El dietari de Michel Barnier (el principal negociador comunitari a les negociacions de separació amb el Regne Unit) comença amb el referèndum del Brexit de juny de 2016 i acaba el març de 2021, un cop s’ha consumat la sortida del Regne Unit, no només de la Unió Europea, sinó també del Mercat Únic i de la Unió Duanera (es pot estar en aquestes dues institucions sense estar a la primera).

Barnier, un veterà polític francès gaullista poc simpàtic que havia estat comissari europeu, va representar al llarg de la negociació un digne paper de seriositat, professionalitat i unitat, del qual es van enorgullir els governs europeus i fins i tot gran part de la ciutadania. Davant seu va tenir tot un seguit d’equips negociadors mal preparats, dividits i canviants, que no van tenir mai un full de ruta clar, i que sempre van defugir les responsabilitats en què havien incorregut per impulsar una estratègia temerària. El diari The independent va dir que el nomenament de Barnier com a negociador en cap era una provocació, i un presentador de la televisió russa va arribar a afirmar que el polític francès utilitzava el Brexit per venjar el seu país de la derrota a mans angleses a la batalla de Crécy de 1346.

Al llarg del seu dietari, el negociador comunitari va relatant la seva estupefacció davant del que és una contrapart dominada per la demagògia i les pressions internes dels sectors més radicalitzats, que ja en el referèndum de juny de 2016 es van caracteritzar per les seves mentides i el seu oportunisme.

El primer que van haver d’explicar aquests nacionalpopulistes de casa bona al seu públic va ser que el Brexit s’havia de negociar, perquè havien venut a la seva parròquia que la desconnexió immediata seguiria el «Dia de la Independència». En realitat, fins a la tardor de 2016 el govern de Theresa May no va activar l’article 50 (del qual els electors britànics ni havien sentit parlar), per començar a la primavera de 2017 unes negociacions, que tenien una data límit prorrogable de dos anys, i que per descomptat es van prorrogar dues vegades. El resultat del referèndum del Brexit (per altra banda molt just) no havia deixat clar si la sortida de les institucions comunitàries implicaria sortir també del Mercat Únic i de la Unió Duanera, i d’un llarg nombre d’institucions que es coordinen amb la Unió, però que no necessàriament van lligades a la permanència.

Però els negociadors britànics, davant la impossibilitat (per la fermesa de Barnier) d’assolir els seus objectius de quedar-se amb les cireres bones (els beneficis) i abandonar les dolentes (els costos), quan van veure que la seva estratègia de cherry picking (destriar les cireres) no era viable, van preferir no quedar-se ni al Mercat Únic ni a la Unió Duanera, optant per un allunyament institucional de la Unió Europea (amb unes relacions semblants a les que la UE té amb el Canadà o Corea del Sud) més gran que el que tenen països que hi estan molt menys integrats econòmicament, com Noruega, Ucraïna o Turquia.

PUBLICITAT

Fins i tot els tímids intents de la primera líder posterior a la dimissió de David Cameron amb el referèndum, Theresa May, de mantenir uns mínims lligams amb costos i beneficis, van ser escombrats per la pressió nacionalpopulista que va culminar amb l’elecció de Boris Johnson com a primer ministre a mitjan 2019, en plena recta final de les negociacions.

Arrogància, supremacisme i ignorància

Per part britànica, les negociacions no servien per negociar amb rigor una sortida bona per a tothom i una nova relació que no acabés amb dècades de lligams, sinó que eren un escenari més de les lluites de poder del Partit Conservador. Barnier hauria preferit un partner més estable que sabés què volia. Durant les negociacions, May va intentar consolidar el seu poder amb unes eleccions avançades (va fracassar i va perdre la majoria absoluta), Johnson va deposar May, i ell mateix va convocar unes altres eleccions generals, que va guanyar per majoria absoluta, mesos abans de culminar les negociacions. Els brexiters i els governs de May i Johnson sempre van infravalorar la complexitat legal i les conseqüències del Brexit. Sortir volia dir haver de renegociar 759 acords amb 168 països sense les persones competents que els havien negociat en primera instància.

