El mes d’octubre d’ara fa cent anys, els esdeveniments que han passat a la història amb el nom de «Marxa sobre Roma» portaren Benito Mussolini al govern del Regne d’Itàlia, marcaren el final de l’etapa liberal i inauguraren el règim feixista. En els anys següents, la «marxa» va ser considerada i celebrada com l’acte fundacional de la «revolució feixista». Fins i tot a l’estranger el ressò dels fets va ser notable i en diversos ambients de l’extrema dreta europea es va començar a mirar el feixisme italià com un exemple a imitar. Encara avui, a un segle de distància, entorn dels fets d’octubre de 1922 persisteix un mite estès no només entre les minories nostàlgiques, que segueixen venerant la figura del Duce, sinó també en un segment molt més ampli de l’opinió pública.

Però al darrere de la lectura simplista i mitificada de la «Marxa sobre Roma», la història ens mostra una realitat més complexa. D’una banda, la mobilització dels «camises negres» va representar veritablement un fenomen insurreccional, preludi de la dictadura. De l’altra, no es va tractar d’un autèntic cop d’estat.

Nàpols, 24 d’octubre de 1922

La decisió d’organitzar una marxa dels militants feixistes cap a la capital va ser adoptada per la cúpula del partit de Mussolini el 24 d’octubre de 1922, en el curs d’una reunió que va tenir lloc en un hotel de Nàpols mentre a la ciutat partenopea s’estava celebrant una concentració de milers de «camises negres».

Tres anys i mig després de la seva fundació el març de 1919, superat un inici difícil, el moviment feixista és ja un protagonista de la vida política italiana. Com a gran part d’Europa, també a Itàlia la postguerra va estar travessada per fortes tensions socials. Una onada de protestes populars contra l’alt cost de la vida, vagues dels treballadors a les fàbriques, agitació dels temporers del camp a la plana del Po, ocupacions de terres a les regions meridionals, havien donat un caràcter de conflictivitat excepcional al bienni 1919- 1920 (per això conegut, una mica impròpiament com a bienni roig).

Aquest cicle de lluites, en gran part espontànies, havia estat acompanyat d’un creixement sense precedents de la sindicació i de la politització del món del treball, al mateix temps que els esdeveniments a Rússia alimentaven el mite de la revolució bolxevic. No obstant això, des del 1921 l’increment de l’atur provocat per un empitjorament general de la situació econòmica havia debilitat el proletariat italià i havia portat a una disminució de les vagues i de l’agitació. A més, la mobilització de les classes subalternes no suposava l’única manifestació de les tensions socials de la postguerra.

De fet, el naixent moviment feixista havia contribuït a exasperar el clima polític des del començament pel seu ús sistemàtic de la violència. Havia sorgit per exemple el fenomen de l’«esquadrisme», és a dir «esquadres» de «camises negres» organitzades com a milícies paramilitars amb l’objectiu de colpejar i intimidar els adversaris. Cap a la meitat de 1920, la violència «esquadrista» havia explotat particularment en regions on la presència de forces socialistes i catòliques havia estat històricament més significativa: en territoris com l’Emília-Romanya, la Toscana, la Llombardia, el Vèneto i la Pulla. Les incursions eren finançades per propietaris rurals i estaven formades preferentment per elements procedents de ciutats pròximes (sobretot, joves inadaptats, estudiants, exoficials de l’exèrcit, professionals liberals) que amb freqüència comptaven amb la connivència de la magistratura i de les forces de l’ordre.

Al costat dels «esquadristes» i les elits rurals, el feixisme havia començat a atreure també estrats de la petita i mitjana burgesia urbana: un conjunt compost per artesans, comerciants, empleats, intel·lectuals, que la Gran Guerra havia aproximat al nacionalisme més extrem. En molts casos, veient erosionar-se els estalvis propis a causa de la inflació provocada per la crisi econòmica postbèl·lica, aquests estrats mitjans percebien un fort sentiment de por i d’inseguretat social i trobaven en el feixisme l’única alternativa creïble tant a la revolució socialista com al vell ordre liberal.

