En els 60 anys de la independència d’Algèria.

 

El 2003, passejant per la meva ciutat natal, Orà, on havia tornat per primera vegada des del 1962, vaig veure amb els meus propis ulls que les imatges borroses dels meus records d’infantesa no eren només il·lusions. Aquests edificis del centre d’Orà, típics de l’arquitectura de la Tercera República francesa i molt allunyats de l’estil oriental més freqüent a Alger, sí que s’assemblaven als dels meus records dubtosos.

Davant d’un d’aquests edificis, de vegades degradats però sempre majestuosos, vaig comentar espontàniament a la jove estudiant de doctorat algeriana que m’acompanyava: «almenys la colonització ha deixat coses boniques en el paisatge». Ella es va girar cap a mi amb una mirada de desconcert: «Vol dir que tot això ve del període del domini francès? No hi havia pensat mai, a l’escola no m’ho van explicar». Vaig pensar aleshores en aquell fragment de la novel·la inacabada d’Albert Camus, El primer home, publicada el 1994, on, durant la guerra d’Algèria, un vell pagès comença a arrancar totes les seves vinyes. Un soldat francès li pregunta per què les destrueix i el pagès respon: «Jove, el que hem fet aquí és un crim i s’ha d’esborrar».

A Orà, com en altres llocs d’Algèria, els edificis més bonics, o els més sòlids, de l’època colonial no han desaparegut, però ara no són més que un decorat teatral en què no es recorda l’obra que s’hi representava. El temps i els discursos nacionalistes dels dirigents de l’Algèria independent, reconstruint la història com ho fan tots els nacionalismes, han intentat esborrar de la memòria la llarga existència a Algèria de la població que a França anomenen pieds-noirs. Ja no queda cap rastre físic de la presència de la gran majoria d’aquesta comunitat, que no es podien permetre viure en els edificis burgesos del centre de la ciutat. En els cementiris cristians, avui gairebé tots abandonats, encara s’hi poden trobar els noms de les famílies riques que podien enterrar els seus morts en tombes de pedra, sovint decorades amb estàtues. Per als altres, els més nombrosos, el desgast del temps i les destruccions voluntàries han acabat dispersant els senyals fràgils que identificaven les sepultures dels pobres.

En el meu cercle, el plat favorit en les reunions familiars no era el cuscús, sinó la paella.

Pieds-noirs. Aquesta expressió estranya, que no se’n coneix realment l’origen, que aplega persones de procedències socials i culturals molt diverses, es va imposar sobretot després de la sortida forçada de la seva terra natal i l’arribada a l’antiga metròpoli colonial. De nen, no recordo haver sentit gaire sovint aquestes paraules en boca dels adults. No érem pieds-noirs, sinó «oranesos», sempre rivals dels «algerians», sospitosos de l’arrogància que s’atribueix arreu als habitants d’una capital (Alger era la seu del poder francès) i, sobretot, diferents culturalment.

 

Truita de patates

Fins al final de l’Algèria francesa, la ciutat d’Orà va estar fortament influïda per la immigració espanyola, que havia començat a arribar-hi pocs anys després de la conquesta d’Algèria per part dels francesos el 1830. L’estàtua de la Verge que domina la ciutat, erigida a mitjan segle XIX, s’anomenava Santa Cruz, pel nom del fort construït pels espanyols a principis del segle XVI. En el meu cercle, el plat favorit en les reunions familiars no era el cuscús, sinó la paella. Els dies de festa, es cuinava al foc de llenya un plat de carn i pa àzim que anomenàvem gaspatxo i que vaig saber molt més tard que s’assemblava força al gaspatxo manxec. Quan les nostres mares ens oferien el que els francesos anomenen omelette, és a dir, una truita, en realitat era una truita de patates. Més endavant, em va sorprendre, i decebre, descobrir que els francesos no posaven patates a les seves omelettes!

No érem ‘pieds-noirs’, sinó «oranesos», sempre rivals dels «algerians», sospitosos de l’arrogància que s’atribueix arreu als habitants d’una capital.

Aquest petit malentès culinari simbolitza la complexitat cultural del petit peuple d’Orà, on l’influx espanyol es va barrejar durant molt de temps amb les nombroses influències procedents de França. La meva família n’és un exemple. En l’últim terç del segle XIX, alguns dels meus avantpassats que havien arribat del sud d’Espanya es van casar amb altres de la regió de París o de l’est de França, molt probablement de resultes d’esdeveniments polítics tràgics com la Comuna de París o l’annexió d’Alsàcia i la Mosel·la per part d’Alemanya. Els cognoms es van barrejar a partir de les unions matrimonials. El meu pare tenia un cognom espanyol, mentre que el de la seva mare era francès. El de la meva mare, en canvi, és francès, però el de la seva mare és d’origen espanyol.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Amb el temps, i probablement pel fet d’haver anat a l’escola primària en llengua francesa, el francès es va anar convertint en la principal llengua de relació de la meva família. Però quan era petit hi havia poques frases que no continguessin almenys algunes paraules en espanyol. En les expressions més familiars, sobretot en les males paraules o els renecs, l’espanyol dominava per sobre del francès. El cert és que tothom parlava un francès més o menys correcte, segons el nivell d’estudis, però ningú no era capaç de dir frases completes en espanyol, i molt menys encara de mantenir-hi una conversa. Els membres més grans de la meva família eren analfabets.

 

Indiferents a la sort dels àrabs

Aquest univers a cavall de diverses cultures en què vaig viure part de la meva infantesa era socialment homogeni. Un món d’artesans, treballadors, empleats, dones de fer feines, petits funcionaris. No hi havia «colons», ni propietat de la terra, ni capital financer. Tampoc no hi havia «capital cultural». Un entorn de gent modesta en què ningú no havia estudiat més enllà de l’escola primària. No havien robat res a ningú ni havien conquerit res per la força. Certament, per a molts algerians d’avui això importa poc. Com acaba d’escriure l’historiador Noureddine Amara, «un gran nombre d’algerians considera que el pied-nord és un colon, per bé que no ha estat mai propietari, ni gran ni petit. Per què? Perquè el francès d’Algèria és qui es beneficia de la conquesta francesa, qui en gaudeix preferentment. Perquè sense l’Estat i sense la llei, sense la guerra contra els nadius, no s’hauria pogut fer un lloc sota el cel d’Algèria […]. Des del 1830, el país dels francesos no era Algèria. Era la colònia».

A la majoria dels ‘pieds-noirs’ conservar l’«Algèria francesa» els semblava una necessitat absoluta per continuar-hi vivint.

Tanmateix, aquesta negació de la legitimitat de la memòria no canvia la realitat humana. L’Algèria d’aquesta gent humil era, en efecte, el seu passat (els seus pares, els seus avis i molt sovint els seus besavis hi van néixer) i el seu horitzó. Sobretot perquè a força de sacrificis, estalvis i treball, alguns havien aconseguit construir i fer-se construir una casa modesta. En els meus records d’infantesa, també eren, senzillament i terriblement, indiferents a la sort dels àrabs, que en general tenien encara menys recursos que ells i eren maltractats per una República francesa que va trair els seus principis igualitaris.

Per dir la veritat, la distància que hi havia entre aquesta petita comunitat d’oranesos de remotes arrels franceses i espanyoles i la població àrab, molt menys nombrosa que en la major part de les altres ciutats algerianes, m’ha semblat, a posteriori, immensa. És