«I don’t want to be a Brexit Brit»

Los europeos, publicada en traducció castellana el 2020 va projectar la figura de Figes a Espanya tant per la coincidència amb el debat sobre la decisió del Brexit com per la potència de la seva proposta d’interpretació de la configuració de la unitat cultural del continent. Nascut a Londres, el 1959, Orlando Figes va acollir-se a la nacionalitat alemanya el 2017, un any després del referèndum de sortida de la Unió Europea. Va estudiar Història al Gonville and Caius College, Universitat de Cambridge, on es va graduar el 1982. Es doctorà al Trinity College i ensenya Història al Birkbeck College de la Universitat de Londres fins a la seva jubilació acadèmica el 2022. La seva recerca s’ha focalitzat en la història russa, la Unió Soviètica i els països de l’Est europeu. Ha publicat també en castellà La revolución rusa: la tragedia de un pueblo (1891-1924) (Edhasa), El baile de Natasha: una historia cultural russa (Taurus), Los que susurran: la represión en la Rusia de Stalin, (Edhasa), i, més recentment, el 2022, La historia de Rusia (Taurus). La seva obra ha estat traduïda a més de trenta llengües.

Orlando Figes va visitar Barcelona com a convidat de la Fundació Catalunya Europa per parlar de Rússia, Europa i de la guerra a Ucraïna.

Vostè és un historiador destacat que ha escrit deu llibres sobre la història de Rússia i d’Europa. La seva obra més recent, La historia de Rusia, comprimeix mil anys d’història en uns pocs centenars de pàgines. Quins nous coneixements hi volia presentar?

Vaig concebre La historia de Rusia com una síntesi de tota la meva feina quan estava a punt de jubilar-me de la docència acadèmica. Volia donar al llibre certa unitat centrant-me en les idees que han estructurat la història russa i en la comprensió que en tenen els mateixos russos. Després d’ensenyar aquesta matèria durant trenta-cinc anys, vaig arribar a la conclusió que estaríem en millor posició per comprendre d’on ve Rússia si n’estudiéssim la historiografia. És molt diferent la manera com els russos entenen el seu passat de com s’ha ensenyat a Occident. D’on venen les idees que Rússia és vulnerable als atacs de potències occidentals tecnològicament superiors i hostils? D’on ve la idea que un líder fort és un element necessari per a la defensa nacional? Tot això està arrelat en la cultura russa, però també ho trobem incrustat en la seva historiografia. Moltes de les idees històriques que Putin ha utilitzat per justificar la seva guerra a Ucraïna i contra Occident es troben en la historiografia imperial russa del segle XIX.

El seu llibre comença amb la inauguració el 2016 del monument al Gran Príncep Vladímir de Kíiv (958-1015), l’introductor del cristianisme, davant del Kremlin de Moscou.

Crec que ho vaig decidir així per assenyalar aquest interès per la historiografia imperial renovada per Putin. Em va semblar que era, si no una declaració de guerra encara, sí una declaració d’intencions. Com una manera de dir que Ucraïna no era un país, que sempre havia format part de la Gran Rússia, i que el fundador del cristianisme, el Gran Príncep Vladímir (Volodímir per als ucraïnesos), era en realitat rus. Va ser la base de l’estat rus, la qual cosa és qüestionada pels ucraïnesos, per descomptat, que tenen les seves mitologies pròpies sobre els orígens del seu estat nació. No prestem prou atenció a aquestes perspectives per entendre la posició en què es troba Rússia sota el lideratge de Putin, i per a mi era important subratllar aquests elements. Objectivament i substancialment, no hi ha res de nou en aquest llibre, però ofereix una manera, potser rellevant, d’analitzar les estructures de la història russa en l’actualitat, i també les històries explicades sobre la història russa a la mateixa Rússia, per tal que els lectors occidentals entenguin millor d’on venen.

«Putin rep la informació que els seus agents d’intel·ligència creuen que vol sentir i ometen la resta.»

Per a Rússia, la consolidació d’una Ucraïna sobirana i europea (no russa ni russificada) representa una amenaça. Fa perillar la influència de Rússia en aquest àmbit cobejat anomenat russki mir (món rus), en complica les aspiracions internacionals i en soscava el sentit de seguretat. També els força a reavaluar la seva identitat històrica. Per què el Kremlin no va adoptar estratègies diplomàtiques i orientades cap a la pau per mantenir la seva relació amb Ucraïna? La guerra a gran escala iniciada el febrer del 2022 va ser un moviment molt arriscat. Si bé els seus interessos eren molts, els guanys potencials eren mínims, sobretot tenint en compte les reaccions contràries predictibles de la comunitat internacional. Va ser un càlcul estratègic erroni?

Sí, crec que va ser un error de càlcul dur a terme aquesta invasió basada en informació incorrecta de la intel·ligència russa, segons la qual el govern de Zelenski cauria de seguida. Probablement la raó és la desconnexió de la realitat per part de Putin. Rep la informació que els seus agents d’intel·ligència creuen que vol sentir i ometen la resta. Durant els anys de pandèmia, i també abans, es va recloure al seu despatx a llegir massa història, o a llegir una història parcial, una història desactualitzada que s’acosta més a la propaganda que a una ciència objectiva. Va ser definitivament un error de càlcul. Si hagués continuat la política que seguia des del 2014, annexió de Crimea inclosa, hauria estat en una posició més forta per aconseguir el seu objectiu de mantenir l’OTAN lluny d’Ucraïna. Es trobava en una posició relativament forta. Les coses li anaven bé. S’havia sortit amb la seva amb l’annexió. Les sancions eren febles. Rússia havia organitzat el Mundial de futbol. Semblava que Occident reprenia els negocis amb Rússia com de costum, o gairebé.

