El concurs de fotografia més important del món endarrereix fins a l’octubre l’arribada a Barcelona, al CCCB. Els guanyadors es coneixeran el 16 d’abril.

La mostra recull totes les fotografies finalistes en cada una de les diferents categories. Per segon any consecutiu es premiarà també el millor vídeo informatiu en l’apartat de Narrativa Digital.

Per als que pensen que aquest tipus de premis de fotoperiodisme estan saturats de fotos de guerres i conflictes, enguany, el certamen ha fet una aposta per «posar en valor treballs amb narrativa més enllà de la fotografia d’impacte».

Quelcom d’agrair per part de tots els defensors del fotoperiodisme en general i que pensen que s’ha sobrevalorat la fotografia bèl·lica i, en molts casos, han estat premiades imatges més per la importància intrínseca del conflicte o pel fet indiscutible que és més fotogènica la desgràcia que la felicitat, que no pas pel seu valor informatiu i comunicador.

Algun savi de la professió, del qual ara no recordo el nom, va dir que és més difícil saber fotografiar i transmetre informativament un conflicte veïnal de Nou Barris que fer fotos de trinxeres al conflicte de torn del tercer món.

En aquesta exposició, que fuig de la llàgrima fàcil, s’hi poden veure treballs de gran qualitat de notícies o històries que no surten a les portades els diaris. La nena refugiada que es desperta d’un estat catatònic, l’avi japonès que segueix una classe de gimnàstica per la tele o la mare que defensa el dret de la seva filla a jugar a futbol com els nens en un endarrerit país africà. En la categoria de Natura, on es demostra la paciència i el coneixement del medi, hi destaca la foto del linx ibèric captat en el moment que fuig espantat. En altres casos, la senzillesa tècnica és el que dóna força a la imatge. És el cas de la fotografia de Matthew Abbott que retrata la desolació després d’un gran incendi a Austràlia.

Amb aquests arguments el World Press Photo demostra que no tot són guerres en l’inabastable món de la informació. El reportatge humà, els esports o la fotografia de natura no són gèneres menors d’un fotoperiodisme que massa sovint s’ha deixat enlluernar pels flaixos de la foto d’impacte.