Precisament en aquests estrats socials, Mussolini havia identificat els principals referents del seu projecte polític, defensant cada cop més obertament els seus interessos. A les eleccions de maig de 1921, precedides d’una escalada de violència «esquadrista», els feixistes havien obtingut una trentena d’escons i entraven en el parlament per primer cop.

Les incursions «esquadristes» eren finançades per propietaris rurals i estaven formades per elements procedents de ciutats pròximes.

Però més enllà del pla electoral, el creixement del feixisme era evident també en la dimensió organitzativa. Si en el 1919-20 el moviment comptava uns pocs milers de militants, des de l’inici de 1921 s’havia estès ràpidament per tot el territori italià i el novembre s’havia transformat en un autèntic partit: el Partit Nacional Feixista (PNF). El maig de 1922, el PNF havia arribat a la cota de 322.000 inscrits, superant en número tots els altres partits.

Quan el 22 d’octubre de 1922, Mussolini i els seus més fidels van decidir engegar els preparatius per a la Marxa sobre Roma, portant a la pràctica una idea sobre la qual feia temps que reflexionaven, representaven, de fet, la principal força d’oposició extraparlamentària. L’organització es va encomanar a un quadrumvirat format per Italo Balbo, Michele Bianchi, Emilio De Bono i Cesare De Vecchi, que tenien la responsabilitat d’establir el pla d’acció i coordinar les operacions. Però ni el mateix Mussolini imaginava quin podia ser el resultat de la marxa: una demostració de força en si mateixa, una simple provocació en l’enfrontament amb les autoritats estatals o una autèntica insurrecció amb l’objectiu de conquerir el poder per vies subversives?

Perusa, 27-28 d’octubre de 1922

Acabada la concentració de Nàpols, Mussolini, el quadrumvirat i els dotze comandants de zona que havien estat encarregats de dirigir les esquadres feixistes començaren a preparar la marxa sobre Roma. Com a «quarter general de la revolució feixista» es va escollir la ciutat de Perusa, en el centre d’Itàlia, a uns 170 kilòmetres de la capital. Aquí s’estableix el quadrumvirat per dirigir les operacions.

Les ordres preveien que la mobilització comencés la nit del 27 al 28 d’octubre amb la concentració dels «camises negres» a les principals ciutats italianes. Una part dels «esquadristes» tenien la missió de controlar cadascuna de les localitats i l’altra, la més ben armada, la de posar-se en marxa cap a la capital.

Però la mobilització arrenca anticipadament, sorprenent les forces de l’ordre i el mateix quadrumvirat. Ja a dos quarts de dotze del matí del 27 d’octubre, Pisa és la primera ciutat ocupada per les tropes feixistes. Camions plens aboquen els «camises negres» sobre la ciutat on assalten els edificis públics i els llocs de major importància estratègica, com les oficines de correus i l’estació ferroviària. En les hores següents, passa el mateix en molts altres centres urbans: Cremona, Siena, Piacenza, Foggia, Florència, Treviso, Rovigo, Alessandria, Verona, Bolonya, Venècia, Ferrara, Pavia, Novara, Trieste, Gorizia, Brescia i encara alguns més. En gairebé tots els casos, els feixistes ocupen els punts neuràlgics del sistema administratiu local sense trobar resistència. Cap a la tarda, els primers contingents d’«esquadristes» comencen a moure’s en tren i en cotxe cap a Roma.

Fins i tot a Perusa l’autoritat pública va cedir el poder sense que s’hagués disparat un sol tret. Però el quadrumvirat no aconsegueix controlar les accions i coordinar la «revolució feixista» com s’havia previst. Balbo, Bianchi, De Bono i De Vecchi no van tenir cap possibilitat de dirigir les operacions des del «quarter general» La mobilització feixista avança d’una manera caòtica.

El 28 d’octubre, sota una pluja intensa i persistent, afamades i mal equipades, les columnes de feixistes procedents de diverses regions italianes es concentren en diverses localitats a les portes de Roma, a punt per entrar a la capital. Però no arriba cap ordre de Perusa, mentre que, per contra, se succeeixen els rumors sobre la proclamació imminent de l’estat de setge per part del govern italià.

