Música i política són indestriables i ho són, no perquè la primera sigui un art que declari la seva militància o porti una etiqueta. L’etiqueta la porten i la posen els homes, és a dir, els compositors, els intèrprets i, fins i tot avui en dia, els coordinadors de campanyes electorals. Hi ha, però, un problema. És l’ús a vegades contradictori i gairebé sempre abusiu de peces musicals creades amb una intenció i que són utilitzades en sentit totalment contrari al de la voluntat de l’autor com s’ha vist en els actes polítics que han atapeït el calendari d’enguany. La cèlebre cançó Libre, de Nino Bravo, n’és un bon exemple d’ús indigne. Tanmateix, això passa en molts altres indrets. You Can’t Always Get What You Want, dels Rolling Stones, n’és una altra mostra ben lluny d’aquí.
En una Espanya polaritzada en què la dreta i la ultradreta han fet seva i de manera excloent la paraula llibertat, Libre ha sonat ben fort en els mítings de Vox des de la creació d’aquest partit el 2013. La cançó de Nino Bravo que es va publicar el 1972 va ser una mena d’himne generacional d’una joventut que vivia encara sota la dictadura franquista i volia això, ser lliure. Ara, els hereus del franquisme reclamen aquella peça en què s’hi van veure reflectides les ànsies contra aquell règim.
Aquest, però, no és l’únic cas en què aquesta cançó ha servit per a una cosa i la contrària. Ha tingut una llarga història d’ús polític antitètic del qual l’apropiació feta per la ultradreta del partit de Santiago Abascal és un dels molts capítols. El 1962, deu anys abans que José Luis Armenteros i Pablo Herrero componguessin la cançó, el mur de Berlín es va cobrar la seva primera víctima mortal. Peter Fechter, un paleta de divuit anys, va ser assassinat pels vopos, la policia de l’Alemanya de l’Est, mentre intentava fugir cap a l’Oest. Herrero diria que Libre no retratava necessàriament aquell cas, però la lletra és prou evident.
Èxit al Xile de Pinochet
A molts llocs la cançó que el cantant valencià va convertir en un dels grans èxits de la seva breu carrera (va morir amb 28 anys) va ser interpretada en clau estrictament anticomunista i, per això, va ser prohibida a Cuba. Per la mateixa raó, per ser considerada un atac i una denúncia del comunisme i no un crit a favor de la llibertat, al Xile del dictador Augusto Pinochet va fer fortuna dins del règim repressor. Així, una figura del món de l’espectacle com era l’imitador i cantant argentí Bigote Arrocet (es faria famós a Espanya al concurs televisiu Un, dos, tres… responda otra vez), no només la va interpretar al Festival de Viña del Mar mesos després del cop d’estat contra el govern legítim de Salvador Allende, la va cantar agenollat davant del mateix Pinochet que seia a primera fila. I no seria l’única vegada que la cantaria en altres edicions d’aquell certamen que era la finestra propagandística del règim oberta a l’exterior.
El règim repressor de Pinochet va fer seva la cançó ‘Libre’, però també s’interpretava en circumstàncies d’acord amb el seu sentit original.
Tanmateix, en aquell Xile sense llibertat, Libre també s’interpretava en ben altres circumstàncies i d’acord amb el seu sentit original. La xilena Katia Chornik, violinista, musicòloga i investigadora de la Universitat de Manchester, és la promotora del projecte CantosCautivos.org que recull testimonis sobre música en captivitat i n’ha recollit uns quants sobre l’ús de la cèlebre cançó interpretada pels detinguts a l’Estadi Nacional de Santiago. Cantaven la cançó quan feien alinear alguns presoners per alliberar-los, segons explica un testimoni, el qual afegeix que Libre «era una catarsi, una barreja de joia per als que se n’anaven i d’esperança per als que quedaven».
La cançó va ser tan popular i el seu clam va arrelar de manera tan profunda que cada dia al matí, quan els presos, i no només els de l’Estadi de Santiago (hi havia al voltant d’un miler de centres de detenció i tortura a tot el país), es veien obligats a entonar l’himne nacional, cantaven a plens pulmons el final del vers que diu “…o la tumba serás de los libres…”, fent un gran èmfasi en aquesta darrera paraula.
Trump, depredador musical
A part de saber trepitjar un escenari i de tenir milers i milers de seguidors, Donald Trump i els Rolling Stones no tenen gaire més coses en comú. Tanmateix, l’expresident dels Estats Units i aspirant a repetir, malgrat els diversos judicis civils i penals pendents, té una particular devoció per la cançó You Can’t Always Get What You Want (No sempre pots tenir el que vols) de la banda britànica, tot i que no està gens clar a què respon aquesta veneració. La peça, publicada el 1969 a l’àlbum Let It Bleed, no porta un missatge afirmatiu o propositiu. Més aviat és un retrat trist de com van acabar els anys seixanta, els de l’amor, les drogues i el bon rotllo. Hi ha qui considera que la seva llarga durada, gairebé vuit minuts, la fa idònia per acomiadar un acte polític. Hi ha qui diu que era un missatge a la seva rival a la campanya del 2016, Hillary Clinton, però Trump ja l’havia fet servir molt abans i la va continuar fent sonar després.
Els Rolling Stones han denunciat repetidament aquest ús depredador de la seva cançó. No es tracta de diners. Es tracta de deixar clar l’abismal distància entre l’empresari immobiliari posat a polític i la banda. En una data tan llunyana com el 1989, quan ningú –ni ell mateix– pensava que podria ser president dels Estats Units, els Rolling ja van tenir una gran enganxada amb el magnat durant un concert a Atlantic City expulsant-lo del local. Es donava el cas que l’edifici era propietat de Trump.
Els Rolling Stones i moltes altres estrelles han denunciat repetidament sense gaire èxit l’ús abusiu que Donald Trump fa de la seva música.
Tot i ser la més interpretada en els seus mítings electorals, You Can’t Always Get What You Want, no és l’única cançó dels Rolling Stones que fa servir Trump. També hi han sonat Start Me Up, Sympathy For The Devil i Brown Sugar. I tampoc és la banda britànica l’única abusada. La llista de grups i solistes d’opinions polítiques ben allunyades de les de Trump que s’han vist obligats a protestar per l’ús que fa de la seva música és ben llarga i fins i tot té una pàgina a la Wikipedia (en anglès), començant per Adele i acabant per Village People i The White Stripes. Entre l’una i els altres, hi ha els noms de Bruce Springsteen, Elton John, Queen o R.E.M. Fins i tot els hereus de Leonard Cohen, George Harrison, Isaac Hayes, Luciano Pavarotti, Tom Petty i Prince han denunciat l’ús de les seves músiques. Però, ja se sap, per als depredadors les idees, el respecte i els compliments legals són minúcies.
L’ús contrari a l’esperit del creador no és només cosa de la música popular dels nostres dies. D’aberracions també se’n troben en l’apropiació de la música dels grans clàssics. L’Himne a l’alegria que clou la Novena simfonia de Beethoven és, sí, un cant a la fraternitat, a la igualtat entre els homes. Des de ben jovenet, quan Beethoven encara estava a la seva Bonn nadiua, el músic ja s’amarava dels principis de la Il·lustració. No és estrany que aquella crida a la germanor i la concòrdia sigui l’himne de la Unió Europea, però vet aquí que també ho va ser d’un dels règims més repugnants que ha creat l’home, el de l’apartheid a Rhodèsia (avui Zimbàbue), quan una minoria blanca va declarar unilateralment la independència del Regne Unit (1965) per poder mantenir el seu domini sobre una població negra explotada i abusada fins a l’extenuació i, no cal dir-ho, sense que se’ls reconegués cap dret.
