Quan Joan i els seus amics travessaven (si és que això va passar) el Paral·lel des del Poble-sec ja havien desaparegut llocs emblemàtics del Barri Xino que, a començaments del segle XX, havien convertit Barcelona en un dels epicentres del flamenc i la copla: La Taberna de Juanito el Dorado, El Portalón, El Pla de la Garça, El Manquet, La Taurina, La Criolla, l’Eden Concert, el Café Alegría, el Saló Diana (que va reviure una temporada durant la Transició), el Bar Esperanto, Cal Peret, el Bar Centro, el Gran Gilbert… El mateix Paral·lel disposava en aquell moment d’una oferta d’espectacles que també fregaven la carn en diversos teatres, cabarets i sales de ball.
Sembla que a Joan i el seu grup d’amics, travessar el Paral·lel, deixant per unes hores el Poble-sec, els inquietava. La curiositat pel que està prohibit sempre ha despertat en l’adolescència el desig de visitar zones d’un cert risc. Al grup li agradava fer-hi una volta perquè podien veure, visitar l’ambient i els llocs que havien resistit l’envestida de la repressió franquista: el Villa Rosa, el London, el Bar Pastís, el Gambrinus, La Buena Sombra, Barcelona de Noche i la Bodega Bohemia.
És possible que en aquests espais, Joan escoltés flamenc, copla, boleros, tangos i altres gèneres musicals d’extracció popular. És probable que a Joan li despertés interès el que es coïa al Xino i que li permetia observar personatges peculiars, estrafolaris, senyores de vida lleugera, homes abillats de vestit, camisa, corbata i algun altre guarniment d’or enganxat a la roba, penjant del canell o exhibint-lo als dits.
Al mateix temps, Joan es va anar nodrint musicalment tot escoltant la ràdio de l’època, els consells de la seva mare o comparant el carrer Poeta Cabanyes amb un barri d’Almeria. El contacte del Joan adolescent amb molts andalusos que havien deixat la seva terra d’origen i es van instal·lar al seu carrer segur que l’influiria en les seves lletres i en la seva música. Suposo que d’aquesta connexió en va néixer El meu carrer. Caminito de la obra seria un altre fruit d’haver escoltat cant flamenc o copla a dones que estenien la bugada en els balcons del seu carrer, o bé als paletes mentre mesclaven el portland.
El naixement de la Nova Cançó, pels volts de 1960, propiciat per alguns homenots, com Lluís Serrahima, Claudi Martí, Ermengol Passola i d’altres que, a més, van saber compassar-lo amb la posada en marxa de les discogràfiques Edigsa i Concèntric, com també de la possibilitat d’actuar a La Cova del Drac, va donar sentit al que pretenien els seus impulsors: mostrar a la ciutadania catalana que era possible donar a conèixer, per raons socials i polítiques, cançons escrites en llengua catalana i musicar-les, a la manera de la cançó francesa. El moviment va quallar i la demanda de concerts va créixer ràpidament. Com tot moviment, al començament, els artistes potencials i joves van fer pinya, però a mesura que els components del grup maduraven musicalment, van anar escollint el seu camí.
En català i en castellà
El cas de Joan és remarcable perquè aviat va decidir escriure les seves cançons en català i en castellà. D’una manera natural, el poeta i músic del Poble-sec grava i canta en els seus dos idiomes. En aquella època, tot i les crítiques de certs sectors polítics de Catalunya, Joan va persistir a defensar la seva llibertat individual. Va resistir i va anar avançant musicalment i artísticament amb uns textos, en la majoria dels casos de creació pròpia, d’una envergadura fora del comú. Joan també va saber aguantar el tipus davant dels que l’atacaven per cantar en català.
