Hi ha una imatge icònica d’Odón Elorza (Sant Sebastià, 1955) que el va donar a conèixer a tot Espanya quan a penes feia un any que era alcalde de Sant Sebastià. Era el març del 1992 i tant el terrorisme d’ETA com la kale borroka, que practicaven els joves seguidors de l’organització terrorista, es trobaven en el punt àlgid. En aquells temps se succeïen els atemptats etarres i, dia sí dia també, els cadells del moviment abertzale radical provocaven altercats violents als carrers del País Basc.

El centre de Donostia era un dels seus llocs preferits a l’hora d’incendiar autobusos, col·locar barricades i tirar pedrades o llançar còctels Molotov contra la policia. Els adults practicaven terrorisme amb majúscules, ells, terrorisme de baixa intensitat. Aquell dia del 1992, a Elorza el van avisar que un grup de joves acabava de calar foc a un autobús municipal al Bulevard Donostiarra, a l’entrada de la Parte Vieja i a escassos metres de l’Ajuntament. L’alcalde va sortir del seu despatx i va avançar cap als joves abertzales mentre s’obria la gavardina i a pit descobert els cridava «covards, sou uns covards!». El vídeo es va difondre en totes les televisions i la foto va ser reproduïda en tots els diaris, també en els de fora d’Espanya.

Pot semblar contradictori, però fa pocs mesos, amb ETA ja desapareguda, el mateix Elorza, que va ser alcalde de Donostia durant vint anys i actualment és diputat del PSOE per Guipúscoa, s’enfrontava al Congrés a les dretes que tractaven d’utilitzar les víctimes del terrorisme per atacar el Govern de Pedro Sánchez. En aquesta ocasió, en particular, per desqualificar els pressupostos generals, aprovats amb el suport de 190 diputats, 14 per sobre de la majoria absoluta, entre els quals els cinc d’EH Bildu.

ETA ja no existeix, va anunciar el final de l’acció terrorista el 20 d’octubre del 2011 i la seva dissolució el 2 de maig del 2018. Ja no hi ha atemptats i als carrers del País Basc hi regna la tranquil·litat. A Elorza el molesta que les dretes vulguin donar a entendre que la banda continua en actiu o que sostinguin que la presència dels abertzales radicals a les institucions democràtiques és la prova que ETA ha guanyat.

Davant d’un discurs d’aquest tipus, l’exalcalde va esclatar. «S’ha parlat de Fernando Múgica, company i amic íntim a qui vaig acompanyar en els seus últims moments de vida a la vorera del carrer San Martín. Encara tenia pols i el vaig acompanyar a l’hospital», va dir commogut. «S’ha parlat d’Ernest Lluch, íntim, socialista compartit per tots, amb qui vaig parlar cinc hores abans que l’assassinessin al garatge de casa seva a Barcelona. Podria parlar d’Enrique Casas. Vaig ser el primer que vaig arribar, abans que l’ambulància fins i tot, a casa seva, a l’habitació on jeia assassinat, per la trucada de la seva dona Barbara Dührkop, hi vaig anar a l’instant.»

Ja n’hi ha prou!

I va afegir: «Vaig ser allí, pocs minuts després de l’assassinat del general Garrido, la seva dona i el seu fill a la cantonada del Bulevard de Sant Sebastià, al costat de l’Ajuntament, amb una bomba adossada. Vaig expressar el meu dolor per sobre de tot davant de Gregorio Ordóñez, el cos del qual jeia en el bar La Cepa a la Parte Vieja.» I aleshores va elevar el to: «Ja n’hi ha prou! Deixin d’utilitzar les víctimes del terrorisme, que són de tots, per atacar el Govern d’esquerres! Deixin d’utilitzar les víctimes del terrorisme per atacar un pressupost! No siguin tan miserables, deixin ja en pau el terrorisme d’ETA! ETA va desaparèixer, ETA no és aquí, aquí no hi ha terroristes! Ja n’hi ha prou! Aquí el que hi ha són franquistes, unes dretes amb vocació colpista!» La seva intervenció va ser ovacionada pels diputats socialistes i esbroncada pels de les dretes.

PUBLICITAT

Aquestes dues actuacions reflecteixen bé qui és aquest polític atípic, díscol, incòmode fins i tot per als seus companys de partit, sobretot per a les cúpules dirigents, però al qual toleren perquè compta amb el suport dels electors, que durant els vint anys en què va ser alcalde de Sant Sebastià (1991-2011) el van votar molt per sobre del suport que donaven a les candidatures del PSE en altres convocatòries electorals. I és que Odón Elorza, un home senzill i honest, té l’estranya habilitat de resultar molest a tots els partits, fins i tot al seu. De fet, si va perdre l’alcaldia de Donostia el 2011 no va ser solament perquè el candidat d’EH Bildu va obtenir 1.500 vots més que ell, sinó perquè el PP i el PNB es van negar a donar-li suport i van exigir al PSE que presentés un altre candidat a alcalde si volia tenir els seus vots. El PSE va cedir, va oferir el cap d’Elorza i, tot i així, es va quedar sense l’alcaldia.

Si Elorza els sembla un tipus empipador és perquè acostuma a plantejar qüestions que l’oficialitat considera inconvenients. Perquè alhora que demana que s’investiguin els crims dels GAL i se’n reconeguin les víctimes, també exigeix a l’esquerra abertzale que demani perdó pel seu suport al terrorisme etarra, o reclama la regeneració democràtica, amb més transparència i més rendició de comptes, o es declara a favor d’un referèndum sobre la Monarquia, o se salta la disciplina del grup parlamentari per abstenir-se en la llei d’abdicació de Joan Carles I, vota en contra de la investidura de Mariano Rajoy quan el PSOE va decidir abstenir-se, o a favor de l’eliminació dels aforaments per als càrrecs públics, proposada per Ciutadans, o contra el nomenament d’Enrique Arnaldo com a membre del Tribunal Constitucional, desobeint el mandat del seu partit.

