El dietari de Michel Barnier (el principal negociador comunitari a les negociacions de separació amb el Regne Unit) comença amb el referèndum del Brexit de juny de 2016 i acaba el març de 2021, un cop s’ha consumat la sortida del Regne Unit, no només de la Unió Europea, sinó també del Mercat Únic i de la Unió Duanera (es pot estar en aquestes dues institucions sense estar a la primera).

Barnier, un veterà polític francès gaullista poc simpàtic que havia estat comissari europeu, va representar al llarg de la negociació un digne paper de seriositat, professionalitat i unitat, del qual es van enorgullir els governs europeus i fins i tot gran part de la ciutadania. Davant seu va tenir tot un seguit d’equips negociadors mal preparats, dividits i canviants, que no van tenir mai un full de ruta clar, i que sempre van defugir les responsabilitats en què havien incorregut per impulsar una estratègia temerària. El diari The independent va dir que el nomenament de Barnier com a negociador en cap era una provocació, i un presentador de la televisió russa va arribar a afirmar que el polític francès utilitzava el Brexit per venjar el seu país de la derrota a mans angleses a la batalla de Crécy de 1346.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Al llarg del seu dietari, el negociador comunitari va relatant la seva estupefacció davant del que és una contrapart dominada per la demagògia i les pressions internes dels sectors més radicalitzats, que ja en el referèndum de juny de 2016 es van caracteritzar per les seves mentides i el seu oportunisme.

PUBLICITAT
Correos Market

El primer que van haver d’explicar aquests nacionalpopulistes de casa bona al seu públic va ser que el Brexit s’havia de negociar, perquè havien venut a la seva parròquia que la desconnexió immediata seguiria el «Dia de la Independència». En realitat, fins a la tardor de 2016 el govern de Theresa May no va activar l’article 50 (del qual els electors britànics ni havien sentit parlar), per començar a la primavera de 2017 unes negociacions, que tenien una data límit prorrogable de dos anys, i que per descomptat es van prorrogar dues vegades. El resultat del referèndum del Brexit (per altra banda molt just) no havia deixat clar si la sortida de les institucions comunitàries implicaria sortir també del Mercat Únic i de la Unió Duanera, i d’un llarg nombre d’institucions que es coordinen amb la Unió, però que no necessàriament van lligades a la permanència.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.