La immigració no és un fenomen nou, tampoc a Catalunya. És una constant empeltada a la nostra història. Jaume Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, ho resumia així: «Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca de país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge». Es tracta d’una constant, per no remuntar-nos més enllà de l’època carolíngia, que ha afaiçonat la nostra fisonomia de poble de passadís. «De l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus colligentes: reunint homes de diverses procedències i races», ens recorda l’historiador, i conclou: «I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat».

La novetat afegida, com explica Andreu Domingo en el dossier d’aquest número, és la globalització econòmica: les migracions internacionals creixen, s’acceleren i es diversifiquen arreu del món. Catalunya, ens recorda, no només no és una excepció sinó que constitueix un exemple de singular intensitat: «Poc més de 2,8 milions de persones arribaran de l’estranger des de l’any 2000 al 2022, fent possible el salt dels 6 als 8 milions d’habitants el 2023. Aquesta arribada massiva situarà la immigració com el factor fonamental en l’evolució de la població i la renovació poblacional, seguint el ritme del cicle econòmic».

Aquest canvi vertiginós, que atia les pors i els tics atàvics, és el caldo de cultiu de la demagògia i de la xenofòbia, sobretot en cicles de crisi econòmica. «Quan el sistema econòmic es caracteritza per una creixent desigualtat i amenaça amb la fi de la mobilitat social ascendent per a les generacions més recents (hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin), el discurs de la involució de neoconservadors i extremistes de dretes va guanyant terreny entre la població i la classe política; és el que s’anomena “lepenització dels esperits”», resumeix Domingo, en al·lusió a una expressió que va formular Robert Badinter, mort recentment, per a explicar l’avenç del discurs de l’extrema dreta a França. La immigració es converteix en el boc expiatori, desplaçant la lluita de classes a la «lluita de races», i dificulta la tasca política de gestionar-la sense demagògies.

Des d’aquesta òptica, com assenyala Gemma Pinyol-Jiménez, cal preguntar-nos sobre la salut de la democràcia a casa nostra i al conjunt de la Unió Europea: normalitzar l’antipolítica vulnera els límits del marc democràtic i ens situa en un espai on només es troben còmodes els partits xenòfobs i populistes. La política democràtica –també els mitjans de comunicació– hauria de començar per qüestionar l’aproximació mateixa al fenomen migratori i defugir les amalgames apriorístiques –immigració i delinqüència, islam i terrorisme…– entre altres raons, com ens diu una cançó de Raimon, perquè «qui pregunta ja respon».

No és veritat, com va assenyalar al seu dia el socialista Laurent Fabius, ex-primer ministre francès, que l’extrema dreta faci les bones preguntes, però doni les males respostes: el relat, l’aproximació mateixa a la immigració, contamina a priori el sentit de les respostes. Cal dir, d’entrada i en veu alta, que el «nosaltres sols» no existeix ni ha existit mai: és un oxímoron, una contradictio in terminis. La tasca de la política és seguir construint el nou nos(altres), és a dir, nosaltres amb els altres: el nos(altres) junts davant del «nosaltres sols». La identitat i l’alteritat són les dues cares d’una mateixa moneda, com explicava el filòsof Emmanuel Lévinas. L’alteritat és la identitat de l’altre i, en aquest joc de miralls, no hi ha identitats estàtiques sinó processos d’identificació de geometria variable.

Tot plegat, traslladat al terreny de la gestió política de la immigració, ens obliga a defugir les formes màgiques i les fórmules màgiques. En el terreny formal, cal deixar d’establir un paral·lelisme entre la resposta bonista i les tesis racistes i xenòfobes. El bonisme, per la seva simplificació del problema, pot ser criticable, però el racisme i la xenofòbia no només són censurables sinó que se situen fora del terreny de joc de la democràcia. Pel que fa a les fórmules, és del tot estèril plantejar dilemes teòrics entre la integració i l’assimilació, com ens recorda Àlex Masllorens, i cal establir elements aglutinadors, uns fonaments, que «s’haurien de sostenir sobre la base dels valors de la Il·lustració, de l’humanisme i de la modernitat i, en el terreny polític, de la democràcia liberal i els drets humans».

El nucli de tota política migratòria és el pacte de ciutadania, el codi compartit de drets i deures, que s’imposa a tothom, i un marc de laïcitat, allunyat del laïcisme doctrinari. Tot seguit cal implementar les polítiques, començant per les socials, per a garantir l’accés de tothom a l’Estat de benestar i evitar la pugna entre els pobres i els més pobres, els que acaben d’arribar. Això demana més recursos i menys discursos. També caldria, com explica Dolors Canals Ametller, actualitzar un repartiment normatiu que està desfasat: gran part de les polítiques públiques estan subordinades a una distribució competencial establerta per la Constitució de 1978, aprovada en un context històric i social ben diferent de l’actual.

Vet aquí, al capdavall, el marc de referència per a governar la immigració sense demagògies i preservar el nos(altres) junts, és a dir, la unitat civil de la ciutadania de Catalunya. Cal evitar, com alertava també Vicens Vives, aquell ressentiment primari i casolà que a vegades ens duu a enlairar «banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses».