigui per alguna cosa.
PUBLICITAT
En Geologia els canvis es mesuren per mil·lennis i les eres per milions d’anys. La mateixa definició que es fa servir de l’Antropocè com una nova era geològica que seria produïda per l’acció humana pot ser problemàtica des d’aquesta perspectiva quan molts dels canvis produïts per l’espècie humana es poden datar també en els inicis de l’Holocè, una era geològica ben reconeguda per tothom. La posició d’Allègre, com la d’alguns altres científics, contrasta amb la d’investigadors del camp de l’ecologia per als quals és imperdonable no alertar sobre els efectes del canvi climàtic i sobre les causes humanes que el produeixen. Quan es fan servir aquests arguments, la discussió científica, oberta i objectiva es fa molt difícil. La mateixa Académie des Sciences francesa no va fer la seva primera reunió sobre canvi climàtic fins a l’any 2020. L’opinió pública queda perplexa i es deixa camp lliure a l’expressió d’interessos de tota mena.
Negar l’Holocaust
Potser encara és més difícil la situació quan es parla de ciències socials que sovint tenen un impacte directe sobre posicions polítiques. De fet, el terme negacionisme ha estat utilitzat de forma primera per aquells qui negaven l’Holocaust de jueus produït per les polítiques nazis d’extermini. Alguns historiadors han minimitzat o negat aquests fets i han estat fins i tot jutjats i condemnats per aquestes posicions en alguns països. Els proponents d’aquestes afirmacions proclamen la llibertat acadèmica com un valor que algunes legislacions limiten de manera arbitrària. En aquest moment veiem com alguns historiadors estan refent la història d’alguns països, per exemple de l’Europa de l’Est, per justificar posicions nacionalistes.
Les actituds que neguen algunes opinions científiques provenen sovint de posicions conservadores com és el cas dels que es manifesten contraris a l’evolució biològica, però també des de posicions diverses com els contraris a les vacunes o a l’ús de noves tecnologies a l’agricultura. Aquestes posicions es poden defensar des d’organitzacions lligades a l’extrema dreta, però també des d’altres que es reclamen de l’esquerra. Grups d’extrema esquerra o ecologistes han adoptat posicions contràries al consens científic quan els seus programes xoquen amb opinions majoritàries de la comunitat científica. Quan ja no disposen d‘arguments científics, o bé recorren a posicions minoritàries o bé acusen els científics que les defensen de tenir interessos ocults amb grans empreses o de voler aconseguir diners per a la seva recerca. Això dona lloc a un paral·lelisme sorprenent amb les acusacions que els sectors més conservadors fan servir envers els científics que es mostren alarmats pel canvi climàtic.
En el complex món d’activistes que es mobilitzen contra idees o aplicacions tecnològiques diverses, la posició del científic es fa difícil.
En aquesta situació els mitjans de comunicació poden tenir el dilema de si cal donar el mateix pes a les diferents posicions oposades, sobretot en debats, encara que unes siguin molt majoritàries. Quan debatem sobre evolució biològica cal donar el mateix pes al darwinisme que al creacionisme? Quan parlem de vacunes hem de donar el mateix espai als que són contraris al seu ús? I, evidentment, quan parlem de canvi climàtic, l’ús de noves tecnologies en agricultura o d’altres temes polèmics pot ser difícil per als mitjans de comunicació donar veu a interlocutors que expressin punts de vista diferents sense donar un pes indegut a posicions que són minoritàries a dins de la comunitat científica. Una cosa semblant passa quan des dels poders públics se sol·licita una opinió científica.
La posició social del científic
En el complex món d’activistes que es mobilitzen contra idees o aplicacions tecnològiques diverses, la posició del científic es fa difícil. Es poden distingir maneres diferents sobre quina ha de ser la reacció del científic davant d’una qüestió que planteja controvèrsia. En un extrem es pot defensar que la funció del científic és fer la millor recerca possible, publicar els seus resultats en revistes científiques i negar-se a participar en cap debat. En l’altre extrem hi ha qui afirma que si algú, inclòs un professional de la ciència, arriba a la conclusió que hi ha perills importants, com poden ser els que provenen del canvi climàtic, el científic no se’n pot desentendre i fins i tot pot ser acusat de deixadesa criminal per omissió de socors si no actua.
El fet és que sovint veiem posicions sobre temes d’interès social signades per persones que s’identifiquen com a científics i que poden estar defensant posicions antagòniques. Ho hem vist recentment a casa nostra en debats sobre l’aeroport, els parcs eòlics i alguns altres. Tot això no deixa de produir contradiccions. Algunes posicions socials dels científics poden estar expressant visions polítiques determinades i altres poden estar esbiaixades pels seus interessos econòmics personals. El que hauria de ser necessari i no és senzill és que es diferenciï un resultat científic ben establert de les posicions personals d’aquell que les expressa. Els conflictes d’interessos es donen quan hi ha interessos econòmics en joc, però també interessos ideològics.
Quan parlem de l’Holocaust, la seva negació manca de rigor històric i ben sovint la seva motivació política és clara.
En situacions d’incertesa o d’urgència pot ser difícil proporcionar opinions clares quan la societat o responsables polítics les necessiten per prendre decisions. L’existència de diferents posicions a dintre de la comunitat científica sobre aquestes qüestions és un fet consubstancial amb la pràctica de la ciència. I el respecte cap a posicions oposades o minoritàries és ben habitual i pot ser considerat fins i tot necessari. La qualitat de les opinions en aquests casos es pot basar en l’autoritat d’organitzacions com societats científiques o acadèmies, com ho fan sovint els països anglosaxons. Una altra de les vies per trobar opinions de la millor qualitat possible és establir comitès d’anàlisi sobre qüestions concretes en què es poden expressar punts de vista que provenen de disciplines diferents o que permeten el debat entre posicions contrastades.
Això s’ha fet en alguns països, per exemple, en el cas de la pandèmia de la covid-19, però ha quedat ben palesa la dificultat d’arribar a consensos acceptables en un entorn d’incertesa. Tenir en compte les posicions majoritàries quan s’expressen per instàncies de la màxima autoritat per la qualitat dels seus arguments o l’experiència demostrada és potser l’única via possible. Fins i tot en aquests casos acusar les posicions minoritàries de negacionisme és difícil quan s’expressen de forma honesta i argumentada.
Dues condicions essencials
En qualsevol cas les opinions científiques necessiten dues condicions essencials per ser vàlides i són que estiguin basades en el màxim de rigor, el que vol dir amb qualitat en l’anàlisi de dades i expressió de conclusions, i d’honestedat, el que vol dir en absència de motivacions diferents de la d’expressar una opinió de la millor qualitat possible. Quan parlem de l’Holocaust, la seva negació manca de rigor històric i ben sovint la seva motivació política és clara. Quan parlem d’evolució biològica, hi ha debats sobre aspectes concrets de quins són els mecanismes en la qual es basa, però el creacionisme manca de rigor i cal que els qui el defensen facin explícites les seves bases religioses.
Quan parlem de canvi climàtic l’evidència actual és coherent amb el seu origen en les activitats humanes encara que hi ha un debat complex sobre els seus efectes i les maneres de mitigar-lo. Quan parlem de vacunes o de noves tecnologies per a l’agricultura la seva utilitat està ben provada encara que cadascuna en concret sigui objecte de debat o es discuteixin riscos concrets o com s’apliquen les regles de la propietat intel·lectual. Són exemples en què el negacionisme es converteix en una negació del funcionament de la ciència en si mateixa.
