«Per molt que la gota pugui esperar excavar la pedra, la pedra continua sent pedra i la gota és només aigua». Aquesta frase, que recorda un aforisme del diari d’un adolescent, és en realitat una afirmació ben estudiada de la primera ministra italiana. L’octubre de 2023, després d’un any de govern, Giorgia Meloni reaccionava d’aquesta manera a l’escàndol relacionat amb el seu company, el presentador de televisió de Mediaset Andrea Giambruno, sorprès en un vídeo mentre feia aproximacions sexistes a una periodista: la primera ministra es va desempallegar de la vergonya liquidant-lo públicament a les xarxes socials. Però el missatge de la pedra no anava dirigit al pare de la seva filla, sinó a qualsevol que intentés posar-li bastons a les rodes, inclosa la família Berlusconi. «La pedra resta pedra»: sense adonar-se’n, Meloni oferia així el balanç polític més franc del seu govern. Venia a dir: «L’extrema dreta continua sent-ho».

La normalització, la integració en l’establishment, era l’objectiu principal de la líder, que havia preparat durant molt de temps la presa del poder, garantint la complaença de la família popular europea i de la Casa Blanca. Quan Meloni es va convertir en primera ministra, va córrer a Brussel·les per deixar clar, en les seves pròpies paraules, que «no som marcians». Però el fet és que la seva acció de govern, per no parlar de la propaganda, es manté en la ruta de l’extrema dreta. Encara que la primera ministra italiana sovint es descriu com a «pragmàtica», «moderada» o «centrista», la seva pràctica política consisteix en un atac des de múltiples angles als drets i equilibris democràtics. L’obra de normalització de Fratelli d’Italia mostra fins on està disposat a arribar el centredreta europeu per mantenir-se en el poder, però no ens diu de cap manera que l’extrema dreta italiana s’hagi reformat.

Un poder que no accepta crítiques

Per descriure la gestió centralitzadora del poder per part de Giorgia Meloni n’hi ha prou per començar amb el triangle família-partit-govern: són tres nivells inextricables. Amb Meloni primera ministra, a la cúpula de Fratelli d’Italia va ser nomenada la seva germana Arianna, el marit de la qual, Francesco Lollobrigida, és membre del govern de Meloni. Com a ministre d’Agricultura i de Sobirania Alimentària, ha fet notar la primavera d’enguany la seva aversió per la «substitució ètnica» –que és una espècie de consigna de convocatòria per a les extremes dretes europees, és l’equivalent al «grand remplacement» zemmourià– o per haver fet aturar un tren en retard i baixar-se’n, aquest novembre.

Giorgia Meloni va construir un equip de govern orientat, primer que res, a assegurar la seva tranquil·litat i, després, la de la seva base electoral. Raffaele Fitto, que com a cap del Grup ECR a Europa va construir l’entesa amb els populars de Manfred Weber, va assumir les competències en assumptes europeus, polítiques de cohesió, fons Next Generation i el Sud. El líder de la Lliga, Matteo Salvini, va ser relegat a les Infraestructures –no a les interiors– i el leghista Lorenzo Fontana, gran amic de la dreta orbaniana, propagandista de la «família tradicional» i freqüentador assidu del World Congress of Families, va obtenir la presidència de la Cambra. Ignazio La Russa, que va ser el líder del neofeixista Front de la Joventut i que va presumir de col·leccionar memorabilia de Benito Mussolini a casa seva, va ser promogut a president del Senat, la segona més alta posició de l’Estat; i des d’allí ha continuat menyspreant la memòria històrica de la Resistència.

PUBLICITAT

L’estructura familística del poder i la presència de neofeixistes en posicions clau són només uns dels aspectes preocupants de la gestió del poder. Giorgia Meloni no es limita a enrocar-se i centralitzar el poder de manera defensiva. Vol aproximar a la seva mateixa imatge i semblança les connotacions del país. Si s’ha de jutjar pels seus plans per reformar la Constitució italiana, el seu somni seria revisar l’arquitectura institucional (i els articles 88, 92 i 94 de la Carta) per anar a una elecció directa del Cap de Govern (de fet, es parla de premierato).

