La guerra freda tenia els seus bons i els seus dolents, els seus demòcrates i els seus tirans. En la batalla ideològica entre el món comunista i el món occidental els líders d’ambdós pols pensaven estar del costat bo de la història i dels pobles oprimits del món. Els opressors sempre eren els altres, és clar. La certesa de les grans ideologies i de les utopies possibles oferia aixopluc a tothom que somiava en un futur millor. Ara bé, després de la caiguda del mur de Berlín, s’evidencià que el paraigües institucional sota el qual s’aconseguiren els majors nivells de desenvolupament humà —democràcia liberal, estat del benestar i economia de mercat— només es trobaren en el pol occidental i en alguns estats neutrals (condicions necessàries però no suficients). L’alternativa bipolar, planificació econòmica centralitzada i autocràcia de tipus marxista-leninista, amb les seves variants asiàtiques, no va generar els mateixos nivells de benestar ni sobreviure sense altes dosis de repressió.

L’entronització del model occidental de desenvolupament als noranta va generar un moment de gran optimisme que avui pot semblar desmesurat. La tercera onada de democratitzacions i la desintegració de l’URSS van permetre repensar i revitalitzar el multilateralisme. Una nova governança global hauria de donar solució al canvi climàtic, començant per la capa d’ozó, i a llarg termini fer disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La Responsabilitat de Protegir i el Tribunal Penal Internacional, acompanyats del paper dels Estats Units com a policia del món, relegarien al passat les atrocitats que tant han marcat el segle vint. En aquest context, la Xina seria una excepció en termes polítics però no econòmics, i per tant no representaria un perill existencial pel camp occidental. El model xinès, conceptualitzat per Deng Xiaoping i consolidat després de Tiananmen, marca l’inici d’una nova fórmula, economia de mercat i autoritarisme exacerbat, i en certa manera posa fi a la confrontació ideològica entre potències. La frase pronunciada per Deng als seixanta, “és igual que el gat sigui blanc o negre, mentre caci ratolins és un bon gat”, té una lectura interior evident. Però retrospectivament també conté un missatge cap a l’exterior: podem cooperar i prosperar tot respectant l’existència de models polítics diferenciats. L’ingrés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç al tombar de segle semblaria confirmar la culminació de la globalització econòmica i la fi de la confrontació ideològica a nivell internacional.

El moment actual contrasta de forma contundent amb l’esperit dels noranta. Avui, cada vegada més veus anuncien el retorn de la confrontació bipolar, un nou tipus de guerra freda que tindria com a línia divisòria l’adhesió a la democràcia o l’autocràcia. Segons aquesta visió, Ucraïna, el Mar de la Xina Meridional i Taiwan són els escenaris de les guerres subsidiàries d’avui i demà. Per què tornem als esquemes del passat? Podem imaginar un món millor sota l’ombra de la confrontació nuclear? El tàndem que forma el nucli del pol autoritari és el mateix que en temps de la (primera) guerra freda, Xina i Rússia, i té una llarga llista de greuges contra els occidentals: la consolidació de l’ordre liberal internacional especialment pel que fa als drets humans, les intervencions militars a Afganistan, Iraq i Líbia, l’expansió a l’est de l’OTAN, el suport a Taiwan… Pel que fa al pol democràtic o occidental, la guerra a Ucraïna justificaria la revitalització de l’atlantisme mentre que l’auge de la Xina augmenta les possibilitats de conflicte armat amb els Estats Units per l’hegemonia mundial. Tanmateix, la incoherència ideològica en el si del pol autoritari, les interdependències econòmiques i la persistència de la multipolaritat fan pensar que la guerra freda, de moment, no tornarà. Confrontar aquest paradigma és necessari si volem imaginar un món millor i donar respostes justes al canvi climàtic.

Durant la guerra freda la ideologia i les grans narratives justificaven la confrontació bipolar. Avui el camp autoritari estaria encapçalat intel·lectualment per una Rússia que defensa la família tradicional i el retorn a una concepció dura de la sobirania. Però, el lideratge rus no està assegurat. Només un grapat d’estats amb gairebé res a perdre han recolzat explícitament la invasió d’Ucraïna a l’Assemblea General de Nacions Unides. La guerra és palesament il·legal i contradiu la defensa aferrissada que Rússia fa del principi d’independència dels estats sobirans. A més, malgrat la testosterona abocada en els discursos militars, l’economia russa pot col·lapsar per culpa del sobreesforç bèl·lic i les sancions occidentals. Pel que fa a la rivalitat econòmica, els conceptes de l’antiga guerra freda tampoc funcionen donades les interdependències entre Xina, Estats Unitats i la Unió Europea. Les cadenes de valor globals que avui connecten Àsia i occident no existien entre l’URSS i els Estats Units. El sistema polític i econòmic xinès és producte del mateix ordre liberal internacional que afirma contestar. Sense les pràctiques comercials de la globalització, com la deslocalització de la producció i la reducció dràstica de costos laborals i mediambientals a través de l’externalització, la Xina no seria la potència que és avui.

