La conversa pública sobre les eleccions europees ha estat dominada pel temor al creixement electoral de l’extrema dreta en les seves diverses expressions i per les especulacions sobre la seva influència en la composició de les institucions comunitàries i en l’orientació de les seves polítiques. Una eventualitat que ha contaminat la resta de forces polítiques, molt especialment la dreta popular europea que, per mitjà de la seva principal candidata, Ursula von der Leyen, ha obert la porta a un escenari d’una nova majoria a les institucions de la Unió amb la presència d’un sector dels nacionalpopulistes encapçalats per Giorgia Meloni.

Es tracta d’una preocupació avalada per la concurrència rellevant de forces nacionalpopulistes en diversos països de la Unió, en els seus parlaments i –en alguns casos– en els seus governs, com a Itàlia, Hongria, Croàcia, República Txeca, Finlàndia, Eslovàquia, Xipre i, pròximament, als Països Baixos. Com també experimentada en el mateix Consell Europeu, especialment des de l’arribada al Govern d’Itàlia de Giorgia Meloni, sense oblidar la difícil convivència amb l’Hongria d’Orbán i, fins fa poc, amb la Polònia de Morawiecki.

Tanmateix, els resultats de les eleccions de juny no justifiquen per si mateixos abandonar la gran coalició europea entre conservadors, socialdemòcrates i liberals, sense oblidar la contribució dels verds, que ha estat orientant la política europea fins ara. Sobretot si es té en compte que les extremes dretes recullen un resultat estimable entorn d’un 20 % dels vots. Es tracta, doncs, d’una minoria a tenir en compte en tant que és l’expressió d’un malestar de part de la població, però a la qual no es pot subordinar la gran majoria democràtica europea, que tot i compartir en part aquest estat d’ànim, no renega dels valors i de les institucions europees.

Així es constata en una macroenquesta de la Fondation pour l’innovation politique (març-abril de 2024), on només el 13 % dels enquestats desitja abandonar la Unió i un 92 % dona suport a l’euro, a la vegada que s’evidencia l’efecte proeuropeu de l’agressió russa a Ucraïna. Pel que fa a la identitat europea, un 67 % l’associa a compartir els valors democràtics i, fins i tot, els electors dels partits populistes són favorables al règim parlamentari i a les llibertats. Es podria dir que el malestar dels europeus no s’ha convertit, ara per ara, en una desafecció envers els ideals de la Unió.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Nogensmenys, el diagnòstic sobre aquest malestar és prou conegut i reiterat. Després de la crisi econòmica de 2008, amb un impacte profund en termes de desigualtat social, la ciutadania europea ha hagut d’assimilar successius xocs imprevistos i excepcionals com la pandèmia i el sotrac econòmic subsegüent o el retorn de la guerra a l’escenari europeu. Com tampoc no és negligible la confusió creada per l’impacte social i cultural de les polítiques de reconeixement i integració de totes les minories perseguides, estigmatitzades o menyspreades perquè, com assenyala Antoni Puigverd, «una cosa és acollir, defensar, protegir i incloure, accions que una democràcia ha d’abanderar per definició; i una altra és acceptar que amb el pretext d’aquestes minories s’impulsi una revolució antropològica que propugna l’anul·lació dels gèneres, avala el separatisme racial i cultural o decreta l’obsolescència de les cultures tradicionals en nom d’una ètica alternativa» (La Vanguardia, 3-6-24).

 

Definir el que cal protegir

La confusió per entendre i assimilar els canvis culturals i la incertesa i la inquietud per un futur en el qual s’hauran d’afrontar els problemes relatius a la «descarbonització, defensa, desigualtat, digitalització i demografia –que inclou immigració» (Rocío Martínez-Sampere a La Vanguardia, 1-6-24), provoca una demanda de protecció i de seguretat, en un moment en què està instal·lada la desconfiança en la política, en tant que no ofereix garanties de satisfer aquesta demanda. En paraules de Joan Burdeus (Núvol, 28-5-24): «els europeus sentim un desig de protecció molt gran, però ens trobem confusos davant d’una oferta política desgastada i sospitosa que votem més per anar provant que per compromís amb un diagnòstic i un programa en positiu. El futur serà de qui sàpiga definir millor allò que cal protegir i de qui o què cal protegir-ho.»

