«No nos alcanza», va dir Leo Messi amb precisió lacònica quan es va adonar de la impotència competitiva d’un Barça decadent. De la mateixa manera, podem exclamar un «no ens arriba», en veure la gestió del resultat de les eleccions del 14-F. La victòria del PSC obria la possibilitat d’una majoria d’esquerres alternativa al continuisme d’una majoria independentista. Una possibilitat de trencar amb la lògica perdedora de suma zero que va eixamplant cada cop més la gran rasa que separa els dos blocs que s’han estat enfrontant des del final dels governs de progrés, excavada per la fugida endavant del processisme.
Però aquesta possibilitat no ha merescut ni ser considerada per la principal força independentista. Esquerra Republicana, malgrat l’intent de sumar els Comuns, ha prioritzat consolidar una majoria independentista al Parlament, amb Junts per Catalunya i la CUP. Una opció que només es pot consolidar entorn d’un full de ruta independentista renovat, amanit amb una certa gesticulació antisistema per assegurar-se la contribució de la CUP.
El cas Hasél i els disturbis violents posteriors han portat aquesta gesticulació més enllà del que podria ser raonable. Amb estupefacció i incredulitat hem vist com els partits del govern en funcions han arrossegat els peus a l’hora de condemnar la violència, han posat en qüestió l’actuació dels Mossos i s’han prestat a introduir la reforma del model policial en les negociacions sobre la investidura i la formació del nou govern.
Es projecta el missatge desolador que és més important l’agenda independentista que l’agenda de la recuperació econòmica i social de la nostra societat. Un missatge amplificat encara més per la incomprensible decisió del govern català en funcions de fer el buit a l’acte de presentació d’un dels projectes estratègics per a la recuperació econòmica impulsat per la SEAT i el Govern espanyol.
No és gens estrany que davant d’aquesta situació el món empresarial hagi aixecat la veu amb un sonor «ja n’hi ha prou», amb la reivindicació de mínims, exposada pel Cercle d’Economia, de tenir «un govern fort, professional, i amb consellers de prestigi» centrat a impulsar un «projecte ambiciós de país compartit». És una constatació de l’abisme en la percepció de la realitat que separa els polítics independentistes de la societat civil organitzada que no demana altra cosa que una resposta institucional i política a l’altura de les responsabilitats exigibles a qualsevol govern democràtic.
En relació amb aquest clam del món empresarial, s’ha fet notar que potser arriba tard, després d’anys de silencis, d’indiferència i, en bastants casos, de complicitat amb la deriva negativa de la política. Certament, aquests antecedents no conviden a confiar que aquesta vegada sigui diferent, però una de les poques esperances que queden per intentar sortir del cul-de-sac és que el compromís cívic del món empresarial serveixi d’estímul a intentar una política que superi el bloqueig en què estem empantanegats.
De tot plegat no en surt ben parada la reputació del país en el seu conjunt, que ha permès el menysteniment de les institucions d’autogovern per part dels seus màxims responsables sense una reacció social a l’alçada del disbarat que s’estava produint. En tots aquests anys de procés s’han devaluat alhora les institucions polítiques i la societat catalana, fins al punt que —a ulls de la resta d’Espanya— Catalunya pot haver esdevingut un problema indigerible sobre el qual no val la pena trencar-s’hi més el cap. És cada cop més forta la temptació de la indiferència i, per tant, de la inacció sobre la carpeta catalana, com si es donés per bona la maledicció de José María Aznar quan va sentenciar que abans de trencar-se Espanya es dividiria Catalunya.
Si persisteixen les inèrcies que es retroalimenten d’un govern independentista amb l’agenda de sempre, d’una societat civil que fa manifestos i prou, i d’un Estat espanyol que opta per la indiferència i un «ja us ho fareu», estem condemnats a la impotència d’un bloqueig permanent que ens aboca a la decadència.
Però és massa fàcil abandonar-se al narcisisme del catastrofisme. Tot i que encara «no ens arriba» per a albirar un nou horitzó, hi ha uns mínims exigibles per deixar oberta una escletxa a l’esperança. És exigible que el nou govern català no empitjori les coses; que l’oposició es mostri proactiva amb propostes alternatives i amb voluntat d’acords; que empresaris i sindicats pressionin per imposar una agenda política que doni prioritat a la recuperació; que les institucions i els partits estatals entenguin que cal una estratègia positiva i de llarg abast per a Catalunya.
Potser la suma de gestos i de decisions pragmàtiques en aquests quatre àmbits pot fer possible que a mesura que avanci la legislatura es vagin donant les condicions per trobar la via cap a la sortida del forat. Ara, l’urgent és procurar no empitjorar més les coses per tal que els «milloradors» entrin en escena i aconsegueixin fer que finalment «ens arribi» per reiniciar el país.