El sistema electoral també s’adaptaria a aquesta idea del «cap fort», perquè es configuraria un sistema majoritari amb prima, que garantiria el 55 % dels escons a les llistes i als candidats que donin suport al candidat guanyador. Segons la politòloga Nadia Urbinati de la Universitat de Colúmbia, queda clar que Meloni està intentant «venjar-se de la Constitució antifeixista de 1948» i que «vol enterrar el sistema parlamentari –que preveu la dissolució anticipada de les Cambres– traint la representació a favor d’un recompte arbitrari dels escons de la majoria». Per a Meloni, l’«estabilitat» s’aconsegueix desmantellant el pluralisme.

Presa de la televisió pública

Mentre la reforma de la Constitució continua sent un escenari de futur, la presa de la televisió pública ja és una realitat. Pel que fa a la voluntat de transformar el país, un dels casos més flagrants és el de la RAI. Tan aviat com el Govern de Meloni va assumir el poder, el Ministeri de Cultura va anunciar que era necessari –segons el ministeri– activar un canvi de narració. Al capdavant d’aquest ministeri, la líder va col·locar estratègicament un home que precisament provenia de la RAI: Gennaro Sangiuliano n’era el director «nacionalista» del TG2 (el Telegiornale de RAI 2) i participava com a speaker en les convencions del partit melonià, abans de ser «promogut» a ministre de Cultura.

Des d’aquesta posició, la primavera de 2023 Sangiuliano va definir per decret les condicions per deixar vacant la direcció general del Teatro San Carlo de Nàpols. Va ser l’enèsima empenta del Govern a Carlo Fuortes –que avui és el director general del San Carlo precisament– perquè se n’anés de la RAI. El mes de maig, Fuortes va renunciar al càrrec de director general de la RAI amb l’excusa que la seva decisió era conseqüència «d’un enfrontament polític» que li feia impossible continuar. Amb el seu adeu, va començar oficialment la presa de la televisió pública per part del Govern.

Amb Roberto Sergio com a nou president, i com a director general Giampaolo Rossi –ideòleg de l’extrema dreta italiana i autor d’un blog en el qual descarregava referències a Putin i atacs a Brussel·les i a Soros– van començar els nomenaments «amics». Fa dècades, Silvio Berlusconi va obrir el camí a l’entrada al govern dels postfeixistes i a l’atac a la televisió pública; però es pot dir que Giorgia Meloni ha portat aquesta opció a les últimes conseqüències.

Atac a l’Estat de dret

El deteriorament dels equilibris democràtics en l’era Meloni reprodueix –encara que amb especificitats locals– un format que ja s’ha utilitzat a Hongria o a Polònia: els atacs als mitjans independents i als jutges, la propaganda anti-LGBTI, la repressió de la dissidència, etc. Tan aviat com el Govern encapçalat per Germans d’Itàlia va assumir el poder, en qüestió de dies l’executiu ja estava a punt de disfressar com a «decret anti-rave» unes noves normes per limitar les protestes; només per diferències internes de la coalició aquest pla no va arribar a port.

A Meloni no li agraden ni les conferències de premsa ni les preguntes dels periodistes, els quals sovint acusa de danyar la pàtria amb les seves preguntes inapropiades.

Després hi va haver atacs als mitjans de comunicació independents, principalment utilitzant les slapp (les «strategic lawsuit against public participation») o querelles temeràries. La mateixa primera ministra ha portat als tribunals periodistes com Roberto Saviano, o el director del diari Domani (en aquest cas el judici se celebrarà a l’estiu), i no ha renunciat a aquests litigis ni tan sols després d’haver arribat al palau Chigi. Els membres del seu Govern –com el sotssecretari leghista Claudio Durigon– també recorren a les slapp i, el març de 2023, després d’una querella de Durigon, els carabinieri es van presentar a la redacció de Domani per confiscar l’article en qüestió. L’incident ha estat estigmatitzat per diverses associacions de llibertat d’informació –la Federació Europea de Periodistes ha denunciat el caràcter «intimidador» de l’operació– i representants de tots els grups progressistes de l’Europarlament (socialistes, liberals, verds i esquerra) han condemnat els fets.

