Entre el soroll i la fúria dominant del rock and roll més farcit de protesta, de denúncia o, senzillament, de descàrrega vital en uns anys seixanta i setanta inquiets, qui buscava un racó tranquil i sofisticat el trobava en les cançons de Burt Bacharach. Una música i l’altra poden semblar excloents, però no ho són. Més aviat són complementàries, com les dues cares d’una mateixa moneda. Amb més superficialitat que coneixement hi ha qui ha etiquetat la música de Bacharach d’easy listening, de música d’ascensor, qui la considera sentimental o cursi perquè parla d’amor. Només cal escoltar, per exemple, I say a little prayer o Walk on by per entendre que no se la pot titllar ni de fàcil ni de carrinclona.
Bacharach ha estat present en el panorama musical internacional durant més de sis dècades, pràcticament, sense interrupció. Va guanyar sis Grammy i tres Oscars. Setanta-tres temes seus van acabar entre els top ten dels Estats Units. Va interessar a músics de jazz com Stan Getz el qual, en una data tan llunyana com el 1968 li va dedicar un àlbum, What The World Needs Now: Stan Getz Plays Burt Bacharach and Hal David. Moltes dècades després, va ser una figura del rock que havia passat pel punk i pel new wave, Elvis Costello, qui a finals dels anys 90 es va voler associar amb ell i junts van fer un primer àlbum Painted from Memory. Tres setmanes després que Bacharach morís a Los Angeles el passat 8 de febrer als 94 anys, sortia al mercat The Songs of Bacharach and Costello, una compilació de tot el que havien fet junts durant tres dècades. Una carrera així no es construeix amb carrinclonades.
Burt Freeman Bacharach va néixer el 1928 a Kansas City (Missouri), en una família d’origen jueu, cosa que ell no explicava, però va créixer a Nova York. Ben aviat va començar una formació pianística acadèmica. Tanmateix, el que li interessava de jove era el jazz. De dia, estudiava compositors com Ravel o Ígor Stravinski. De nit, sense tenir l’edat, es colava als clubs de jazz per escoltar grans estrelles com Count Basie o Dizzy Gillespie.
Segons el compositor britànic Thomas Adès, autor d’òperes com The Tempest i The exterminating Angel basada en la pel·lícula de Luis Buñuel, Bacharach «no va escriure mai una frase plana o una harmonia previsible», i recordava una conversa mantinguda en la qual Bacharach li va explicar que el seu professor de composició al Mills College (California), el compositor francès Darius Milhaud, li va dir: «Burt, no t’avergonyeixis ni et sentis incòmode per una melodia que la gent pugui recordar o xiular». També va ser alumne del txec Bohuslav Martinú, però considerava la influència de Milhaud, la més gran que havia tingut.
Sense por
En les paraules del francès hi ha una primera explicació del continuat èxit de Bacharach, la de no tenir por de fer melodies que agradin a una gran majoria. Ell deia que no volia fer cançons com sempre s’havien fet, que volia portar la lletra i la música d’una cançó per camins diferents, dissociar-les. Ho feia amb progressions harmòniques, contrastos molt marcats, frasejos irregulars i canvis sobtats de mètrica. El compositor deia que es pot explicar una història sent explosiu un moment i tot seguit resoldre de manera satisfactòria amb calma. Per a l’oient el resultat sembla fàcil, però el que hi ha al darrere no ho és gens.
PUBLICITAT
Els primers anys de carrera, Bacharach es guanyava la vida acompanyant al piano. Primer a Vic Damone, un crooner que era tota una estrella de la cançó melòdica. Després, a Paula Stewart amb qui es va casar. També va treballar amb Marlene Dietrich de qui va ser acompanyant al piano, director i arranjador a finals dels anys 50 i primers 60 en les seves gires per tot el món. D’aquesta experiència en va quedar el Bacharach director d’orquestra.
La seva carrera, però, havia fet un tomb que marcaria tota la seva vida quan va conèixer el lletrista Hal David el 1957, el mateix any en què Elvis Presley publicava el trencador Jailhouse rock. David havia escrit cançons per a Sarah Vaughan i Frank Sinatra a finals dels anys quaranta. De la parella formada pel compositor i el lletrista en van començar a sortir grans èxits, el primer, el mateix 1957, The Story of My Life, però l’any del llançament de la parella artística va ser el 1962 amb èxits com Make it Easy on Yourself i Don’t Make over.
Al tàndem s’hi va afegir una tercera peça, la cantant Dionne Warwick, a qui Bacharach i David van descobrir quan feia acompanyaments vocals per als enregistraments del grup d’R&B The Drifters. Durant vint anys aquest tercet va ser una màquina que creava èxit rere èxit com Anyone Who Had a Heart i Walk on By. La relació, però, es va trencar amb jutjats pel mig, tot i que al final es va refer encara que cadascú ja havia pres el seu propi camí. La reconciliació es va materialitzar amb un cant a l’amistat, la cançó That’s what friends are for.
Bacharach va ser reclamat per a compondre per al cinema, tant temes (My Litttle Red Book per a What’s on Pussycat), com bandes sonores senceres (Casino Royale). Tanmateix, la seva contribució més cèlebre va ser Raindrops Keep Fallin’ on My Head de la pel·lícula Butch Cassidy and the Sundance Kid, aquí traduïda com Dos hombres y un destino, amb uns esplendorosos Robert Redford i Paul Newman. La cançó Alfie, amb música de Bacharach i lletra de David, també es pot escoltar a la pel·lícula homònima britànica, i també el tema d’Arthur.
A més dels noms citats, la llista d’intèrprets que han cantat les seves melodies és el gotha del jazz i el pop. D’Aretha Franklin a Dusty Springfield, de Perry Como a Tom Jones, de Wes Montgomery a Herb Alpert and the Tijuana Brass, Isaac Hayes, Roberta Flack, Neil Diamond, Patti LaBelle, Sheryl Crow i un llarg etcètera.
El malestar
Amb la seva música, el compositor no havia manifestat mai les seves opinions polítiques ni havia tingut un interès explícit per qüestions socials. Això va canviar el 2005 amb l’àlbum At this time, guanyador d’un Grammy. «Tota la meva vida he escrit cançons d’amor i m’he mantingut apolític. Alguna cosa deu voler dir que de cop i volta tingui una forta sensació de malestar amb l’estat del món i amb el que la nostra Administració està fent», va explicar. El que l’administració de George W. Bush estava fent en aquells anys era la guerra d’Iraq després d’haver envaït aquell país amb l’excusa de l’existència d’armes de destrucció massiva, excusa que va resultar del tot falsa.
El 2016 va rebre l’encàrrec de fer la banda sonora de la pel·lícula A boy called Po sobre un noi autista. Va dedicar el tema Dancing with your shadow a la memòria de Nikki, una filla seva que havia patit la síndrome d’Asperger, però sense ser diagnosticada, i es va suïcidar quan tenia 40 anys. El 2018, quan va publicar la cançó Live to see another day va donar els beneficis a les famílies de les víctimes de la massacre de l’Escola Primària de Sandy Hook en la qual un jove de 20 anys va assassinar vint nens i sis adults el 2012. Aquell mateix any, ell i David van rebre de mans del president Barack Obama el premi Gershwin pel seu llegat musical.
Bacharach es va casar quatre vegades, una de les quals amb l’actriu Angie Dickinson i una altra amb la lletrista Carole Bayer Sager, autora entre d’altres d’On My Own. Ben plantat, sempre bronzejat i somrient, li deien el playboy del món occidental. A les seves memòries, Dietrich deia que durant els anys que havien treballat junts se sentia a la glòria, i afegia que, com a home, era la personificació de tot el que una dona pot desitjar.
