El passat 1 de març es van complir cent anys del naixement de Néstor Luján. El vaig conèixer a la revista Destino quan ell, ja complerts els 44 anys, em va contractar com a secretari de redacció, una redacció, per cert, en la qual ell era el director i jo l’únic redactor, els altres eren col·laboradors externs, alguns molt il·lustres.
Des d’aleshores, el meu deute amb Néstor ha estat impagable: si hi ha tres o quatre persones alienes a l’esfera familiar que van influir en la formació de la meva personalitat, ell n’és una. Tractar-lo cada dia durant els anys següents, dins i fora de l’excepcional ambient humà d’aquella revista, va constituir un procés continu d’aprenentatge, no només de cultura i coneixements, sinó també de com un s’ha de comportar en tots els aspectes de la vida, inclosa l’ètica professional. Intentaré que l’afecte, i el meu enorme agraïment, no restin objectivitat a la semblança de Néstor que em disposo a escriure.
Néstor Luján va néixer a Mataró i s’havia criat en una família de classe treballadora. El seu pare, valencià, va ser un militar sense vocació i de molt baix grau que quan va poder es va traslladar a Barcelona per treballar en una empresa tèxtil. La seva mare, originària d’un poble d’Orense, es dedicava a la casa i era una sensible cuinera. De nen, Néstor va ser un estudiant aplicat i estudiós, al col·legi dels Germans Maristes treia les millors notes, tenia una memòria prodigiosa –que va conservar tota la vida– i una curiositat insaciable, que va ser una font sòlida de la seva posterior vocació periodística i dels seus molts i variats coneixements. Però aquests només els podia adquirir en els llibres i a casa seva no n’hi havia.
Però els va trobar. On? En la ben nodrida biblioteca del pare d’Antonio Vilanova, company de curs a l’escola, amic íntim de joventut i, més tard, crític literari de Destino i catedràtic de literatura a la Universitat de Barcelona. A causa de la Guerra Civil, el col·legi va tancar les portes i Néstor passava els dies a casa dels Vilanova devorant literalment grans obres de literatura i història, espanyola i universal. Ni ell ni Vilanova haurien llegit tant, i de tan alta qualitat, sense aquells anys de guerra: tot desastre té també els seus avantatges. Tots dos estaven ben preparats per començar els seus estudis de Filosofia i Lletres en la immediata postguerra.
Els Estelrich
A les aules universitàries van coincidir, a més, amb altres estudiants d’inquietuds similars: els escriptors Juan Perucho i Josep Palau i Fabre, el musicòleg i compositor Nani Valls Gorina i Anna Maria Estelrich, entre altres. Néstor i els seus amics van col·laborar durant aquests anys estudiantils a Alerta, revista lligada al SEU (sindicat oficial d’estudiants) que, si bé en política estava marcada lògicament pel falangisme, permetia exercir la crítica literària amb notable llibertat. Així, Néstor va poder criticar amb acidesa obres d’escriptors afectes al franquisme, com ara Pemán, Marquina o Benavente, i elogiar poetes de la generació del 27 situats als antípodes, com Lorca, Aleixandre i Dámaso Alonso, així com escriptors liberals europeus com Virginia Woolf, Cocteau, Ibsen o Zweig, entre altres.
Estelrich, un epicuri, va ser el seu mestre en la vida. El mestre en l’escriptura va ser un altre, Josep Pla.
L’amistat amb Anna Maria Estelrich, filla de Joan Estelrich, escriptor i principal assessor cultural de Francesc Cambó, va ser cabdal en la posterior vida professional, i fins i tot personal, de Néstor. En primer lloc, perquè Estelrich, cosmopolita i de vasta cultura, també tenia, com el pare de Vilanova, una molt bona biblioteca que Néstor va freqüentar assíduament durant aquells anys d’estudiant. En segon lloc, perquè Estelrich no era el típic intel·lectual aïllat de la societat, un erudit despistat només interessat a llegir llibres i escrutar documents, sinó que també era una persona vitalista i mundana, un divertit i fascinant conversador, un seductor de complicada vida sentimental.
Fins a altes hores de la nit
Néstor va començar a aprendre que la cultura, la lectura i l’escriptura, són perfectament compatibles amb l’alegria de viure i els anomenats plaers de la vida: amb menjar, beure i fumar, amb el bon humor, amb viatjar, amb les converses després de sopars que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Estelrich, un epicuri, va ser el seu mestre en la vida. El mestre en l’escriptura va ser un altre, Josep Pla, després en parlarem.