PUBLICITAT

Efectivament, el consell de ministres estava discutint l’oportunitat d’enviar l’exèrcit a parar la marxa feixista. El cap del Govern, Luigi Facta, era partidari de mesures excepcionals per restaurar l’ordre públic, però no disposava del suport unànime dels seus ministres i encara menys del rei Víctor Manuel II. L’Estat italià va demostrar no tenir cap voluntat política de bloquejar l’accés del feixisme.

Milà, 29 d’octubre de 1922

Mentre a Perusa el quadrumvirat havia perdut el control de la mobilització, i a Roma el Govern continuava inert, el líder del feixisme manté una actitud d’esperar i veure, aïllat, seguint els esdeveniments des de Milà, a prop de 600 kilòmetres de distància de la capital. De fet, la seva participació en la «marxa» va ser insubstancial.

Com sempre, l’ambigua estratègia mussoliniana va oscil·lar entre l’extremisme i la moderació. Per una banda, Mussolini es presentava com el cap dels insurgents, no disposat de cap manera a tancar l’acció esquadrista ni a acceptar solucions de compromís com, per exemple, la formació d’un govern amb el vell liberal Antonio Salandra. Per l’altra, esperava en realitat l’evolució de la situació, sense exposar-se gaire, per explotar per al seu avantatge exclusiu la debilitat que l’Estat liberal estava posant de manifest. Va ser, per tant, a Milà que la tarda del 29 d’octubre Mussolini rep el telegrama en el qual el rei l’invita a una entrevista per conferir-li l’encàrrec de substituir el dimissionari Facta.

Roma, 30-31 d’octubre de 1922

Després de sortir en tren de Milà el vespre del 29 d’octubre, Mussolini arriba a Roma el matí del 30 per sotmetre al rei la llista dels ministres que formarien el seu govern. La relació comprenia tres membres del PNF, tres representants de l’àrea democràtica, dos del Partit Popular d’inspiració catòlica, un nacionalista, un liberal, un independent i dos generals filofeixistes.

Es tractava, per tant, d’un govern de coalició que descansava en una convergència d’interessos entre el cap del feixisme i diverses forces polítiques: el primer semblava renunciar al propòsit de subvertir l’ordre constituït per tal d’arribar al poder des d’una posició de minoria parlamentària, els altres acceptaven el risc d’encomanar el país a Mussolini com una última temptativa de sortir de la inestabilitat política i en l’esperança de «normalitzar» el moviment feixista. En síntesi, s’estava generant una mena de «solució bonapartista»: davant la crisi del sistema polític liberal, les velles classes dominants cedien una part del poder a una personalitat carismàtica que, mitjançant una forma de govern autoritari, semblava que podria conservar la jerarquia social consolidada.

El 29 d’octubre Mussolini rep el telegrama en el qual el rei l’invita a una entrevista per encarregar-li de substituir el dimissionari Facta.

L’endemà, es va deixar que els aproximadament 50.000 feixistes de la «marxa» entressin a Roma amb una desfilada desafiant encapçalada pel mateix Mussolini. Les imatges de l’època el retraten al davant del seguici, al costat dels quadrumvirs i dels comandants, en una perfecta posada en escena. Malgrat el mite ràpidament construït per exaltar la rellevància revolucionària de l’expedició feixista el fet és que es va concloure quan els jocs ja estaven fets. La conquesta del poder no va ser el resultat directe de la insurrecció, sinó que es va produir per la decisió del rei segons els procediments previstos en la legalitat italiana.

La violència i les ocupacions feixistes a moltes ciutats d’Itàlia, però, no van acabar immediatament. No va ser fins al 7 de novembre que les autoritats estatals van restablir l’ordre públic. Però, llavors, la dictadura era ja a l’horitzó i la «Marxa sobre Roma» n’havia estat el preludi.

Versió Italiana

Ottobre 1922: la “marcia su Roma”, preludio della dittatura fascista

Nel mese di ottobre di cento anni fa, gli eventi passati alla storia con il nome di “marcia su Roma” portarono Benito Mussolini al governo del Regno d’Italia, segnarono la fine dell’età liberale e inaugurarono il regime fascista. Negli anni successivi, la “marcia” venne considerata e celebrata come l’atto fondativo della “rivoluzione fascista”. Anche all’estero l’eco dei fatti fu notevole e parecchi ambienti dell’estrema destra europea iniziarono a guardare al fascismo italiano come a un esempio da imitare. Ancora oggi, a un secolo di distanza, attorno agli eventi dell’ottobre 1922 persiste un mito diffuso non solo tra le minoranze nostalgiche, che continuano a venerare la figura del Duce, ma anche in una più larga parte dell’opinione pubblica.

Tuttavia, dietro la lettura semplicistica e mitizzata della “marcia su Roma”, la storia racconta una realtà più complessa. Da un lato, la mobilitazione delle camicie nere rappresentò per davvero un fenomeno insurrezionale, preludio della dittatura. Dall’altro, non si trattò di un vero colpo di stato.

Napoli, 24 ottobre 1922

La decisione di organizzare una marcia di militanti fascisti verso la capitale fu presa dai vertici del partito di Mussolini il 24 ottobre 1922, durante una riunione che si tenne in un albergo di Napoli mentre nella città partenopea era in corso un raduno di migliaia di camicie nere.

A tre anni e mezzo dalla sua fondazione nel marzo 1919, dopo un inizio stentato, il movimento fascista era ormai un protagonista della vita politica italiana.

Come in gran parte d’Europa, anche in Italia il dopoguerra era stato attraversato da forti tensioni sociali. Un’ondata di proteste popolari contro il carovita, di scioperi degli operai nelle fabbriche, di agitazioni dei braccianti nelle campagne della Valle Padana, di occupazioni delle terre nelle regioni meridionali, aveva dato un carattere di eccezionale conflittualità al biennio 1919-20 (perciò definito, un po’ impropriamente, “biennio rosso”). Questo ciclo di lotte, in gran parte spontanee, era stato accompagnato da una crescita senza precedenti della sindacalizzazione e della politicizzazione del mondo del lavoro, mentre gli avvenimenti in Russia avevano alimentato il mito della rivoluzione bolscevica.

Tuttavia, dal 1921 l’incremento della disoccupazione provocato da un generale peggioramento della situazione economica aveva indebolito il proletariato italiano, determinando una diminuzione degli scioperi e delle agitazioni. Inoltre, la mobilitazione delle classi subalterne non rappresentava l’unica manifestazione delle tensioni sociali del dopoguerra.

Anche il nascente movimento fascista, infatti, aveva contribuito a esasperare il clima politico fin dal suo debutto, facendo un uso sistematico della violenza. Era sorto così il fenomeno dello “squadrismo”, cioè “squadre” di camicie nere organizzate come milizie paramilitari con lo scopo di colpire e intimidire gli avversari. Dalla metà del 1920, la violenza “squadrista” era esplosa in particolare nelle regioni dove la presenza di forze socialiste e cattoliche era storicamente più significativa: nelle campagne dell’Emilia Romagna, della Toscana, della Lombardia, del Veneto e della Puglia. Le spedizioni erano finanziate dai proprietari terrieri ed erano condotte prevalentemente da elementi provenienti dalle vicine città (soprattutto giovani sbandati, studenti, ex ufficiali dell’esercito, liberi professionisti), spesso con la connivenza di magistratura e forze dell’ordine.

Accanto agli “squadristi” e alle élite rurali, il fascismo aveva iniziato ad attirare anche strati della piccola e media borghesia urbana: un insieme composito di artigiani, commercianti, impiegati, intellettuali, che la Grande guerra aveva avvicinato al nazionalismo più estremo. In molti casi, vedendo erodere i propri risparmi a causa dell’inflazione provocata dalla crisi economica postbellica, questi ceti medi percepivano ora un forte senso di paura e insicurezza sociale, e trovavano nel fascismo l’unica alternativa credibile sia alla rivoluzione socialista, sia al vecchio ordine liberale.