En tot, Rússia i la Xina ja no generen ideologies que mobilitzin el món, i sense grans narratives ni utopies no hi ha guerra freda. L’aliança entre autocràcies avui té a veure amb la protecció mútua davant el règim internacional de drets humans i l’exportació de “saber fer” repressiu. Més enllà d’això, no hi ha coherència ideològica dins d’aquest pol i la comparsa d’estats autoritaris que sobreviuen a la seva ombra, de Nicaragua a Corea del Nord passant per Bielorússia i Síria, tenen poc en comú a banda de la falta de llibertats. Altrament, tot i els discursos sobre l’amistat incommensurable entre els dos aliats, Xina vol evitar els antagonismes amb occident i Rússia no parla de bipolaritat perquè significaria acceptar un paper secundari dintre del seu camp. A l’altre costat, mentre que la ruptura amb Rússia és total, la Unió Europea defineix la Xina com a “soci, competidor i rival sistèmic”. És un equilibri precari però que mostra com la relació entre occident i la Xina no es basa en una confrontació de tipus existencial, almenys pel que fa als europeus. Més aviat ens trobem en el terreny de la competició comercial en un context capitalista multipolar.

És problemàtic llegir el futur als pòsits del passat. El concepte de guerra freda ens interpel·la perquè forma part de la cultura popular i algunes de les peces semblen encaixar, sobretot la retòrica bel·licista d’alguns intel·lectuals i líders mundials. No obstant el paradigma contribueix a construir un món en el qual segurament no volem viure i impossibilita la capacitat d’imaginar un futur millor. El discurs sobre la nova guerra freda té el risc de convertir-se en una profecia autocomplerta en algun dels seus axiomes augmentant encara més les tensions geopolítiques actuals. Això és perillós, ja que ara les energies haurien d’estar abocades a fer front a l’emergència climàtica i no a la producció d’armament. Segons l’últim informe de l’IPCC, els pròxims anys són claus per mitigar els efectes més devastadors del canvi climàtic. Tanmateix, correm el risc de perdre aquesta última oportunitat parlant de dissuasió nuclear quan la veritable possibilitat de destrucció mútua assegurada prové de l’escalfament global. Les generacions que no hem viscut la guerra freda necessitem un mapa alternatiu per poder navegar la incertesa d’aquest segle. No podem assumir de forma fatalista que el guió donarà els mateixos rols als protagonistes del passat.

El més complicat del moment potser rau en què no tenim a mà les utopies del segle vint o de la modernitat. Fàcilment les joves caiem en el nihilisme que ja ha assumit la catàstrofe o en l’ansietat climàtica de qui no pot viure en l’avui pensant en el demà. Inclús la fe en la tecnologia s’ha esquerdat pels límits que el món analògic imposa al digital. Qui voldrà viure o treballar en el metavers després de dos anys de confinament? L’única utopia possible avui és el feminisme, que ofereix un ideal de justícia clar i compatible amb la millora tangible de la nostra realitat, de la quotidianitat més íntima a la política internacional. Històricament, la guerra, el canvi climàtic i la desigualtat han estat causats sobretot per homes blancs pertanyents a l’elit econòmic, els mateixos que ara semblen incapaços de coordinar solucions per aquests problemes. La seva resposta és tornar als vells paradigmes, guerra freda, però sense l’imaginari utòpic de les ideologies del passat. Enfront d’això, la Unió Europea pot contribuir a pensar un ordre internacional més just, un futur habitable basat en el lideratge feminista, l’aprofundiment democràtic i els drets humans, polítics i socials. La feina comença a casa: transició energètica justa i desplegament d’un nou sistema de cures, temps i treball. De portes a fora, es fa necessari mantenir el suport a Ucraïna i defensar la democràcia sense alimentar la retòrica de la nova guerra freda. Si no, perdrem els propers anys jugant un paper secundari en la nova confrontació bipolar i, mentrestant, el nivell del mar va pujant.