Segons Agustí Pons, biògraf de Luján, Pla el va considerar com un deixeble, potser com el fill que no va tenir.
En tercer lloc, es va donar un fet aparentment trivial però, tanmateix, decisiu per comprendre com es va formant la personalitat de Néstor, llavors encara en els seus inicis: Anna Maria Estelrich el va convidar al seu casament. El dia que es va celebrar aquesta cerimònia –les casualitats determinen de vegades una vida– va conèixer Josep Vergés, l’editor i factòtum de la revista Destino i de l’editorial del mateix nom, ambdós focus culturals molt importants a la Barcelona d’aleshores.
Allà, casualment també, va conèixer una parella d’amics dels Estelrich i de Vergés: Montserrat Ros i Josep Maria («Tatà») Coll, que estaven a punt de casar-se. Es tractava de gent d’una condició social diferent de la seva: rica, culta, refinada i liberal. Bona gent. Molt ràpidament es convertiran en una mena de la seva altra família i Néstor passaria la majoria de caps de setmana a les seves segones residències –Gelida a l’hivern i Tossa de Mar a l’estiu– on va tenir una habitació assignada i allà va començar a entendre el confortable encant d’una burgesia catalana discreta, conservadora i elegant sense ostentació, que fins aleshores desconeixia. Va quedar fascinat.
PUBLICITAT
Interessat en política i amb fortes conviccions liberals i democràtiques, li repugnava la dictadura franquista.
Així doncs, el dia d’aquest casament fou crucial en la vida de Néstor: d’una banda, va començar a introduir-se en l’ambient de les elits socials barcelonines en conèixer els Coll i, sobretot, de manera molt especial, d’una altra, va iniciar la seva professió de periodista en un lloc privilegiat. En efecte, allà mateix, va ser presentat a Vergés per Estelrich pare com una jove promesa de la literatura i aquest li va proposar col·laborar a Destino. De seguida es va guanyar la confiança de l’editor i els seus escrits es van intensificar ràpidament fins a convertir-se en setmanals. Tot plegat, així va ser com va condicionar la seva futura vida professional a aquesta revista que ja llavors, però sobretot després, va ser més que una revista, es va constituir en un grup cultural fàctic, «els de Destino». Néstor, des d’aleshores va ser un d’ells, el més jove però ja un dels principals.
Prosa brillant i versatilitat
D’aquesta manera, un jove Néstor de 21 anys, sense la carrera acabada, comença a exercir d’escriptor i periodista, i s’assegura un modest sou al mes que li dona prou independència econòmica, encara que seguís vivint durant molts anys a casa dels seus pares. El somni d’arribar a ser professor d’universitat i poeta va quedar enrere. Calia guanyar-se la vida i Vergés i Ignacio Agustí, llavors director de la revista, li van donar tota la seva confiança, van descobrir la seva rapidesa i facilitat per escriure, tan important en periodisme, la seva brillant prosa, més pròpia d’un literat que d’un redactor, i també la seva versatilitat.
En efecte, Néstor va escriure regularment sobre els temes més diversos com els toros (amb el pseudònim de «Puntillero»), la boxa i el tenis, també, per descomptat, sobre art i literatura, més endavant sobre viatges i es va fer famós en els primers anys 60 com a expert en gastronomia (signava articles setmanals sota el pseudònim de «Pickwick»). Aquesta versatilitat la va demostrar encara més en els anys en què, per completar el magre sou de Destino, va ser redactor de El Noticiero Universal, des del 1952 al 1958: allà va escriure sobre tot l’hagut i per haver, des de necrològiques a crítica de cinema, passant per tota la resta.
El 1946 té ja columna fixa (sota el títol genèric «Al doblar la esquina») de tema lliure, tot i que sovint incideix a criticar la política municipal barcelonina, l’única crítica política possible en aquells temps de rígida censura. Des de sempre, Néstor va ser un interessat en política, mai un activista, però sí amb fortes conviccions liberals i democràtiques, li repugnava la dictadura franquista, com a Vergés i als altres col·laboradors de Destino, i quan calia arriscar-se, encara que no hi fos propens, ho va fer per dignitat personal, per poder mirar-se al mirall abans de sortir de casa sense avergonyir-se de si mateix.
