Se la considera la primera òpera escrita mai per una dona, La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina. L’autora, Francesca Caccini (1587 – 1641).  Escassament representada, la commedia in musica com especifica el llibret, ha tingut la seva estrena a Espanya en una coproducció del Teatro Real i Teatros del Canal a una de les sales d’aquests darrers. Bo i mereixent l’aplaudiment per haver portat aquesta òpera a l’escenari, el caràcter singular d’aquest debut ajornat de segles feia esperar més d’una producció ben dirigida musicalment per Aaron Zapico, però amb una posada en escena gens entenedora firmada per la coreògrafa i ballarina Blanca Li amb la que s’acomiada de la direcció d’aquells teatres madrilenys.

Caccini va ser una compositora singular. Va treballar per la casa dels Mèdici a Pisa i sobretot a Florència. Hi va entrar el 1607, el mateix any que a Màntua Claudio Monteverdi estrenava L’Orfeo considerada l’òpera fundacional. Així doncs, quan el 1625 l’autora va compondre la seva Alcina amb llibret de Ferdinando Saracinelli, l’òpera tenia pocs anys de vida. De fet, era una forma musical, el recitar cantando, que s’estava definint amb elements de drama, de comèdia i de ballet.

A la cort, Caccini era responsable de tota la música que s’hi feia, que era molta considerant que els espectacles musicals, com més rics millor, contribuïen al lluïment i prestigi de la cèlebre família. A més de directora, compositora i cantant, també tocava tota mena d’instruments de corda. I, cosa rara a l’època en el cas d’una dona, tenia un sou fix. Qui la va situar en aquesta posició va ser Cristina de Lorena, esposa de Ferran I de Mèdici, posició que la seva nora, Maria Magdalena d’Àustria, va reforçar quan va ser regent del Gran Ducat de Toscana. Com es veu, un món de dones, un món que també queda reflectit en La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina, basada en un dels episodis de l’Orlando Furioso de Ludovico Ariosto, episodi que generaria tantes i tantes òperes.

 

Jone Martínez (Sirena), a 'La liberazione di Ruggiero', de Francesca Caccini, a Teatros del Canal. Fotografia de Pablo Lorente

Jone Martínez (Sirena), a ‘La liberazione di Ruggiero’, de Francesca Caccini, a Teatros del Canal. Fotografia de Pablo Lorente

 

El Ruggiero del títol ha sucumbit als encanteris de la fetillera Alcina fins que arriba Melissa, una altra maga, en aquest cas bona, i l’allibera del sortilegi tot i que el noi hi està la mar de bé a l’illa, sotmès al fals encís. Les dones són els personatges forts, en positiu i en negatiu, de la història, les que tenen poder, mentre que els homes són molt pallussos, no només Ruggiero, també aquells que la sortillera ha encantat i després de fer-los sevir els ha convertit en arbres o pedres que ploren la seva sort. Al darrere hi havia l’afirmació del poder polític de la duquessa Maria Magdalena. L’òpera es va estrenar a la Villa Poggia Imperiale de Florència per celebrar la visita del príncep de Polònia i Suècia, Ladislau Segimon Vasa.

Zapico, gran entès en música antiga i barroca, a més de dirigir aquesta Alcina, ha firmat la versió que es va veure. Com diu el director, les partitures de l’època eren guions que marcaven el camí, però no especificaven detalls, ritmes, dinàmiques o fins i tot els instruments o acompanyaments. En aquest cas, la partitura tampoc incorpora parts instrumentals i així, el director n’hi ha afegit algunes d’Emilio de’ Cavalieri, Andrea Falconieri, Claudio Monteverdi i Jacopo Peri amb la intenció de reforçar l’acció dramàtica. El resultat és molt coherent i ric, amb la melodia i l’harmonia acompanyades d’un ritme ben pautat.

Els intèrprets eren Musica Antiqva, el conjunt instrumental creat pera Zapico, i solistes de l’orquestra titular del Teatro Real, que va interpretar l’obra amb entusiasme destacant els solos de les flautes de bec de Tamar Lalo i Eva Jornet, i la tiorba de Daniel Zapico.

 

Robert (Ruggiero) i Vinyes-Curtis (Alcina), a 'La liberazione di Ruggiero', de Francesca Caccini. Fotografia de Pablo Lorente

Robert (Ruggiero) i Vinyes-Curtis (Alcina), a ‘La liberazione di Ruggiero’, de Francesca Caccini. Fotografia de Pablo Lorente

 

Si la versió musical explicava bé les peripècies de la història, la posada en escena deixava a l’espectador en l’obscuritat, literal i metafòrica. L’aventura que és l’alliberament de Ruggiero per part de Melissa no s’entenia. De fet, Blanca Li feia una successió de quadres, alguns més reeixits que altres, uns molt enginyosos, d’altres carrinclons, sempre molt visuals, sense, però, que hi hagués el fil dramàtic que explica la història. I sobretot, faltava la màgia en una òpera en què una protagonista és fetillera.

D’altra banda, la il·luminació de Pascal Laajili estava molt ben feta, però no era per a aquesta òpera. Dominava la foscor i aquesta és una òpera de llum que passa en un lloc encantat, alegre i plaent, que acaba bé i, sobretot, perquè el motiu pel qual Caccini la va compondre era de celebració. Laajili també havia fet la il·luminació de Dido & Aeneas que es va veure a final de la temporada passada al Liceu, dirigida escènicament per Li, i també pecava d’una excessiva foscor.

Vocalment, en l’òpera de Caccini van destacar la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis en el paper d’Alcina i la soprano Jone Martínez que n’interpretava tres, els de Sirena, Missatgera i Dama trista. El reclam internacional del repartiment era la mezzosoprano Vivica Genaux que era Melissa. Tanmateix, la seva veu ha perdut la brillantor que la caracteritzava. El tenor Alberto Robert va ser un Ruggiero molt correcte. Completaven el repartiment Francisco Fernández-Rueda, Johann Sebastian Salvatori, Carmen Larios i Ivana Ledesma. Cal destacar els sis ballarins que a més de ballar movien les teles que marcaven els canvis d’escena.

Malgrat tot, valia la pena apostar per l’estrena a Espanya d’aquesta òpera que hauria de ser més coneguda musicalment i reconeguda per marcar una fita en la sempre ignorada història de les dones en el món de la música. Potser ha arribat l’hora d’aquesta òpera i d’aquesta compositora. El director i tenor Emiliano González Toro la dirigirà en una versió semiescenificada al capdavant de la formació I Gemelli al Festival d’Ambronay (França), el 14 de setembre. Preneu nota.

 


Òpera vista el 7 de juny.