Orígens literaris de la Barcelona de Vázquez Montalbán

L’òmfal o melic del món, el nife o centre de la terra o, més col·loquialment, el rovell de l’ou de la Barcelona de Manolo Vázquez Montalbán (MVM) es troba, com sap qualsevol lector seu, al número 11 del carrer dels Botella, on avui podem veure una placa amb el seu nom; un edifici, construït «dos años antes de la publicación del Manifiesto comunista, en un evidente gesto de optimismo histórico por parte del constructor».

Aquest carrer, situat entre la plaça del Pedró i el carrer de la Cera –allà on la Cera ampla es converteix en estreta, deixant enrere Can Lluís–, així com els seus voltants constitueixen el món on l’escriptor i els seus personatges acaben tornant o acaben recordant, malgrat les seves anades i vingudes. Així, la cita anterior –barreja de connotació política i ironia– pertanyia a Asesinato en el comité central (1981), novel·la que, como és sabut, passa bàsicament a Madrid.

El món esmentat apareix de forma recurrent al cicle de Carvalho, però hi ha algunes obres on adopta un significat emblemàtic: els contes «1945» i «Desde los tejados», una part d’El pianista i al poema «Nada quedó de abril», pel que fa a la literatura de creació i, en l’àmbit de l’assaig, també a Barcelones.

«1945» és el text literari en prosa més antic de MVM. Va aparèixer el 1969 al llibre Recordando a Dardé i, anys després, a Pigmalión y otros relatos (1987). En aquesta segona edició portava la data de 1965, que hem de considerar la de la redacció. Es tracta d’un conte que té un absolut caràcter fundacional pel que fa al seu món literari i que barreja un estil costumista i una adscripció al que després es va anomenar «literatura de la memòria», sobretot a partir de l’obra del seu amic Juan Marsé. Es tracta, a més, de l’únic relat breu on aquests dos elements estan perfectament travats i on la memòria es desdobla en personal i històrica.

Probablement anterior al conte és el poema esmentat, que va aparèixer al llibre Una educación sentimental (1967). MVM va afirmar en diverses ocasions que aquest llibre i el següent, Movimientos sin éxito, els va compondre mentre era a la presó de Lleida.

Això és el que ha fet MVM amb el barri i amb bona part de Barcelona, convertir-los en protagonistes de les seves novel·les, humanitzar-los.

Per últim, els altres dos textos estan emparentats genèticament: el relat «Desde los tejados», tot i aparèixer el 1987, va servir de base per a la redacció de la segona part d’El pianista (1985). En aquest cas, com ell mateix va reconèixer en el llibre-entrevista a G. Tyras (2003), el tema «es la reivindicación del perdedor, del perdedor teórico, pues en ese hombre hay una hechura moral, una talla moral inversa a la de los que dominan».

Un horitzó sentimental

El 1965, MVM era un jove de 26 anys que vivia al carrer María Barrientos, al barri de les Corts (no gaire lluny del Camp Nou); s’ha graduat en Periodisme el 1960 i fa dos anys que ha sortit de la presó.

A banda d’aquest espai hi ha un altre element fonamental que uneix aquests relats: tots passen als anys quaranta (una època on, com reconeix a Jaume Fuster, «hi viu ancorat»). Uns «anys de penitència» –Carlos Barral dixit– plens de tuberculosos, d’estraperlo, de racionament; tot això provocava «una imatge d’heroisme i sordidesa enmig d’una època de pobresa i corrupció» (Tyras, 2003).

El seu carrer és sobretot, doncs, un horitzó sentimental, a banda d’un espai físic.

Però el carrer i la plaça formen un espai únic a través dels terrats. En efecte, els terrats es comunicaven entre si –quedaven a alçades semblants– i hom podia arribar fins a la plaça del Pedró, com si fos la proa d’un vaixell. En un primer moment –li ho va reconèixer al seu amic Joaquim Marco– una de les tres parts d’El pianista havia de portar el nom de la plaça, ja que tenia al cap descriure la plaça i el barri «com si fos un personatge». I de fet, amb títol o sense, això és el que ha fet MVM amb el barri i amb bona part de Barcelona, convertir-los en protagonistes de les seves novel·les. Humanitzar-los de manera semblant a la que Marsé ha aconseguit amb el Carmel i el Guinardó. Humanitzar-los perquè, més que marques o noms d’establiments, es recorden els noms de les persones que hi van transitar en un moment determinat. Per això, en un lloc tan aparentment allunyat com una Antología de la «nova cançó» catalana (1968) hi trobem aquesta dedicatòria: «A todas las mujeres de un anónimo patio interior del distrito V […] De entre las ruinas, el miedo […] nacía el milagro de sus voces […] entre rojos tejados, por el hueco de negras escaleras, desde ventanas floreadas por los geranios.»

Als terrats s’hi cercava el sol («único elemento gratuito y no racionado») i una certa intimitat i llibertat real (no calia ser prudent com al carrer) i simbòlica (el cel era més proper).

Aquesta plaça té per a l’autor un valor simbòlic, sentimental, semblant al del mateix carrer. Fins al punt que al llibre Barcelones ens diu «Si alguna vez, si alguna vez llegáis a esta plaza y sobrevive […] os pido que dejéis una real o imaginaria rosa […] homenaje a muertos que sólo yo recuerdo o sólo yo imagino, que aquí fueron felices». Frase on ressona el poema «Calle Pandrossou» del seu admirat Jaime Gil de Biedma.