Proprio in questi strati sociali Mussolini aveva individuato i principali referenti del suo progetto politico, difendendo sempre più apertamente i loro interessi. Alle elezioni del maggio 1921, precedute da un’escalation della violenza “squadrista”, i fascisti avevano ottenuto una trentina di seggi, entrando in parlamento per la prima volta.

Ma oltre che sul piano elettorale, la crescita del fascismo era stata evidente anche su quello organizzativo. Se nel 1919-20 il movimento era composto da poche migliaia di militanti, dall’inizio del 1921 si era esteso rapidamente sull’intero territorio italiano e a novembre si era trasformato in un vero e proprio partito: il Partito nazionale fascista (PNF). Nel maggio del 1922, il PNF aveva raggiunto la quota di 322.000 iscritti, superando per numero di militanti tutti gli altri partiti.

Quando, il 24 ottobre 1922, Mussolini e i suoi fedelissimi decisero di avviare i preparativi per la marcia su Roma, mettendo in pratica un’idea sulla quale già da tempo stavano riflettendo, essi rappresentavano di fatto la principale forza di opposizione extra-parlamentare. L’organizzazione venne affidata a un “quadrumvirato” composto da Italo Balbo, Michele Bianchi, Emilio De Bono e Cesare De Vecchi, che avevano il compito di stabilire il piano d’azione e coordinare le operazioni. Tuttavia, nemmeno Mussolini immaginava quale potesse essere l’esito della marcia: una dimostrazione di forza fine a sé stessa, una semplice provocazione nei confronti delle autorità statali, o una vera insurrezione con l’obiettivo di conquistare il potere per vie eversive?

Perugia, 27-28 ottobre 1922

Terminato il raduno di Napoli, Mussolini, il “quadrumvirato” e i dodici comandanti di zona a cui fu dato l’incarico di guidare le squadre fasciste cominciarono a preparare la marcia su Roma. Come “quartier generale della rivoluzione fascista” fu scelta la città di Perugia, nel centro Italia, distante circa 170 km dalla capitale: qui si stabilì il “quadrumvirato” per dirigere le operazioni.

Gli ordini prevedevano che la mobilitazione iniziasse nella notte tra il 27 e il 28 ottobre, con la concentrazione delle camicie nere nelle principali città italiane. Una parte degli “squadristi” aveva il compito di controllare le singole località e l’altra, quella meglio armata, di mettersi in viaggio verso la capitale.

La mobilitazione però partì in anticipo, sorprendendo le forze dell’ordine, ma anche lo stesso “quadrumvirato”. Già alle 11.30 della mattina del 27 ottobre, Pisa fu la prima città occupata dalle truppe fasciste. Camion pieni di camicie nere si riversarono in città, assaltando gli edifici pubblici e i luoghi di maggior importanza strategica, come gli uffici postali e la stazione ferroviaria. Nelle ore successive, la stessa cosa avvenne in molti altri centri urbani: Cremona, Siena, Piacenza, Foggia, Firenze, Treviso, Rovigo, Alessandria, Verona, Bologna, Venezia, Ferrara, Pavia, Novara, Trieste, Gorizia, Brescia e altri ancora. In quasi tutti i casi, i fascisti occuparono i punti nevralgici del sistema amministrativo locale senza incontrare resistenza. Verso sera, i primi contingenti di “squadristi” iniziarono a muoversi in treno e in auto verso Roma.

Anche a Perugia le autorità pubbliche cedettero il potere senza che venisse sparato un solo colpo. Tuttavia, il “quadrumvirato” non riuscì a esercitare l’azione di controllo e coordinamento sulla “rivoluzione fascista”, come avrebbe dovuto fare. Balbo, Bianchi, De Bono e De Vecchi non avevano alcuna possibilità di dirigere le operazioni dal “quartier generale”. La mobilitazione fascista procedette in modo caotico.