A vegades, com tots, pot semblar contradictori, però intenta ser coherent. Va ser el primer diputat, per exemple, que va renunciar a les dietes de desplaçament i allotjament quan, durant el confinament domiciliari del 2020, es van suspendre els plens presencials del Congrés.

A la graderia

Hi ha una dada que no per anecdòtica resulta menys expressiva de la personalitat de l’exalcalde. Enamorat de la Reial Societat, va a veure tots els partits que pot del club donostiarra. Però, embolicat en la bufanda txuri-urdin (blanc-i-blava), els colors del club i de la bandera de Sant Sebastià, prefereix ocupar un seient a la graderia al costat dels aficionats que asseure’s a la llotja amb la directiva del club i altres autoritats. Pot semblar un costum sense transcendència, però reflecteix bé com estableix Elorza les seves relacions amb el poder, sigui esportiu o polític.

Aquesta manera d’actuar és especialment destacada en la distància que marca respecte a la cúpula del seu partit, el PSE-PSOE, sigui aquesta també quina sigui, incloent-hi la de Pedro Sánchez a qui Elorza va secundar sense reserves quan va ser defenestrat pels notables socialistes i, després, quan va renéixer de les cendres i els va derrotar en les primàries enfront de la favorita Susana Díaz.

El molesta que les dretes diguin que la presència dels ‘abertzales’ radicals a les institucions és la prova que ETA ha guanyat.

Va ser l’única vegada que va apostar pel guanyador. Expliquen els seus amics que ja quan va començar a militar en les Joventuts Socialistes va estar sempre en contra de l’oficialitat. Però quan el 2017 va fer costat a Sánchez enfront del sanedrí socialista, segurament no ho va fer només perquè veia en ell la persona que podia liderar la regeneració política que ell defensa, sinó també, potser de manera inconscient, perquè semblava una causa perduda.

La victòria de Sánchez, de fet, no el va portar a fer un seguidisme cec del líder. Al contrari, va actuar com sempre, no de vers lliure, a ell no li agrada aquesta definició, però sí de Pepito Grillo, un personatge amb el qual s’identifica més. Fins al punt que va ser membre de la primera executiva que va formar Sánchez després d’aquella gesta, però va ser descavalcat d’aquest òrgan en el congrés següent.

Devot de Donostia

Diu Elorza, no obstant això, que a vegades «es talla», per «no sentir-se exclòs», perquè sap que quan es dissenteix «es viuen situacions tibants, els aparells s’ho prenen malament i alguns companys et fan mala cara, fins al punt que tu, que votes en consciència, t’acabes sentint culpable». Sap també que es perden prerrogatives i que fins i tot es pot perdre el lloc a les llistes electorals. Ell, però, no sembla que s’hagi doblegat gaire, al llarg de la seva vida política, a les consignes de la direcció.

Aquest polític basc sempre està embolicat en alguna croada, no necessàriament coincident amb les prioritats del seu partit. Durant la seva etapa com a alcalde eren projectes per a la ciutat, al marge dels dictats del comitè local del PSE. Devot de Donostia, aficionat al cinema, als escacs, al jazz, addicte al te verd i a anar en bicicleta, alguns dels seus principals assoliments com a alcalde són la platja de la Zurriola, el nou Kursaal, la conversió en zona de vianants del centre, el carril bici o el parc de Cristina Enea, sense oblidar, per descomptat, els habitatges socials. Ara, com a diputat, clama per l’alliberament de les patents de les vacunes perquè les farmacèutiques deixin de fer negoci «aprofitant l’angoixa ciutadana» i, sobretot, per aconseguir que la immunització dels habitants del planeta permeti vèncer la covid-19.

El fulard del Dalai Lama

Com la resta dels polítics constitucionalistes del País Basc, Elorza va viure escortat la major part de la seva vida pública. «Sense llibertat», «amb por», ha declarat ell en múltiples ocasions. En una visita a Sant Sebastià, el Dalai Lama li va regalar un fulard blanc. L’aleshores alcalde es va prometre a si mateix que no se’l posaria fins que no hi hagués pau. Va haver d’esperar quinze anys i quan el 2011 ETA va anunciar el final de la seva acció terrorista, Elorza es va posar el mocador al coll. El va portar durant mesos. Va ser la seva manera de celebrar el final del terrorisme i la llibertat de circular per la seva ciutat sense necessitat d’anar protegit per un grapat d’ertzaines.

En els anys durs, quan l’atmosfera a Euskadi era asfixiant i necessitava respirar aire lliure viatjava a Catalunya. Barcelona i algunes localitats del Pirineu català van ser en moltes ocasions el seu refugi. Sempre va tenir, de fet, bona relació amb el PSC i, en particular, amb Pasqual Maragall. Potser per aquesta vinculació especial, la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi el 2006.

Ara que ja pot pedalar i caminar per Sant Sebastià amb total llibertat, Elorza ha establert el costum de convocar un dia a la setmana qui vulgui acudir a prendre un te en una cafeteria a prop de la casa del poble del PSE. Allí xerra amb els electors i ret comptes si li ho demanen. Un costum molt britànic en una ciutat tan afrancesada.