Quan internet es va consolidar com una realitat quotidiana, escapant dels cercles més tecnològics o excèntrics, una bona amiga editora es va atrevir a aventurar una profecia: «això és la mort dels llibres de cuina. Qui en voldrà comprar si, amb un clic, tindrà a mà tot el receptari mundial?». Tanmateix, la realitat va encaparrar-se a contradir-la i, en comptes de l’obsolescència anunciada, la publicació s’ha incrementat i, fins i tot, diversificat.

D’una banda, trobem els receptaris estrictes. Més enllà d’alguna recuperació de referents clàssics, la majoria o bé se situen sota l’advocació d’algun nom reconegut del món dels fogons o conegut de l’univers mediàtic, o bé prenen com a excusa un estri (el robot de cuina, el microones...), una malaltia o al·lèrgia (celiaquia, intoleràncies diverses...), o un tipus de dieta (vegetarianisme, per aprimar-se...). Són llibres utilitaris, profusament il·lustrats, endreçats per apartats i amb unes indicacions clares de mesures i procediments. Es tracta, per entendre’ns, d’aplecs de fórmules amb una complexitat variable i sense més pretensions que resoldre la carregosa pregunta de «i avui què faig per dinar?».

De l’altra, hi ha els treballs que cerquen transcendir el pur receptari i el fan servir com a excusa o argument per parlar-nos d’alguna cosa més. Aquesta rellevància no és forçada. Per començar, cuinar ens defineix com a éssers humans, ja que va ser un tret evolutiu cabdal. Com ens explica el fisiòleg basc Juan Ignacio Pérez Iglesias som «criatures de la flama». En altres paraules, l’ús del foc per cuinar aliments –una descoberta de fa ja un milió d’anys– ens hauria permès superar les nostres limitacions anatòmiques –mandíbula dèbil, dents petites i sistema digestiu delicat–, consolidar i ampliar el nostre omnivorisme i extreure més nutrients i de més qualitat gràcies a la transformació bioquímica soferta pels productes cuits. Tot plegat va revertir, com relata a Primates al este del Edén (Crítica, 2023), en una oportunitat evolutiva nova, ja que es passava de cultures de subsistència a societats més ben alimentades, més fecundes, més sanes... i amb més temps.

 

El fenomen Nicolau

Si la cultura, en un sentit ampli, és el llegat diferencial que explica l’èxit de la nostra supervivència i expansió com a espècie, sembla innegable que la cuina hi ocupa un lloc ben principal. No és estrany, per tant, que la bulliciosa cuinera Maria Nicolau titulés el seu exitós llibre com Cuina o barbàrie! (Ara Llibres, 2022). Sense necessitat de caure en barroquismes luxosos o exhibicionismes fútils, un humil plat de sopa pot ser el millor resum d’una civilització. Res defineix millor una societat que la seva capacitat per alimentar-se i, sobretot, per alimentar-se bé. Rere cada recepta s’amaga una tradició canviant, una relació amb l’entorn natural i una cosmovisió pròpia de les rutines i del món. Per això és tan important, com ens recorda Nicolau, evitar caure en la melangia: «La nostàlgia és la mort de la cuina en tant que la folkloritza i l’extirpa de la vida real per poder admirar-la tancada a la vitrina dels records».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.