Tres mesos després del 14-F i nou dies abans que sonés la campana d’una nova convocatòria electoral anticipada, ERC i JxCat van arribar a un acord per a investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat i formar un Govern de coalició. El pacte final, amb cimeres d’estar per casa i ultimàtums creuats, el van tancar en un cap de setmana Aragonès i Jordi Sànchez en dues masies del Lluçanès i el Maresme. Va acabar passant el que estava escrit que passaria: l’independentisme, que havia assolit la majoria d’escons i, per primera vegada, de vots, era ostatge del seu relat.

Salvador Illa, guanyador en vot electoral, no tenia marge de maniobra: no només el bloc independentista havia signat a priori un document en què es comprometia a no pactar en cap cas amb el candidat socialista, sinó que a posteriori el líder d’ERC, Oriol Junqueras, va assegurar que Esquerra i el PSC eren les «dues forces més contraposades del Parlament». Es tracta d’una afirmació retòrica, i també temerària, sobretot tenint en compte que l’extrema dreta acabava d’entrar a la Cambra catalana. En el pla tàctic, Esquerra no hauria d’haver menystingut una dada: al nou Parlament hi havia dues majories possibles, l’independentista i la d’esquerres, i ambdues sumaven 74 escons.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Des d’aquesta òptica, com es va demostrar després, el primer moviment d’ERC en la sessió constitutiva del Parlament –l’elecció de Laura Borràs com a nova presidenta– va ser el mat del pastor de JxCat perquè no estava condicionat a la reciprocitat del suport a Pere Aragonès com a president de la Generalitat, com es va palesar en la primera sessió fallida d’investidura. Val a dir que Esquerra, ni que només hagués estat amb un moviment conjuntural, hauria hagut d’aprofitar millor la mà estesa d’En Comú Podem (ECP) per a negociar un govern alternatiu.

Com hem dit, el bloc independentista era presoner del relat. Havia anat a les urnes per manca de cohesió governamental, com va constatar Quim Torra el gener del 2020, però va seguir governant durant més d’un any i seguirà fent-ho d’ara endavant. Es feia difícil d’explicar que havent obtingut una «majoria històrica» per a plantejar un altre «embat democràtic» a l’Estat no eren capaços de formar govern. Cal dir, a més, que els seus líders eren conscients del desgast sofert el 14-F: ERC i JxCat van perdre més de 700.000 vots i, en termes de plebiscit, el 52 % dels vots que reclamen no existeix: representa el 48 % (ERC, JxCat i la CUP) i el 51,3 %, si hi sumen la resta de forces independentistes sense representació parlamentària. En qualsevol cas, només el 27 % del cens electoral.

En aquest context, s’han magnificat els desacords entre ERC i JxCat en la llarga i agònica negociació, amb la CUP de mitjancera, i també l’acord final, dictat per la lògica de les urnes: el canvi de signe de la Presidència de la Generalitat en un Govern paritari d’ERC i JxCat, amb la hipoteca afegida de la moció de confiança que haurà d’afrontar el president d’aquí a dos anys, d’acord amb els termes del seu pacte amb la CUP. L’altra hipoteca política és el vistiplau a mitges de JxCat, dividit entre l’estratègia legitimista de Carles Puigdemont i la via possibilista de Jordi Sànchez, que s’ha traduït en una autoexclusió dels sectors dissidents.

Més paradoxal és la principal incorporació de JxCat al nou Govern: Jaume Giró, un periodista que ha fet carrera a l’ombra del grup La Caixa i que sintetitza la cara opaca de l’anomenat oasi català. Tanmateix, la principal responsabilitat recau en Pere Aragonès, el nou president, que en la primera investidura fallida va embastar un inici de discurs d’acords maragallians: va estirar el «fil roig» del republicanisme incorporant noms del catalanisme federal, de la Unió Socialista, del PSUC, del Reagrupament i, fins hi tot, del PSC: Almirall, Campalans, Pallach, Candel, Benet, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany… Aquesta música va quedar ben aviat esmorteïda per la lletra de la resta de discurs.

La prioritat del nou Govern: avançar cap a la República catalana amb l’Acord Nacional per l’Amnistia i l’Autodeterminació. Des de política&prosa, com dèiem el febrer passat, insistim en un fet: Catalunya necessita tornar a ser governada, oimés en l’actual situació d’urgència sanitària i socioeconòmica. La pressió dels agents econòmics i socials pot ser determinant. No calen rectificacions explícites; allò que importa és l’ànim i la determinació de superar una etapa estèril, de recuperar energies, de convocar a una causa comuna. Potser, a hores d’ara, és demanar massa. Les velles hipoteques del nou Govern, inclòs el pressing de les entitats sobiranistes, en limiten el marge de maniobra.

PUBLICITAT
Correos Market

Aragonès arriba a la Presidència amb l’autoritat erosionada pels seus aliats i amb un gabinet que reprodueix els compartiments estancs de l’anterior. El president, que fa gala de pragmatisme, hauria d’explorar la col·laboració que li ha ofert Salvador Illa per a superar l’alarma sanitària i afrontar el redreçament econòmic. Dialogar, acordar i construir per a refer els intangibles, la condició prèvia per a vèncer la resignació, tant de Catalunya endins com de Catalunya enfora. Caldrà avaluar la determinació d’ERC per a consolidar el seu gir estratègic, l’habilitat del PSC per a modular l’oposició; també l’actitud proactiva de Pedro Sánchez. Tanmateix, l’equació de fons no ha canviat: en una Catalunya empatada amb si mateixa, l’independentisme escriurà fulls de ruta fins que no perdi l’hegemonia.