A l’enquesta de la Fondation pour l’innovation politique s’hi poden trobar algunes respostes a aquesta pregunta: els europeus estem a la recerca d’una potència pública que atengui les nostres preocupacions, començant per la seguretat (el suport a l’OTAN és d’un 65 %, i a un exèrcit europeu, del 67 %) i el control democràtic de l’espai públic (un 86 % reclama la protecció de les fronteres comunes). I Daniel Innerarity posa l’accent en una protecció social que ha d’incloure les polítiques de transició ecològica: «Un neokeynesianisme ecològic, a més de possibilitar la creació de molts llocs de treball vinculats a l’economia verda, constitueix una resposta democràtica i social a aquest desig de protecció que formulen els qui se senten més vulnerables a les noves intempèries» (La Vanguardia, 1-6-24).

En àmbits institucionals aquestes preocupacions de la ciutadania es formulen en altres termes que podríem resumir en l’objectiu de l’autonomia estratègica europea que afecta les polítiques clau de la Unió, com la transició ecològica, especialment centrada en l’autonomia energètica. O com la transformació de l’economia europea per adaptar-se a un progrés tecnològic que no s’atura i, per tant, per mantenir-se competitiva en un entorn global més hostil i polaritzat entre els Estats Units i la Xina. O com la defensa europea, percebuda ara com una necessitat vital després de l’impacte de l’agressió russa a Ucraïna, a la vegada que potencialment amenaçada per un possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. En definitiva, en paraules de Moisés Naím (El País, 26-5-24), es tracta de determinar el lloc que pot i vol ocupar la Unió Europea en un ordre internacional naixent que pot acabar derivant a marxes forçades cap a un món anàrquic i sense regles certes on predomini la llei de la selva.

Encertar la resposta comporta afrontar i resoldre la contradicció entre la necessitat i la urgència de governar i gestionar uns problemes d’escala europea i global que fan ineludible aprofundir en la integració europea, d’una banda, i la pulsió de replegament nacionalista i proteccionista, de l’altra. Com diu, Enric Juliana «per dalt proposen concentració d’esforços i augment de mida. Més unitat i menys dispersió. Decisions executives i campions europeus als sectors econòmics determinants. Als pisos inferiors es parla un altre llenguatge encara que s’utilitzin les mateixes paraules. Es defensen els campions nacionals, s’accentuen les defenses estratègiques nacionals i es mira de reüll el país veí. L’elit europea apunta a una direcció i les passions nacionals apunten a una altra» (La Vanguardia, 28- 5-24).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Segons Andrés Ortega, potser no es tracta tant de comptar amb líders europeus capaços de mantenir l’equilibri polític en l’espai central de les institucions, com de tenir líders nacionals amb vocació i projecció europea que «facin més explícits els valors que, enfront de les dretes radicals, defensen els europeistes, i omplir-los d’una càrrega més emocional, sense perdre pragmatisme» (elDiario.es, 27-5-24).

 

Una síntesi nova i protectora

El pitjor escenari per a Europa seria que amb una majoria de ciutadans que es manifesten favorables a la Unió i a les seves polítiques i que, dins d’aquest marc, demanen protecció i seguretat, la resposta a aquesta demanda quedés en mans de la demagògia nacionalpopulista. Aquesta majoria necessita una resposta democràtica a l’alçada per part de les forces centrals del sistema europeu, com conclou Dominique Reynié en el seu comentari sobre l’enquesta de la Fondation pour l’innovation politique: «És per això que la majoria d’europeus volen articular millor el paper del seu Estat i el de la Unió i no haver de triar entre tots dos. A partir d’ara, els europeus també donen suport a la Unió perquè s’imaginen i esperen que permetrà als Estats membres obtenir més poder i afrontar nous reptes. Així mateix, qualsevol polarització de la qüestió europea que enfronti la Unió amb els Estats i els pobles, com a tres entitats amb interessos contradictoris o destins divergents, ofendria l’opinió europea que aspira a una síntesi nova i protectora».

No abandonem els europeus al populisme!