Mentre va narrant la seva perspectiva dels diferents esdeveniments que van marcant la negociació, Barnier articula un molt bon atac contra els valors del sobiranisme, afirmant per exemple que avui el seu admirat De Gaulle parlaria molt més de la independència d’Europa que de la independència nacional. Davant de l’arrogància, el supremacisme, la ignorància, la demagògia, i el populisme que tenia al davant, Barnier i el seu equip van mantenir la calma i la dignitat en tot moment. Ni agressió, ni ingenuïtat, ni revenja, practicant en tot moment la transparència abans que les filtracions.

La negociació per l’acord de separació es va centrar en un acord financer, en els drets dels ciutadans britànics a la UE i dels ciutadans europeus al Regne Unit, l’estatus d’Irlanda del Nord, la relació futura, i el període de transició. Al final es va produir un acord més o menys estable en totes les qüestions, excepte en l’irresoluble problema irlandès, que encara avui, després de la sortida del Mercat Únic, roman irresolt i és font d’enormes problemes pràctics, diplomàtics i econòmics. La raó és que els Acords de Divendres Sant dels anys 90 consagraven de facto un gran nivell d’integració de tota l’illa d’Irlanda, i la desaparició de la frontera física entre la part britànica i la part republicana, tot sota el paraigua de la Unió Europea.

Es reobre la ferida d’Irlanda

El Brexit i la sortida del Mercat Únic i la Unió Duanera per part del Regne Unit, però, reobre la ferida que un acord exemplar, amb consens de totes les parts implicades, havia aconseguit tancar. Curiosament, el Brexit mostra que la independència d’Irlanda, cent anys després, encara no està resolta, la qual cosa augura molts anys d’inestabilitat a les Illes Britàniques del Brexit. Barnier explica que hi ha 142 punts de cooperació entre Irlanda del nord i del sud com a resultat dels acords de Divendres Sant, tots recolzats per polítiques i pressupostos de la Unió Europea, que ara estan en perill… o que posen en perill el Brexit.

En un error típic dels sobiranistes, el líder nacionalpopulista Farage li va dir a Barnier en una reunió que després del Brexit no en quedaria res, de la UE. Però el retorn del Regne Unit a una Europa que segueix dempeus i més sòlida que el Regne Unit, no serà ni ràpid ni obvi a la vista de tothom. Durant molt temps es va parlar d’un segon referèndum, però no se’n parla més. L’any 2019, curiosament, com que el Regne Unit oficialment encara estava dintre de la UE, els britànics van participar en les eleccions al Parlament Europeu, on primer va quedar el Brexit Party de Farage, i segon els liberals favorables al segon referèndum. Barnier critica l’ambivalència de l’efímer líder laborista Corbyn, i elogia en canvi l’europeisme de Sánchez i Borrell, així com la continuïtat de posicions a Espanya des de Rajoy.

Michel Barnier de La gran ilusión. Diario secreto del Brexit (2016-2020)

Una forta minoria fanàtica

Barnier ha publicat aquest llibre potser perquè ja el tenia escrit, però també com a part de la seva campanya per esdevenir president de França, un destí poc probable tenint en compte el domini de la política per un estil molt allunyat del refinament del vell negociador. A la negociació, la professionalitat va derrotar la frivolitat, i com a resultat avui al Regne Unit hi ha prestatges buits als supermercats, i benzineres col·lapsades, però Johnson sura a les enquestes i Barnier va pel camí d’esdevenir un polític frustrat.

Com a resultat, queda enrere (si no totalment, sí en molt bona part), una societat britànica que havia acollit de forma exemplar estudiants, persones treballadores, i artistes de tota mena del continent. Tot per culpa d’una forta minoria fanàtica que es va mobilitzar en el seu moment i va aprofitar els dubtes i les equidistàncies dels sectors moderats i de les esquerres.

Però l’última frase del llibre deixa clar que la història està lluny d’haver-se acabat: «tindrem noves raons per cooperar». La proximitat geogràfica i els enormes reptes d’una globalització disruptiva ens hi aboquen.