El 1970, durant una de les seves primeres gires per l’Amèrica Llatina, declara que la copla i el flamenc l’interessen molt: «Bec d’aquests dos gèneres com a font d’inspiració; ara bé, jo intento fer música impregnada de la meva personalitat». En la mateixa entrevista cita Concha Piquer, Juanito Valderrama, Lola Flores, Pepe Marchena, Jarrito, José Menese, Fosforito, Paco de Lucía, Juanita Reina, Miguel de Molina i Angelillo. Aquests dos últims, represaliats pel franquisme, van haver d’exiliar-se a l’Argentina. Miguel, el 1942, i Ángel, en plena Guerra Civil. A Joan, la copla el transporta al flamenc. Al que escriu el persegueix un enigma: quan, com i per què dos gèneres que sempre es van abraçar, la copla i el flamenc, van acabar divorciats.
PUBLICITAT
Va ser el 1969 quan Joan grava a Zafiro-Novola La Saeta, un disc que dedica a Antonio Machado i en el qual canta un dels temes més emblemàtics de la seva carrera. Per escoltar La Saeta de Joan n’hi ha prou amb passejar-se per qualsevol poble andalús per Setmana Santa. L’any 1974 publica «Canción infantil» que inclou un dels seus temes més estremidors: Romance de Currro el Palmo. La història que Joan conta, digna d’un poema de Lorca, a través d’uns hexasíl·labs impecables, és la desgràcia d’un home vulgar que s’enamora de la persona equivocada. El 1978 canta a duo amb Manolo Escobar el pasdoble Qué bonito es Badalona, amb text de Joan.
Una de les coples més estimades, Antonio Vargas Heredia, un poema de Lorca que han versionat innombrables artistes, Joan la canta a duo (post mortem) amb Carlos Cano. Així mateix, Joan ret homenatge a Bambino en el disc «Bambino por ti y por nosotros», que reflecteix l’estimació musical de figures destacades de la copla i que van ajudar a promoure-la. Enrique Morente va ser un artista del qual Joan havia estat pendent des dels primers 70. El 1971, el granaíno publica el seu homenatge a Miguel Hernández i el barceloní ho fa un any després.
El Noi del Poble-sec sempre va reivindicar Antonio González, ‘el Pescaílla’, un dels precursors de la rumba catalana.
Va ser fecunda l’amistat que Joan va mantenir amb Paco de Lucía. L’agost de 1979 va compartir amb ell un recital a la plaça de toros de Sant Feliu de Guíxols. Se’n conserva una gravació de Mediterráneo amb el cantant d’Algeciras a la guitarra. Mediterráneo, cançó icònica de Serrat que ha calat en diverses generacions. Quatre puntals del flamenc a Catalunya: Pepe Motos, Edu Cortés, Tuto i Miguel de la Tolea lideren un espectacle en el qual participa un bon nombre de joves flamencs catalans. El nucli de l’exhibició gira entorn de Mediterráneo, potser la seva cançó més coneguda.
La tirada dels flamencs cap a Joan és indubtable. A «Cantares, los artistas cantan a Serrat», algunes de les seves cançons són versionades per figures rellevants del gènere: Duquende, La Susi, José Mercé, Carmen Linares, Miguel Poveda, Josemi Carmona, Tomatito, Montse Cortés, Paco Heredia, Mayte Martín, Diego Carrasco, entre altres.
Els dos ‘Juanitos’
Entre les aparicions televisives de Joan al costat d’artistes de la copla i el flamenc se’n poden destacar algunes. El 1990, Camarón i Joan canten La Saeta acompanyats a la guitarra per Tomatito; també el mateix any, al programa Las Coplas de Canal Sur, Joan canta La niña de la puerta oscura de Quintero, León y Quiroga, copla que havia popularitzat Concha Piquer; el 1994, a TVE 1, en un homenatge a Juanito Valderama, canten a duo Pena Mora els dos Juanitos; a Homenaje a Lola Flores, a Antena 3, Joan interpreta Pena, penita pena.