Director de ‘Destino’
En els primers anys 50, un Néstor Luján amb trenta-pocs anys, comença a formar part de l’elit periodística de la ciutat i la més distingida burgesia barcelonina, així com, per descomptat, el món intel·lectual i cultural, es disputen per conèixer-lo. Per què? Perquè és un conversador culte i brillant, resulta molt divertit i interessant dinar o sopar amb ell, provoca la riallada de les dones i el somriure dels seus marits, entén d’història i de personatges històrics, conta milers d’anècdotes, dona la seva opinió sobre els grans restaurants europeus, dels plats més clàssics als més sofisticats, de vins francesos i destil·lats alsacians, ha viatjat per mig món, coneix països i ciutats, les explica com ningú, amb simpatia i bon humor. La seva personalitat ja està formada en aquests anys 50 i gaudeix del màxim respecte del seu editor Vergés que –després d’una dura crisi interna a Destino– el 1958 el nomena director.
Abans hem parlat de la influència d’Estelrich com la seva referència vital. Però treballant a Destino, cap al 1945 coneix Josep Pla, ja aleshores un mite de la literatura i del periodisme català, sens dubte per ser un gran escriptor, però també per ser un personatge extravagant i singular. En tot cas, a Luján li causa una forta impressió personal i l’influeix decisivament en la seva forma d’escriure i de concebre el periodisme. En definitiva, amb Pla, Néstor s’acaba de formar.
Com és sabut, Pla era un antiretòric, però es cuidava molt bé de posar l’adjectiu just, considerava que sense aquests adjectius no hi podia haver literatura perquè no es podia descriure la realitat tal com era. Doncs bé, al Mas de Pla, Néstor va trobar per tercera vegada en la seva vida una gran biblioteca, no tan ben assortida com la de Vilanova pare o la d’Estelrich, però més ben escollida.
Pla, a més, li va indicar els llibres que havia de llegir sens falta, el primer, els Assaigs de Montaigne. La influència del gran escriptor francès va ser en tots dos de la mateixa intensitat: llibertat d’esperit, escepticisme, tolerància, curiositat universal, coneixement de l’ésser humà. Luján va seguir aprenent de Pla durant molt de temps: el passejava per Barcelona, viatjava amb ell i passava prolongades estades a la seva masia de Palafrugell. Segons Agustí Pons, biògraf de Luján, Pla el va considerar aleshores com un deixeble, potser com el fill que no va tenir. Però més endavant es van torçar les coses i Néstor va continuar admirant l’escriptor, però en molt menor mesura la seva dimensió humana.
Molt jove, abans de complir quaranta anys, Néstor era ja una figura coneguda no només a Catalunya sinó a tota l’Espanya culta. Pels toros, per la gastronomia, per la seva agudesa intel·lectual, per la seva simpatia, per les seves inoblidables rialles, pels seus amplis coneixements culturals i, finalment, per la seva valenta postura a favor de la llibertat i, en concret, de la llibertat d’expressió, que li va costar un procés davant del Tribunal d’Ordre Públic, acusat del delicte de propaganda il·legal, al qual va seguir una condemna de vuit mesos de presó, multa de deu mil pessetes i la seva inhabilitació com a director de Destino, resolució que va ser confirmada pel Tribunal Suprem. Era el 12 d’abril de 1969.
El 1974 un grup financer, darrere el qual s’ocultava Jordi Pujol, va comprar la revista ‘Destino’.
De manera simplement formal, va ser nomenat director el músic Xavier Montsalvatge, un històric a la revista, però a la pràctica tot va seguir com estava: Néstor era el fi estilista que sabia resoldre amb elegància articles difícils, a més d’encarregar-se dels números extraordinaris sobre història i sobre ciutats, aleshores molt freqüents; i Vergés seguia exercint de director efectiu de la revista, el seu motor imprescindible.
Alguna excepció significativa
El 1974 un grup financer, darrere el qual s’ocultava Jordi Pujol, va comprar la revista Destino. Després d’un període de desacords amb Luján, i amb un grup de joves periodistes que l’assessoraven, els nous propietaris van posar obstacles a la llibertat que Néstor necessitava com a director. El resultat va ser la seva dimissió, la de Montsalvatge, tot el grup assessor i els principals col·laboradors de la revista, amb alguna excepció significativa com la de Pla. En definitiva, va ser un Destino nou dirigit per Baltasar Porcel. Per a Néstor començava una nova vida.
Fins aquests anys, Néstor havia estat un solter clàssic, vivia a casa dels seus pares, no guanyava gaires diners, però en tenir cobertes les despeses bàsiques d’habitatge i manutenció, podia portar una vida relativament folgada, fins i tot es permetia certs dispendis excessius que era el que més li agradava. Des de sempre, en la mesura de les seves possibilitats, va ser una persona extraordinàriament generosa, en tots els sentits, especialment en el gastronòmic: convidava a dinar i sopar als bons restaurants de Barcelona –de vegades a Reno, Finisterre i Milán, els seus preferits– i regalava a amics i amigues per les festes de Nadal el que pensava que podia agradar-los. Ho escollia amb un acurat deteniment.
Però la solteria se li va acabar el gener de 1973 quan es va casar amb Tin Esperanza Agut, filla dels propietaris del restaurant Agut d’Avinyó, el més freqüentat per Néstor a partir de mitjans dels 60. Néstor i Tin eren una parella desigual per les seves respectives edats –ell 50 anys, ella 26–, però després d’un temps d’un visible idil·li van decidir casar-se, una encertada decisió, tots dos es necessitaven i estaven enamorats.
Tanmateix, abans de dos anys, Néstor perdria la direcció de Destino i va haver de començar a guanyar-se la vida amb l’únic que sabia fer: l’escriptura. Aquest canvi va coincidir també amb la compra d’un gran pis de 450 metres al bell mig de la Barcelona elegant, a Diagonal cantonada Enric Granados, on va instal·lar el seu centre d’operacions: la nova llar, el seu despatx amb secretària i, el més difícil però fonamental, la seva biblioteca de 25.000 volums, instrument bàsic per a la seva feina.
Aquesta nova situació, condicionada sempre per les seves creixents necessitats econòmiques, va provocar amb el temps un total canvi dels seus hàbits de vida. D’anar a dormir a les quatre de la matinada va passar a aixecar-se a les cinc per escriure amb tranquil·litat; d’escriure un o, com a màxim, un parell d’articles a la setmana, va passar a escriure’n un o dos cada dia. A més, anys més tard, va començar a publicar novel·les: l’èxit de la primera (Decidme, ¿quién mató al conde?, 1987) el va incitar a publicar-ne gairebé una per any fins a la seva mort el 1995, a més d’altres llibres més o menys memorialístics, que constitueixen un ampli panorama de la Barcelona que havia viscut i dels personatges que havia conegut.
No podem estendre’ns sobre aquesta última fase de la seva vida, només vint anys de gran activitat periodística i literària, perquè no vaig freqüentar l’amistat de Néstor en aquests temps. Segons les meves notícies, estava plenament dedicat a la seva tasca d’escriptor, de la qual vivia i pagava la hipoteca. Néstor era persona cultíssima. En la seva gran biblioteca, millor que la de Vilanova, Estelrich o Pla, podia trobar les moltes dades que necessitava en escriure sobre temes molt diversos, especialment d’història i literatura, però en molts casos des d’angles fins aleshores inèdits. També en aquesta època, a més d’alguns amics de tota la vida, es va vincular a altres de més recents i, segons em van informar, no els més indicats. En tot cas, escrivia sense parar de les més diverses matèries i seguia fent una vida social relativament activa, però no la d’abans. La hipoteca pesava, els nous amics, alguns molt rics, l’incitaven a un nivell d’oci i consum que li resultava difícil d’assumir. Progressivament, va anar recloent-se al seu despatx o en viatges –òbviament gastronòmics– amb la Tin.
Va pagar el compte
L’última vegada que vaig estar amb ell va ser amb motiu d’un dinar amb antics col·laboradors seus de la meva generació, en concret, Carlos Pérez de Rozas, Xavier Roig i Agustí Pons. Va ser agradabilíssim, com ens podíem esperar; Néstor brillant, divertit i afectuós com en els vells temps, però una mica pessimista. Estava previst que el convidéssim però ell ho va impedir i, generós com era, en un gest de gran senyor de Barcelona, va pagar el compte. D’aquella distesa conversa només recordo que em va preguntar si llavors escrivia en algun diari. A El País, li vaig contestar. I en una de les seves típiques frases rotundes i exagerades, va dir: «Quin horror! És el pitjor diari del món, tot quadriculat, mil·limetrat, t’obliguen a estalviar adjectius imprescindibles».
Néstor continuava admirant el periodisme d’altres temps, més literari, més culte, més intemporal, menys sectari, més liberal i tolerant. Potser enyorava el periodisme dels seus temps a Destino.
