Al món del lied, de la cançó poètica, sempre hi ha coses per descobrir, sigui una veu o un repertori poc freqüentat. A la inauguració de la seva 31a edició, el 16 d’agost, la Schubertíada de Vilabertran ens va revelar una i l’altre. L’una era la jove soprano russo-americana Erika Baikoff que va causar gran admiració entre el públic fidel i entès d’aquest festival. L’altre, un repertori de cançó russa.
Baikoff, vint-i-nou anys, cara angelical i posat elegant, va néixer a Nova York de pares russos. Al seu encara breu currículum hi ha estudis a la Universitat de Princeton, a la Guildhall School of Music de Londres, una estada de dos anys al Studio de l’Òpera de Lió, una residència al Festival d’Aix-en-Provence i al de Verbier, la graduació al programa per a joves artistes de la Metropolitan Opera de la seva ciutat on ha preparat papers com Tebaldo (Don Carlo), Nanetta (Falstaff) i Zerlina (Don Giovanni), i els premis Schubert i Oratori-lied del Concurs Viñas d’aquest any entre altres guardons.
A la direcció de la Schubertíada acostuma a no fallar-li l’olfacte a l’hora de presentar veus noves. Ja han fet història els casos de Matthias Goerne, Juliana Banse i, més recentment, el de Katharina Konradi, per als quals el festival va apostar quan eren uns joves perfectament desconeguts. Ara sembla haver arribat l’hora d’afegir el nom de Baikoff a aquesta llista.
La soprano va encetar el seu recital, amb James Baillieu al piano, fent honor a l’autor que dona nom a la Schubertíada. Va començar amb tot un clàssic del músic romàntic vienès, amb Atis, una cançó que no presenta massa dificultat, però el següent pas ja va ser més compromès i ben superat. A Der Zwerg (El nan) el cantant ha d’interpretar tres veus, la del narrador, la del nan i la de la seva amant que és la reina a qui ell mata. De la Viena dramàtica i turmentada de Schubert, Baikoff va passar a una altra Viena, la de gairebé cent anys més tard, una Viena brillant i molt sensual reflectida en les Sis cançons senzilles d’Eric Wolfgang Korngold i en cinc lieder de Joseph Marx.
PUBLICITAT
Malgrat el seu títol, les cançons de Korngold, de senzilles no en tenen res tot i que el compositor les va escriure sent un adolescent, però això sí, un adolescent superdotat. Estan plenes de cromatismes i es mouen entre la tonalitat i l’atonalitat. Marx, poc interpretat entre nosaltres, i més conegut per haver encunyat la paraula ‘atonalitat’, va ser autor de més de cent cinquanta cançons. Les que Baikoff va interpretar amb la seva veu cristal·lina i amb molta expressivitat destil·laven aquella voluptuositat que també es troba en les obres de contemporanis com Franz Schreker o Alexander von Zemlinsky.
El descobriment va arribar a la segona part del recital dedicat totalment a la cançó russa, una variant rarament escoltada a la Schubertíada si exceptuem, per exemple, tres i cinc cançons de Dmitri Xostakóvitx que Goerne hi va interpretar el 2016 i 2019 respectivament. Baikoff portava obres de Nikolai Rimski-Kórsakov, Piotr Ílitx Txaikovski i Serguei Rakhmàninov i la soprano, que havia estat excel·lent a la primera part, aquí es va transformar. Es va fer evident que tot, la música, el text i la llengua, li eren molt propers, que hi havia una emoció en la veu i un sentiment diferent en l’expressió musical.
De Rimski va cantar dues cançons molt allunyades del nacionalisme musical que ell mateix havia contribuït a crear. S’ha dit mantes vegades que la cançó poètica pot ser una micro-òpera. També un monodrama, com Somni d’una nit d’estiu protagonitzat per la noia a qui mentre dorm se li apareix “el déu de les visions i els somnis”, el que porta la felicitat a les noies tímides. És una cançó més sexual que sensual que Baikoff va cantar amb molt sentit teatral per acabar traient una veu potent que fins llavors no havíem conegut.
També molt teatral va ser com va cantar Si ho hagués sabut, de Txaikovski, mentre la seva veu gronxejava la Cançó de bressol. Va ser molt expressiva a Serenata i a Per què del mateix compositor, mentre a En el remolí de la dansa transportava al públic al món de Tatiana d’Eugene Onegin.
Sis romanços que Rachmaninov va escriure el 1916 van cloure el concert. Són cançons sobre poemes breus, molt líriques, i aquí cal parlar del pianista. James Baillieu és un dels intèrprets de lied i cambra amb més projecció internacional. Era el seu segon concert a Vilabertran on va debutar el 2018 en el també debut de la soprano Lise Davidsen. Pianista preciosista que sap ser parella de la veu per fer un tot, en aquesta darrera secció del recital va tenir un ampli marge de lluïment en solitari. Sent Rachmaninov pianista, les seves cançons tenen uns llargs postludis, per exemple a Margarides, o Un somni. Fins i tot, a Ai!, la darrera obra del recital, no és la veu la que resol el crit final que queda vocalment sospès. Ho fa el piano després d’una bona colla de compassos que creen un clima rialler.
Per encetar l’edició d’enguany, la Schubertíada s’ha encomanat a una intèrpret jove, però també ho havia fet diens abans als concerts a Vilajuïga que inauguren de manera oficiosa el festival. El baríton Ferran Albrich hi va presentar l’estrena absoluta d’un Cicle Margarit dedicat al poeta, amb música d’Albert Guinovart, Salvador Brotons i Jordi Domènech. Aposta clara doncs pels joves cantants, però aposta també ben clara pel patrimoni.
Dit això, els grans noms del lied com els de Christoph Prégardien, Julia Kleiter, Dorothea Röschmann, André Schuen i el sempre fidel Matthias Goerne entre d’altres pujaran a l’altar-escenari de la canònica de Vilabertran. I també com sempre, el Quartet Casals s’encarregarà de posar el punt final el dia 27.