Il 28 ottobre, sotto una forte e persistente pioggia, affamate e male equipaggiate, le colonne di fascisti provenienti da diverse regioni italiane si concentrarono in varie località alle porte di Roma, pronte per entrare nella capitale. Ma da Perugia non arrivò nessun ordine, mentre invece si susseguivano le voci sull’imminente proclamazione dello stato d’assedio da parte del governo italiano.

In effetti, il consiglio dei ministri stava discutendo sull’opportunità di inviare l’esercito a fermare la marcia fascista. Il capo del governo, Luigi Facta, era favorevole a misure eccezionali per il ripristino dell’ordine pubblico, ma non aveva l’appoggio unanime dei suoi ministri, né tantomeno quello del re Vittorio Emanuele III. Lo stato d’assedio venne prima proclamato e poi revocato. Lo Stato italiano dimostrò di non avere alcuna volontà politica di bloccare l’ascesa del fascismo.

Milano, 29 ottobre 1922

Mentre a Perugia il “quadrumvirato” aveva perso il controllo della mobilitazione, e a Roma il governo rimaneva inerte, il leader del fascismo mantenne un atteggiamento attendistico e defilato, seguendo le vicende da Milano, a circa 600 km di distanza dalla capitale. Di fatto, la sua partecipazione alla “marcia” fu insussistente.

Come sempre, l’ambigua strategia mussoliniana oscillò tra l’estremismo e la moderazione. Da un lato, Mussolini si proponeva come il capo degli insorti, in nessun modo disponibile a fermare l’azione squadrista e ad accettare soluzioni di compromesso, per esempio formando un nuovo governo con il vecchio liberale Antonio Salandra. Dall’altro, aspettava in realtà l’evolversi della situazione, senza esporsi troppo, per sfruttare a proprio esclusivo vantaggio la debolezza che lo Stato liberale stava dimostrando.

Fu perciò a Milano che nel pomeriggio del 29 ottobre Mussolini ricevette il telegramma con il quale il re lo invitava a colloquio per conferirgli l’incarico di sostituire il dimissionario Facta.

Roma, 30-31 ottobre 1922

Partito in treno da Milano la sera del 29 ottobre, Mussolini giunse a Roma la mattina del 30 per sottoporre al re la lista dei ministri che avrebbero formato il suo governo. L’elenco comprendeva tre membri del PNF, tre esponenti dell’area democratica, due del Partito Popolare di ispirazione cattolica, un nazionalista, un liberale, un indipendente e due generali filo-fascisti.

Si trattava dunque di un governo di coalizione, che si basava su una convergenza di interessi tra il capo del fascismo e varie forze politiche: il primo sembrava rinunciare ai propositi di sovvertire l’ordine costituito, pur di arrivare al potere da una posizione di minoranza parlamentare; le seconde accettarono il rischio di affidare il paese a Mussolini, nell’estremo tentativo di uscire dall’instabilità politica e nella speranza di “normalizzare” il movimento fascista. In sintesi, si stava generando una sorta di “soluzione bonapartista”: di fronte alla crisi del sistema politico liberale, le vecchie classi dominanti cedevano una parte del potere a una personalità carismatica, che attraverso una forma di governo autoritario appariva in grado di tutelare le gerarchie sociali consolidate.

Il giorno dopo, i circa 50.000 fascisti in “marcia” furono finalmente fatti entrare a Roma, per una sfilata dimostrativa capeggiata dallo stesso Mussolini. Le immagini dell’epoca lo ritraggono alla testa del corteo, al fianco dei “quadrumviri” e dei comandanti, come in una perfetta messa in scena. Nonostante il mito in seguito costruito per esaltare la portata rivoluzionaria della spedizione fascista, essa giunse a destinazione quando i giochi ormai erano fatti. La conquista del potere non fu l’esito diretto dell’insurrezione, ma avvenne per nomina del re, secondo le procedure previste dallo statuto italiano.

Le violenze e le occupazioni fasciste in molte città d’Italia, tuttavia, non terminarono subito. Soltanto il 7 novembre le autorità statali ripristinarono l’ordine pubblico. Ma ormai la dittatura era all’orizzonte e la “marcia su Roma” ne aveva costituito il preludio.