El passat 1 de març es van complir cent anys del naixement de Néstor Luján. El vaig conèixer a la revista Destino quan ell, ja complerts els 44 anys, em va contractar com a secretari de redacció, una redacció, per cert, en la qual ell era el director i jo l’únic redactor, els altres eren col·laboradors externs, alguns molt il·lustres.

Des d’aleshores, el meu deute amb Néstor ha estat impagable: si hi ha tres o quatre persones alienes a l’esfera familiar que van influir en la formació de la meva personalitat, ell n’és una. Tractar-lo cada dia durant els anys següents, dins i fora de l’excepcional ambient humà d’aquella revista, va constituir un procés continu d’aprenentatge, no només de cultura i coneixements, sinó també de com un s’ha de comportar en tots els aspectes de la vida, inclosa l’ètica professional. Intentaré que l’afecte, i el meu enorme agraïment, no restin objectivitat a la semblança de Néstor que em disposo a escriure.

Néstor Luján va néixer a Mataró i s’havia criat en una família de classe treballadora. El seu pare, valencià, va ser un militar sense vocació i de molt baix grau que quan va poder es va traslladar a Barcelona per treballar en una empresa tèxtil. La seva mare, originària d’un poble d’Orense, es dedicava a la casa i era una sensible cuinera. De nen, Néstor va ser un estudiant aplicat i estudiós, al col·legi dels Germans Maristes treia les millors notes, tenia una memòria prodigiosa –que va conservar tota la vida– i una curiositat insaciable, que va ser una font sòlida de la seva posterior vocació periodística i dels seus molts i variats coneixements. Però aquests només els podia adquirir en els llibres i a casa seva no n’hi havia.

Però els va trobar. On? En la ben nodrida biblioteca del pare d’Antonio Vilanova, company de curs a l’escola, amic íntim de joventut i, més tard, crític literari de Destino i catedràtic de literatura a la Universitat de Barcelona. A causa de la Guerra Civil, el col·legi va tancar les portes i Néstor passava els dies a casa dels Vilanova devorant literalment grans obres de literatura i història, espanyola i universal. Ni ell ni Vilanova haurien llegit tant, i de tan alta qualitat, sense aquells anys de guerra: tot desastre té també els seus avantatges. Tots dos estaven ben preparats per començar els seus estudis de Filosofia i Lletres en la immediata postguerra.

 

Els Estelrich

A les aules universitàries van coincidir, a més, amb altres estudiants d’inquietuds similars: els escriptors Juan Perucho i Josep Palau i Fabre, el musicòleg i compositor Nani Valls Gorina i Anna Maria Estelrich, entre altres. Néstor i els seus amics van col·laborar durant aquests anys estudiantils a Alerta, revista lligada al SEU (sindicat oficial d’estudiants) que, si bé en política estava marcada lògicament pel falangisme, permetia exercir la crítica literària amb notable llibertat. Així, Néstor va poder criticar amb acidesa obres d’escriptors afectes al franquisme, com ara Pemán, Marquina o Benavente, i elogiar poetes de la generació del 27 situats als antípodes, com Lorca, Aleixandre i Dámaso Alonso, així com escriptors liberals europeus com Virginia Woolf, Cocteau, Ibsen o Zweig, entre altres.

Estelrich, un epicuri, va ser el seu mestre en la vida. El mestre en l’escriptura va ser un altre, Josep Pla.

L’amistat amb Anna Maria Estelrich, filla de Joan Estelrich, escriptor i principal assessor cultural de Francesc Cambó, va ser cabdal en la posterior vida professional, i fins i tot personal, de Néstor. En primer lloc, perquè Estelrich, cosmopolita i de vasta cultura, també tenia, com el pare de Vilanova, una molt bona biblioteca que Néstor va freqüentar assíduament durant aquells anys d’estudiant. En segon lloc, perquè Estelrich no era el típic intel·lectual aïllat de la societat, un erudit despistat només interessat a llegir llibres i escrutar documents, sinó que també era una persona vitalista i mundana, un divertit i fascinant conversador, un seductor de complicada vida sentimental.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Fins a altes hores de la nit

Néstor va començar a aprendre que la cultura, la lectura i l’escriptura, són perfectament compatibles amb l’alegria de viure i els anomenats plaers de la vida: amb menjar, beure i fumar, amb el bon humor, amb viatjar, amb les converses després de sopars que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Estelrich, un epicuri, va ser el seu mestre en la vida. El mestre en l’escriptura va ser un altre, Josep Pla, després en parlarem.

Segons Agustí Pons, biògraf de Luján, Pla el va considerar com un deixeble, potser com el fill que no va tenir.

En tercer lloc, es va donar un fet aparentment trivial però, tanmateix, decisiu per comprendre com es va formant la personalitat de Néstor, llavors encara en els seus inicis: Anna Maria Estelrich el va convidar al seu casament. El dia que es va celebrar aquesta cerimònia –les casualitats determinen de vegades una vida– va conèixer Josep Vergés, l’editor i factòtum de la revista Destino i de l’editorial del mateix nom, ambdós focus culturals molt importants a la Barcelona d’aleshores.

Allà, casualment també, va conèixer una parella d’amics dels Estelrich i de Vergés: Montserrat Ros i Josep Maria («Tatà») Coll, que estaven a punt de casar-se. Es tractava de gent d’una condició social diferent de la seva: rica, culta, refinada i liberal. Bona gent. Molt ràpidament es convertiran en una mena de la seva altra família i Néstor passaria la majoria de caps de setmana a les seves segones residències –Gelida a l’hivern i Tossa de Mar a l’estiu– on va tenir una habitació assignada i allà va començar a entendre el confortable encant d’una burgesia catalana discreta, conservadora i elegant sense ostentació, que fins aleshores desconeixia. Va quedar fascinat.

Interessat en política i amb fortes conviccions liberals i democràtiques, li repugnava la dictadura franquista.

Així doncs, el dia d’aquest casament fou crucial en la vida de Néstor: d’una banda, va començar a introduir-se en l’ambient de les elits socials barcelonines en conèixer els Coll i, sobretot, de manera molt especial, d’una altra, va iniciar la seva professió de periodista en un lloc privilegiat. En efecte, allà mateix, va ser presentat a Vergés per Estelrich pare com una jove promesa de la literatura i aquest li va proposar col·laborar a Destino. De seguida es va guanyar la confiança de l’editor i els seus escrits es van intensificar ràpidament fins a convertir-se en setmanals. Tot plegat, així va ser com va condicionar la seva futura vida professional a aquesta revista que ja llavors, però sobretot després, va ser més que una revista, es va constituir en un grup cultural fàctic, «els de Destino». Néstor, des d’aleshores va ser un d’ells, el més jove però ja un dels principals.

 

Prosa brillant i versatilitat

D’aquesta manera, un jove Néstor de 21 anys, sense la carrera acabada, comença a exercir d’escriptor i periodista, i s’assegura un modest sou al mes que li dona prou independència econòmica, encara que seguís vivint durant molts anys a casa dels seus pares. El somni d’arribar a ser professor d’universitat i poeta va quedar enrere. Calia guanyar-se la vida i Vergés i Ignacio Agustí, llavors director de la revista, li van donar tota la seva confiança, van descobrir la seva rapidesa i facilitat per escriure, tan important en periodisme, la seva brillant prosa, més pròpia d’un literat que d’un redactor, i també la seva versatilitat.

En efecte, Néstor va escriure regularment sobre els temes més diversos com els toros (amb el pseudònim de «Puntillero»), la boxa i el tenis, també, per descomptat, sobre art i literatura, més endavant sobre viatges i es va fer fa