PUBLICITAT

A Giorgia Meloni no li agraden ni les conferències de premsa ni les preguntes dels periodistes, els quals sovint –com en una conferència de premsa amb Olaf Scholz a Berlín– acusa de danyar la pàtria amb les seves preguntes inapropiades. Prefereix comunicar-se sense intermediació periodística, enviant cartes i publicant en els seus comptes socials «els apunts de Giorgia», que després la RAI de l’era Meloni reprodueix sovint íntegrament, sense interrupcions ni contextualitzacions periodístiques.

A més dels periodistes, els jutges també acaben sent atacats. Va succeir quan més d’un tribunal, després d’un recurs, va reconèixer que un decret melonià sobre els migrants contradeia la legislació de la UE i que, per tant, no s’havia d’aplicar: en resposta a això, Matteo Salvini va llançar acusacions personals als jutges en qüestió. El 2021, quan encara no era primera ministra, Meloni havia defensat els aliats polonesos en el cas Polexit, quan el Tribunal Constitucional polonès va ignorar l’ordre jurídic europeu. Dos anys més tard, el seu Govern ataca als jutges que respecten l’ordre europeu: és una prova més que la «normalització» no és més que un maquillatge.

Mentre els sentinelles de la democràcia estan abatuts, Meloni ha donat descaradament llum verda a algunes proposicions. En primer lloc, «l’Estat no ha de pertorbar les empreses»: és l’eslògan de la primera ministra, i va més enllà del laissez-faire, afebleix d’arrel el paper de l’Estat. Però, a més, expressa una gran simpatia per als evasors, fins al punt que Meloni en un viatge a Sicília va arribar a comparar la imposició fiscal als comerciants amb un «pizzo d’Estat», com si els impostos fossin una contribució mafiosa. Amable amb els rics, duríssima amb els més vulnerables, la primera ministra va posar immediatament en el seu punt de mira la renda bàsica. I com si això no fos prou, el mateix dia de la festa dels treballadors, l’1 de Maig, va atacar els seus drets amb un decret que afavoreix encara més la precarietat laboral.

Quin futur europeu?

El 2021, Giorgia Meloni, que també és la presidenta del Partit Conservador Europeu, va boicotejar els plans de Viktor Orbán, Matteo Salvini, Marine Le Pen i altres líders que volien unir ECR i ID, conservadors i sobiranistes, sota un únic paraigua polític. En fer saltar aquesta alternativa, els Fratelli d’Italia van aconseguir la cooperació amb els populars europeus de Manfred Weber; no és casualitat que en les eleccions de meitat del mandat de l’Europarlament, de gener de 2022, els conservadors obtinguessin per primer cop una vicepresidència. Meloni també va aconseguir més: una patent de governabilitat, i una aliança tàctica amb el PPE.

Però per poder tenir força negociadora, la primera ministra ha mantingut la seva posició en el marc dels conservadors europeus. La seva estratègia és doble: col·labora amb Weber i Von der Leyen, que li garanteixen cobertura política en operacions enganyoses com el memoràndum amb Tunísia, al mateix temps que participa (virtualment) a la campanya dels «patriotes» de Vox, i un cop superada la incomoditat dels primers mesos de guerra a Ucraïna, ja al setembre, va tornar a Budapest per visitar Orbán, amb qui en realitat les relacions no s’han interromput mai.

Poc després de les eleccions de 2022, a Roma, a l’Hotel del Quirinal, els think tanks de l’àmbit melonià aplegaven orbanians i representants de l’extrema dreta europea, el tradicional vell club d’amics. Mentre Meloni «orbanitza» Itàlia, «melonitza» Brussel·les, perquè el cordó sanitari contra les extremes dretes ja està desmantellat. Però la condescendència dels populars i de la Comissió sobre els immigrants i altres banderes propagandístiques no significa que la primera ministra d’extrema dreta hagi retornat influència a Itàlia. En tot cas, és el contrari: el Govern s’ha posat en el punt de mira en expedients tan crucials com les ajudes d’Estat i la reforma del Pacte d’Estabilitat. Mentre Meloni aconsegueix ser tolerada, París i Berlín aconsegueixen decidir.