Per tant, el carrer o la plaça eren contemplats des de les altures, des del balcó o des del terrat, que eren mons amb autonomia. Als terrats s’hi cercava el sol («único elemento gratuito y no racionado») i una certa intimitat i llibertat real (no calia ser prudent com al carrer) i simbòlica (el cel era més proper). Dels tres espais possibles al barri –el carrer, la casa, els terrats– aquest era el més lliure.

Barri ple de perdedors

Era també un escenari on la gent entrava i sortia, com li reconeix a G. Tyras: «aquells espais tenien una gran teatralitat». Fins al punt que van ser adaptats per a una obra de teatre que explica la petita odissea, el viatge d’un grup de persones, amb un horitzó de roba estesa, de cagades de gossos, d’il·lusions i, en darrer terme, Montjuic i el port.

Però als anys 40 era un barri vençut, com no es cansava de repetir MVM, un barri que «sobrava a la burgesia de la ciutat», ple de perdedors, que no gosaven traspassar els límits d’unes muralles –reals o imaginades: les Rondes, la Rambla, el Paral·lel– per tal de no envair el món de la burgesia. El passeig dels diumenges no anava més enllà d’aquest pentàgon irregular que delimitava el barri. I molt de tant en tant, en trens farcits de gent, amarats de suor i d’olors fortes, s’arribava a Collserola (Les Planes) o a la platja de Castelldefels. El mateix autor va reconèixer que va haver d’esperar setze anys per traspassar la Gran Via, primer per cursar el Preu i després per anar a la Universitat.

Cap lector de Carvalho desconeix que ell viu a Vallvidrera i és sabut també l’origen biogràfic d’aquest fet.

És cert que tant la Rambla com el Paral·lel oferien possibilitats que anaven més enllà de les del barri mateix. La Rambla –Boqueria a banda– és un espai de pujada i baixada, molt estimat per MVM, per Carvalho i per altres personatges. El detectiu, com és sabut, té el seu despatx al Pla del Teatre, davant l’estàtua de Pitarra, en un edifici «en otro tiempo casa de putas de madame Petula» (La soledad del manager, 1977). Pel que fa a l’avinguda, va ser un dels espais que, després de la guerra, va canviar sense deixar de tenir caràcter. Els Lerroux, Santpere o Alady van ser substituïts per venedors ambulants i per xerraires que venien pomades que ho curaven tot. Això sí, els llums del Paral·lel ara eren de pocs watts i estaven plens de cagades de mosques.

El seu ‘rosebud’

Ara bé, cap lector de Carvalho desconeix que ell viu a Vallvidrera i és sabut també l’origen biogràfic d’aquest fet. La mirada des de Collserola o des d’algun dels turons que tenim a la ciutat és una manera de «contemplar la ciutat com si fos una estranya». Però sempre reconeixent que no canviaria els llocs ni les persones del seus orígens com a paisatge necessari «aunque de noche prefiera huir de la ciudad vencida» (La soledad…). També la mirada des de Montjuic, a través d’un poema de Gil de Biedma –«Barcelona ja no és bona o mi paseo solitario en primavera»– «un dels millor poemes que ha merescut aquesta ciutat», ens ofereix una reflexió crítica dels seus interessos: «En este poema hay una apuesta por la nueva ciudad en función de una rememoración y de una crítica en la realidad. Se dan las tres claves fundacionales de la ciudad futura: la memoria, la realidad y el deseo» (La literatura en la construcción de la ciudad democrática, 2001). Aquests tres darrers conceptes són clau, en efecte, per entendre la seva relació amb Barcelona.

Els darrers anys de la seva vida, deia MVM, una imatge li tornava amb molta força, tanta que la va anomenar el seu rosebud. Aquesta imatge apareix per primera vegada en el conte «1945» amb alguna variant: «La carbonera me dio pan recién comprado, crujiente, negro, caliente, y un puñado de aceitunas negras de las llamadas de Aragón». En aquest record es fàcil de veure-hi una mena de «collage dels sentits», que és una de les tècniques usades per MVM en molts dels seus textos i especialment en el seu tractament de la ciutat: recordem el títol del seu llibre sobre la Boqueria –la catedral dels sentits–, complement que també es podria aplicar al Raval.

L’humor i la gastronomia

Cal recuperar la memòria dels llocs i de les persones que hi visqueren, d’aquest món desaparegut –i ell va ser dels primers a advertir-ho, molt abans dels canvis promoguts pels Jocs Olímpics–; ho fa mitjançant un tractament elegíac, derivat d’una tensió entre memòria i desig, entre memòria i realitat (el poeta MVM es mostra deutor del poeta Cernuda) que «defensa el país-ciutat per negar-se a acceptar el malson del país-nació» (Barcelones). Per si de cas té la temptació de caure en una nostàlgia improductiva, té dos recursos infal·libles: el sentit de l’humor i la gastronomia.

On queden els llocs del seu paisatge mental?, on queda «la tienda de bacalao del señor Juan o la trapería de la calle Carretas… la tienda de legumbres cocidas de la calle de la Cera Ancha…»?, com recorda Carvalho. On queden Casa Leopoldo, can Lluís, el bar Pinotxo (malgrat que encara existeixin), la presó de Reina Amàlia, la cantonada on van matar el Noi de Sucre?, o tants i tants llocs que ens pot oferir una guia literària o un free-tour. Queden als seus llibres (i a milers d’imatges arqueològiques); però no valdrà de res si no som capaços de dur als ulls «la voluntad de ser, reeducada rincón a rincón, y en la memoria algo de cultura y de recuerdo, el recuerdo de la propia experiencia, recibida o creada, en relación con este inmenso escenario tan dura y pluralmente construido» (Barcelones).