La invectiva ha quedat gravada entre els que temien –en contra de la gran majoria dels pronòstics– que el poble britànic acabaria abraçant el Brexit: tancar la porta a la Unió Europea «reduiria la idea del Regne Unit a la d’una illa diminuta i grisa en un racó plujós d’Europa». La va pronunciar en aquella campanya del referèndum del 2016 l’actriu i dama de l’imperi Emma Thompson, i els ultranacionalistes se li van llançar a la jugular. Les mateixes hosts que llavors van atacar la seva actitud «antipatriòtica» continuen segrestant l’agenda política vuit anys després del vot a favor del Leave, malgrat que una majoria dels seus conciutadans admet que aquell experiment no va ser una bona idea.

Una altra cosa és la voluntat de rectificació, gens aliena als socis comunitaris al llarg del procés d’integració (Dinamarca es «va repensar» el seu no al Tractat de Maastricht i Irlanda va fer el mateix amb el Tractat de Lisboa), però que no casa amb la cultura política dels britànics. Aquest bagatge, unit al ressò persistent de les falsedats de la dreta, però també al retraïment de l’oposició laborista, dicta suportar el que vingui. I la fugida cap endavant implica avui, per al ciutadà del carrer, no esmentar el Brexit, que ni tan sols figura entre les seves deu preocupacions principals, segons els sondejos.

 

Sentiment de crisi permanent

A les portes d’unes eleccions generals, la societat britànica viu instal·lada en un sentiment de crisi permanent que difícilment dissiparà el desenllaç de l’escrutini del pròxim 4 de juliol encara que signifiqui un canvi en el color del govern. La desafecció per la política ha estat un dels grans peatges dels anys recents. El present del Regne Unit està tenyit de la grisor que anticipava la sentència de Thompson, i en els tons més foscos. L’antic imperi es mira al mirall i no s’agrada. Un país amb la moral baixa, on la gent sent que viu bastant pitjor que ahir i mira cap al futur amb aprensió.

La concatenació de vagues en els sectors del transport i l’educació, la precarietat dels salaris enfront d’un cost de la vida insostenible, la sensació de gairebé col·lapse en el sistema de la sanitat pública (NHS) que els brexiteers van prometre esmenar en una de les mentides més flagrants, el greuge persistent davant de les desigualtats regionals… O el cop a l’orgull patri de ser una potència nuclear amb submarins que no funcionen i un exèrcit mancat d’efectius.

Fins i tot una tradició llegendària com la competició de rem entre les universitats d’Oxford i Cambridge s’ha vist tacada en la seva última edició per la malaltia de diversos regatistes a causa de les aigües contaminades del Tàmesi, que va robar els titulars al desenllaç esportiu (va guanyar Cambridge). L’episodi no és una mera anècdota, quan ni un sol riu d’Anglaterra es considera net, i s’encén l’alarma pel laissez faire en els estàndards mediambientals des de la implementació del Brexit.

Ni tan sols els seus defensors més acèrrims poden adduir que el Brexit hagi anat bé per a l’economia britànica. Un creixement del PIB alentit i per sota del d’altres països de la seva talla, el fre que impliquen els nous tràmits i controls per als intercanvis comercials amb Europa, els dubtes de la inversió estrangera o com es ressent el mercat laboral amb el final de la lliure circulació dels treballadors, radiografien el balanç. És cert que les mesures extraordinàries durant la pandèmia i els efectes de la guerra d’Ucraïna fan difícil calibrar l’impacte econòmic real d’aquell vot del 23 de juny de 2016. Però queda en suspens el fet de justificar que el Regne Unit es desentengués d’un mercat únic de 500 milions de persones, sense definir una alternativa clara a l’envit.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Impacte brutal

L’impacte del cop de porta a Europa ha estat especialment brutal en l’àmbit polític, atiat per canvis constants de govern i l’anomalia de comptabilitzar fins a cinc primers ministres en menys d’una dècada. El poble britànic, que històricament s’ha significat per la resiliència enfront de les crisis i la confiança en el bon govern i el civil service (funcionariat impecable i imparcial), assisteix atònit a un desori de proporcions desconegudes.