A l’homenatge a Juanito Valderrama celebrat el 24 de juny de 1994 a la plaça de toros de Las Ventas de Madrid, l’únic cantautor invitat és Joan. La resta del repartiment són artistes de copla o flamenc: la Niña de la Puebla, Enrique Morente, Lola Flores, Adelfa Soto, José Menese, Juan Habichuela, Manolo Sanlúcar, Niño de Pura, Tomatito, Antonio Canales, Rocío Jurado, Carlos Cano, Gracia Montes, Manolo Escobar, Marifé de Triana, Rafael Farina i el cantant Joaquín Sabina y la dama María Dolores Pradera. Juanito Valderrama havia patit l’exili després de la Guerra Civil per les seves idees d’esquerres.
A l’homenatge a Juanito Valderrama celebrat el 24 de juny de 1994 a Las Ventas de Madrid, l’únic cantautor invitat és Joan.
El setembre de 1998, en el programa de TVE1 El Séptimo de Caballería, presentat per Miguel Bosé, Joan invita a Enrique Morente a interpretar junts Cantares d’Antonio Machado, acompanyats a la guitarra pel Paquete. En el moment que la productora del programa connecta amb Morente, estàvem assajant al Taller de Músics un projecte amb les Veus Búlgares: «Angelite». Teníem pocs dies per assajar l’espectacle conjunt que s’havia d’estrenar al pòrtic de la Catedral de Barcelona, en el marc de la programació de les Festes de la Mercè. Enmig del tràfec, Enrique Morente em comunica que ha de marxar a Madrid un dia amb el Paquete per participar en directe en un programa de TVE 1 perquè li ho ha demanat Joan. Un dia menys d’assajos no em feia gens de gràcia i li ho vaig fer saber a Morente. Però el mestre em va convèncer: «Luisico, jo no li puc dir que no a Juan Manué perquè és un dels artistes més importants que tenim i, a més, som col·legues i amics.»
Albert Amargós, el pont
En algun moment o altre d’aquest relat s’havia de destacar la figura de Joan Albert Amargós, compositor, arranjador, músic i un artista molt estimat i respectat per tota la professió, també pels flamencs. A parer meu, Amargós ha sabut establir complicitats amb els artistes amb qui ha treballat sense segmentar els flamencs dels de la Nova Cançó. Ha estat el pont per on han travessat els uns i els altres. Del món de la cançó, les seves composicions, arranjaments o orquestracions han acolorit la música de Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Dolors Lafitte.
Si, com deia Enrique Morente, ser flamenc és una actitud, no hi ha cap dubte que Joan Manuel Serrat és un flamenc cabal i un genial creador de coples. És així com va poder veure i escoltar en el capítol dedicat a Barcelona del programa Caminos del flamenco (TVE2) de gener de 2022, presentat per Soleá Morente i Miguel Poveda, com Serrat introdueix La Saeta i Miguel Poveda la canta.
El Noi del Poble-sec sempre va reivindicar Antonio González, el Pescaílla, un dels precursors de la rumba catalana, gènere que uneix Barcelona amb l’Havana i l’Havana amb Barcelona, l’anada i la tornada que igual que en el cas de la rumba catalana, també aporta al flamenc la vidalita, la colombiana, la petenera i la milonga.
Els homenots que es van inventar el moviment de la Nova Cançó es van fixar en la cançó francesa per potenciar que sorgissin cançons populars en català. Una idea necessària i ben executada. Ara bé, per quines raons i en paral·lel al naixement de la nova cançó (1960) no es va pensar a fer la mateixa operació amb la rumba catalana, gènere propi que havia sorgit deu anys abans (1950)?
Un altre misteri: per què no es va pensar tampoc en els sons i músiques que sorgeixen del mar Mediterrani?
Una incitació
Joan va participar en el moviment de la Nova Cançó, com tants altres artistes, però no ho va fer en un trajecte unidireccional. Molt aviat, Joan va saber captar la música que s’escoltava al seu barri i a casa seva. D’aquesta manera, va obrir la seva concepció musical a les influències hispàniques i mediterrànies.
Per acabar, m’agradaria incitar l’actual generació de joves flamencs catalans perquè s’animin a musicar i cantar una mostra de cançons de Serrat: Pequeñas cosas, El meu carrer, Pueblo blanco, La tieta, Ara que tinc vint anys, Conillet de vellut, Lucía…
