Fa fred i només és possible percebre la llum solar de París en monuments, com l’estàtua eqüestre de Joana d’Arc realitzada en bronze daurat o la Columna de Juliol, situada a la plaça de la Bastilla, coronada amb la figura d’El Geni de la Llibertat, en honor de la Revolució Francesa, també daurada. El daurat té l’estranya propietat de retenir els raigs del sol, alliberats en els dies plujosos i foscos per donar energia als transeünts. L’ocre aeri dels monuments, ponts i cúpules de París ens guia fins a les portes de la Fundació Louis Vuitton on es pot veure l’exposició «Mark Rothko. 1903-1970».

Els visitants poden contemplar deu galeries dedicades a Rothko, des dels seus inicis fins al 1970, any en què es va suïcidar tallant-se les venes. Un viatge a través de l’evolució de la seva obra des dels seus inicis, en què va desenvolupar la seva activitat pictòrica dins dels patrons de l’art figuratiu, fins a l’abandó de la figuració, més enllà de l’abstracció, on el color va ocupar tot l’espai. El filòsof Amador Vega, al seu assaig Tentativas sobre el vacío, observa: «Rothko es va veure en la necessitat d’haver d’abandonar la figura humana, com a objecte de representació, perquè, com va dir en una ocasió, es negava a continuar mutilant-la». Vega prossegueix la seva anàlisi indicant: «l’abandó de la distorsió i la fragmentació de la imatge –una estructura anàloga a la fragmentació ritual del cos, característica dels cultes arcaics– el van conduir a experimentar amb el color com una via en la configuració de nous espais i, finalment, al convenciment que només la llum, en la qualitat atmosfèrica, venia a substituir la unitat abans representada pel mite i a generar els nous espais als quals sempre havia aspirat».

L’espectador/visitant s’enfronta a una infinita varietat cromàtica, continguda i subtil, que acciona una emoció que el porta a elevar-se cap a una transcendència que, fins ara, no havia experimentat mai. S’enfronta a una bellesa extrema que deixa nua la mirada i allunya els ornaments de la vida. L’espiritual triomfa en la mirada de l’espectador on abans regnava el material. Tons taronges, negres, vermells, grocs, roses, blaus, grisos, marrons, dialoguen i s’alimenten els uns als altres sense excitar la retina, sense esgotar la ment, apel·lant a la contemplació. Estableixen un diàleg en el qual els colors es toquen i fonen amb la tècnica de l’sfumato utilitzada al Renaixement, que s’aconsegueix en augmentar diverses capes de pintura amb pinzellades subtils, gairebé imperceptibles, que creen contorns imprecisos i difusos, que Rothko va transformar per enfosquir els límits i les continuïtats de fusió dels colors.

La tècnica de Rothko va innovar la tècnica de l’sfumato, perquè va aconseguir eliminar l’empremta de la pinzellada. El visitant no podrà deixar de mirar i mirar-se observant els seus llenços sense fractures pictòriques, ni pigments que formin geografies i accidents sobre la tela. El color canvia la respiració del visitant, l’orienta cap a una espiritualitat sense dogmes ni promeses.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.