El mes d’octubre d’ara fa cent anys, els esdeveniments que han passat a la història amb el nom de «Marxa sobre Roma» portaren Benito Mussolini al govern del Regne d’Itàlia, marcaren el final de l’etapa liberal i inauguraren el règim feixista. En els anys següents, la «marxa» va ser considerada i celebrada com l’acte fundacional de la «revolució feixista». Fins i tot a l’estranger el ressò dels fets va ser notable i en diversos ambients de l’extrema dreta europea es va començar a mirar el feixisme italià com un exemple a imitar. Encara avui, a un segle de distància, entorn dels fets d’octubre de 1922 persisteix un mite estès no només entre les minories nostàlgiques, que segueixen venerant la figura del Duce, sinó també en un segment molt més ampli de l’opinió pública.

Però al darrere de la lectura simplista i mitificada de la «Marxa sobre Roma», la història ens mostra una realitat més complexa. D’una banda, la mobilització dels «camises negres» va representar veritablement un fenomen insurreccional, preludi de la dictadura. De l’altra, no es va tractar d’un autèntic cop d’estat.

 

Nàpols, 24 d’octubre de 1922

La decisió d’organitzar una marxa dels militants feixistes cap a la capital va ser adoptada per la cúpula del partit de Mussolini el 24 d’octubre de 1922, en el curs d’una reunió que va tenir lloc en un hotel de Nàpols mentre a la ciutat partenopea s’estava celebrant una concentració de milers de «camises negres».

Tres anys i mig després de la seva fundació el març de 1919, superat un inici difícil, el moviment feixista és ja un protagonista de la vida política italiana. Com a gran part d’Europa, també a Itàlia la postguerra va estar travessada per fortes tensions socials. Una onada de protestes populars contra l’alt cost de la vida, vagues dels treballadors a les fàbriques, agitació dels temporers del camp a la plana del Po, ocupacions de terres a les regions meridionals, havien donat un caràcter de conflictivitat excepcional al bienni 1919- 1920 (per això conegut, una mica impròpiament com a bienni roig).

Aquest cicle de lluites, en gran part espontànies, havia estat acompanyat d’un creixement sense precedents de la sindicació i de la politització del món del treball, al mateix temps que els esdeveniments a Rússia alimentaven el mite de la revolució bolxevic. No obstant això, des del 1921 l’increment de l’atur provocat per un empitjorament general de la situació econòmica havia debilitat el proletariat italià i havia portat a una disminució de les vagues i de l’agitació. A més, la mobilització de les classes subalternes no suposava l’única manifestació de les tensions socials de la postguerra.

De fet, el naixent moviment feixista havia contribuït a exasperar el clima polític des del començament pel seu ús sistemàtic de la violència. Havia sorgit per exemple el fenomen de l’«esquadrisme», és a dir «esquadres» de «camises negres» organitzades com a milícies paramilitars amb l’objectiu de colpejar i intimidar els adversaris. Cap a la meitat de 1920, la violència «esquadrista» havia explotat particularment en regions on la presència de forces socialistes i catòliques havia estat històricament més significativa: en territoris com l’Emília-Romanya, la Toscana, la Llombardia, el Vèneto i la Pulla. Les incursions eren finançades per propietaris rurals i estaven formades preferentment per elements procedents de ciutats pròximes (sobretot, joves inadaptats, estudiants, exoficials de l’exèrcit, professionals liberals) que amb freqüència comptaven amb la connivència de la magistratura i de les forces de l’ordre.

Al costat dels «esquadristes» i les elits rurals, el feixisme havia començat a atreure també estrats de la petita i mitjana burgesia urbana: un conjunt compost per artesans, comerciants, empleats, intel·lectuals, que la Gran Guerra havia aproximat al nacionalisme més extrem. En molts casos, veient erosionar-se els estalvis propis a causa de la inflació provocada per la crisi econòmica postbèl·lica, aquests estrats mitjans percebien un fort sentiment de por i d’inseguretat social i trobaven en el feixisme l’única alternativa creïble tant a la revolució socialista com al vell ordre liberal.

Precisament en aquests estrats socials, Mussolini havia identificat els principals referents del seu projecte polític, defensant cada cop més obertament els seus interessos. A les eleccions de maig de 1921, precedides d’una escalada de violència «esquadrista», els feixistes havien obtingut una trentena d’escons i entraven en el parlament per primer cop.

Les incursions «esquadristes» eren finançades per propietaris rurals i estaven formades per elements procedents de ciutats pròximes.

Però més enllà del pla electoral, el creixement del feixisme era evident també en la dimensió organitzativa. Si en el 1919-20 el moviment comptava uns pocs milers de militants, des de l’inici de 1921 s’havia estès ràpidament per tot el territori italià i el novembre s’havia transformat en un autèntic partit: el Partit Nacional Feixista (PNF). El maig de 1922, el PNF havia arribat a la cota de 322.000 inscrits, superant en número tots els altres partits.

Quan el 22 d’octubre de 1922, Mussolini i els seus més fidels van decidir engegar els preparatius per a la Marxa sobre Roma, portant a la pràctica una idea sobre la qual feia temps que reflexionaven, representaven, de fet, la principal força d’oposició extraparlamentària. L’organització es va encomanar a un quadrumvirat format per Italo Balbo, Michele Bianchi, Emilio De Bono i Cesare De Vecchi, que tenien la responsabilitat d’establir el pla d’acció i coordinar les operacions. Però ni el mateix Mussolini imaginava quin podia ser el resultat de la marxa: una demostració de força en si mateixa, una simple provocació en l’enfrontament amb les autoritats estatals o una autèntica insurrecció amb l’objectiu de conquerir el poder per vies subversives?

PUBLICITAT