La ruptura constant de la disciplina de vot parlamentari, reflex de la guerra fratricida que lliuren els tories en cada una de les votacions als Comuns, ha posat bastons a les rodes dels governs conservadors successius, mentre la intromissió de l’executiu en la tasca dels funcionaris comprometia la gestió del dia a dia. Per tot això, fa temps que els britànics albiren la percepció de final de regnat, la liquidació de més de tretze anys de poder dels conservadors.

Després de l’avançada dels seus desastrosos resultats en les eleccions locals del mes de maig, es dona per fet que el blairita Keir Starmer assumirà el govern, encara que això no signifiqui que convenci. És clar que el context econòmic advers li lligarà les mans i impedirà qualsevol alegria en la despesa pública, bandera de l’esquerra i antany aglutinadora del vot d’unes classes treballadores que van acabar fent l’ullet al Brexit. El líder laborista haurà d’aclarir així mateix la seva indefinició, fins ara timorata, sobre qüestions com la relació amb Europa o les guerres culturals que tan bé sap explotar la ultradreta.

Aquí s’haurà d’enfrontar a un discurs hipernacionalista, antiimmigració i virulent contra la realitat multicultural. Encara que fa temps que va deixar de ser marginal, el Brexit ha estat la seva falca definitiva. Va aconseguir intoxicar les files conservadores des del seu flanc dret i, al marge de l’anunciada desfeta electoral del partit, o potser per això, el seu relat més extrem ha desembarcat per quedar-se.

L’estiu de fa vuit anys, un 51,9 % dels britànics va triar desentendre’s de la UE. Molts no ho van veure venir, com el mateix David Cameron, en aquell temps un primer ministre poc afecte a la idea d’Europa encara que conscient del buit que implicaria desvincular-se’n. Suposada encarnació del relleu generacional dels conservadors, va convocar el plebiscit en veure’s assetjat igual que els seus predecessors per l’eterna fractura dels seus sobre la UE, aprofundida davant l’ascens del Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) que bevia de l’onada dels populismes al Continent. Sense aparença de representació al Parlament de Westminster a causa del sistema de representació majoritària, l’UKIP va causar sensació a les europees del 2014, en erigir-se en la força més votada del país (27,5 %). El seu missatge estava calant.

 

Tisora implacable

Segurament, Cameron passarà als annals com un dels governants britànics més incauts. L’error de càlcul no va ser tant sobre l’ambigüitat perenne que suscita Europa entre els britànics com sobre la incapacitat de detectar el clamorós malestar social del present. Aquell que es va començar a forjar amb el retorn dels conservadors al poder, el 2010, i les seves polítiques extremes d’austeritat en un país no recuperat de la crisi global del 2008. La tisora ha estat implacable en tots els àmbits –serveis socials, embús de la justícia i incapacitat policial per falta de mitjans, supressió de subvencions a la cultura…– i, no obstant això, acompanyada d’alts impostos en un Estat del benestar cada dia més minvat. Gestors d’aquelles polítiques addueixen avui que l’austeritat va permetre capejar temps pitjors que encara havien de venir (en ment, les generoses ajudes estatals durant el confinament, que van superar els 300.000 milions de lliures), si bé passen per alt que les retallades es van acarnissar en les capes més deprimides.

Fa temps que els britànics albiren la percepció de final de regnat, la liquidació de més de tretze anys de poder dels conservadors.

L’esquerra britànica no va saber o no va poder rendibilitzar aquest malestar social, que va trobar refugi en els missatges tant simplistes com efectius de la ultradreta, en les fake news elevades a la categoria de titular per la poderosa premsa reaccionària. Nigel Farage, un polític fosc sortit de les files conservadores per crear l’UKIP (a la manera de Santiago Abascal, ex PP i artífex de Vox a Espanya), va aconseguir fixar com a qüestions prioritàries del debat polític la immigració, la sobirania nacional i el que era perniciós d’una globalització que només hauria afavorit les elits de Londres, a les quals, per cert, ell mateix pertany. Al cap de cinc mesos de la victòria del Brexit a les urnes, el seu bon amic Donald Trump guanyava les presidencials als Estats Units.

 

L’oportunista Boris Johnson

Més de tres anys de negociacions van segellar la sortida oficial britànica de la UE, punt final a quaranta-set anys de cohabitació. Cameron ja no estava en el càrrec, caigut després del fiasco del referèndum. Tampoc la que va ser la seva substituta, Theresa May, bolcada sense èxit en la negociació amb Brussel·les per evitar un mal divorci. Els seus correligionaris van acabar boicotejant un acord bilateral que es donava per fet i la van fer plegar. Qui tenia el comandament aquell 31 de gener de 2020 era un dels capitostos de la revolta contra May, l’oportunista Boris Johnson, beneficiari de la seva aposta per un Brexit dur a cara o creu (ell no ho ha negat mai). Va acabar robant l’estratègia a Farage i el vot dels antics bastions del nord postindustrial (la muralla roja), al laborisme.

Després d’arrasar en unes legislatives, es va disposar a desfer el camí de la seva predecessora, a saltar-se els protocols ja signats amb Europa, atiant les tensions territorials en boicotejar les disposicions sobre Irlanda del Nord per evitar una frontera interna. El van perdre els excessos d’un cínic que en el seu moment va intentar enganyar fins i tot a la reina d’Anglaterra i es va saltar les normes que ell havia imposat durant el confinament a base de festes a Downing Street. La seva substitució va ser una mera nota a peu de pàgina: amb tot just sis setmanes al càrrec, la reacció dels mercats va tallar les ales a la pretensió de Liz Truss d’implementar un pla fiscal dràstic.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Nigel Farage, un polític fosc sortit de les files conservadores per crear l’UKIP, va aconseguir fixar la immigració com a qüestió prioritària del debat polític.

L’últim en aquesta llarga filera de protagonistes de la deriva tory és Rishi Sunak, multimilionari el perfil tecnòcrata del qual no ha aconseguit posar ordre al caos. Enfront de l’entorn corrosiu del sector més brexiter, no se li pot negar el seny d’haver resolt amb Brussel·les els problemes tècnics (i d’alt voltatge polític) que generava l’existència d’una frontera entre Irlanda del Nord i la resta de la Gran Bretanya. També l’aproximació d’un acord amb Espanya sobre Gibraltar, l’altre territori britànic que va passar a tenir una frontera terrestre amb la UE arran del Brexit.

 

Demonitzar la immigració

Els equilibris per mantenir-se al lloc l’han abocat, no obstant això, a lliurar el gros de l’agenda al sector del seu partit que es confon amb l’extrema dreta; a demonitzar la immigració fins al punt d’aprovar una llei per deportar els il·legals a Ruanda, repudiant la legislació europea en matèria de drets humans. Un cop terrible al prestigi internacional de l’antiga democràcia britànica que, a més, fa opaca la seva generositat amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna i els asilats de Hong Kong. Precisament per això, les xifres d’immigració neta han continuat una cota ascendent, comprometent la promesa tory de tallar-la d’arrel. Paradoxalment, està resultant molt difícil cobrir la desbandada de milers de treballadors comunitaris en sectors com la restauració o la sanitat. La capitalitat de Londres continua plorant la pèrdua de la força, el dinamisme i el volum econòmic que aportava.

 

Les illes grises

El Brexit és l’eix inevitable d’una singladura amb costats més foscos que clars, però no hi ha partit que plantegi cap mena de marxa enrere, malgrat que les enquestes recents suggereixen que una majoria no faria escarafalls, almenys, al retorn al mercat comú. Si aconseguís el poder, els passos que pogués fer Starmer, en altres temps declarat europeista, per greixar la relació bilateral pertanyen ara com ara al terreny de l’especulació. Pot donar per fet l’assetjament dels que proclamen que la revolució del Brexit encara està pendent. Per descomptat el de Farage, retirat de primera línia política, però amb una influència creixent des de la seva palestra com a periodista de GB News (la Fox britànica), que procura visibilitat a la seva última criatura, el partit Reform UK.

I el Partit Conservador? Relegat al paper d’oposició que no ha ocupat gaire al llarg de la història, la gran batalla interna que s’acosta dirimirà si es lliura definitivament al populisme d’extrema dreta, en la línia dels seus col·legues republicans als Estats Units, o bé torna al pragmatisme més centrat del gestor al qual hom confiaria els estalvis. Ara com ara, apareix tan desubicat com les illes grises que no acaben de trobar el seu lloc al món.