I de sobte…

Ho va engegar tot a rodar en apostar per una invasió a gran escala. Potser va pensar que era el seu destí. Qui sap? Potser ho descobrirem més endavant, si és que alguna vegada coneixem la història interna del Kremlin a partir de memòries, en la mesura que aquestes siguin fiables. Ara com ara només podem especular, perquè Putin és l’únic que sap què li passa pel cap, i potser ni tan sols ell ho sap.

En l’obra El resentimiento en la moral (1912), el filòsof alemany Max Scheler va explorar la síndrome de Weimar, segons la qual les humiliacions passades alimenten l’acció política. Va discutir la tensió entre el desig de venjança, l’odi i l’enveja enfront d’un sentit d’impotència, afirmant que això podia portar al ressentiment. Va apuntar que els parlaments democràtics fan un paper vital en la dissipació d’aquestes emocions, la qual cosa és crucial per prevenir resultats perjudicials. Scheler també va assenyalar la prevalença del ressentiment en la literatura russa i el va atribuir a una història d’opressió i a la incapacitat d’expressar emocions en un sistema parlamentari i de premsa lliure. Quins factors han contribuït a la presència del ressentiment en el pensament rus?

Crec que es basa en el sentiment d’inferioritat dels russos respecte a Occident, que conviu, paradoxalment, amb un sentit de superioritat, perquè creuen en el mite de l’ànima russa i que Rússia té un destí especial que forma part d’un pla diví. La ideologia de Moscou és la de ser la tercera Roma, a més d’altres mites que sostenen que Rússia salvarà la humanitat, perquè té la missió de rescatar-la de la corrupció i la decadència d’Occident i de la seva església herètica. Aquesta barreja d’inferioritat i superioritat és verinosa i es converteix fàcilment en ressentiment mitjançant la percepció d’injustícia. Crec que la feblesa de Rússia en els anys 90, la sensació que el govern de Ieltsin es va veure intimidat per l’administració Clinton, que no es va consultar Rússia sobre diversos temes, especialment a Kosovo, són aspectes utilitzats en la narrativa del Kremlin per afirmar que se’ls va maltractar. D’aquí ve el ressentiment general cap a Occident que Putin ha integrat en la seva visió geopolítica, però també s’ha de tenir en compte la història imperial que va voler desenvolupar a partir del seu tercer mandat, el 2012. I la raó per la qual té tanta acceptació a Rússia és perquè la gran majoria de la població va sortir perdent en els anys 90. L’ensulsiada del comunisme va significar la pèrdua de seguretat, ocupació, pensions, ideologia i forma de vida per a moltes persones, sobretot per a les generacions més grans, a més de dificultats per a molts per adaptar-se al nou sistema de mercat.

Els «salvatges anys noranta» com els anomenen a Rússia…

Una cleptocràcia depredava els béns públics amb mitjans criminals i corruptes. No van veure que la democràcia els aportés cap benefici. A la democràcia [demokratiya] l’anomenaven «merdocràcia» [dermokratiya]. Aleshores Putin va arribar al poder i va començar a parlar de restaurar l’orgull nacional, de no avergonyir-se per la història del país, que ja no necessitaven rebre més lliçons dels historiadors i dels governs occidentals sobre com era de péssima la seva història, que calia enorgullir-se dels assoliments soviètics…

PUBLICITAT

«Quan s’és historiador d’un país estranger és molt important tenir un sentit del lloc i de la seva gent, entendre’n les preocupacions quotidianes.»

Incloent-hi els de Stalin?

Sí, i tot aquest discurs va ressonar en la població, que s’havia sentit humiliada i ofesa, per utilitzar una expressió de Dostoievski. Són sentiments arrelats.

El Kremlin i els seus mitjans de comunicació utilitzen el terme spetsialni (especial) per referir-se eufemísticament a la guerra d’Ucraïna. Aquest ús distorsionat del llenguatge em recorda la novel·la de Lidia Txukóvskaia, Sofia Petrovna (1940), en què la protagonista homònima, una mare, pateix una crisi nerviosa en assabentar-se que han represaliat injustament el seu fill, perquè les seves creences i la narrativa estatal entren en contradicció flagrant. Al final crema la carta del fill per negar la veritat, cosa que recorda la incredulitat amb la qual molts ciutadans russos acullen el conflicte d’Ucraïna. Per què la narrativa col·lectiva a Rússia sovint sembla dominar sobre la consciència individual?

Aquest xoc està en el nucli de la meva obra, sobretot a Los que susurran, una història sobre la realitat durant l’estalinisme, fruit de les meves recerques amb l’ONG Memorial, avui il·legalitzada. Pel que fa al record individual, si pensem en la memòria, funciona a tres nivells: la memòria oficial, la memòria col·lectiva (creada per historiadors, cineastes, artistes) i la memòria individual (a partir de com es recorden directament els esdeveniments, sigui per un mateix o pels relats del passat de la família). El problema a Rússia és que l’àmbit intermedi, el de la memòria col·lectiva, és molt feble, perquè durant les dues últimes dècades l’ha controlat l’Estat, incloent-hi el cinema i la televisió, i la memòria oficial envaeix la privada. La població, com vaig descobrir a Los que susurran, no té una estructura conceptual a la qual vincular els records íntims. Tot el que recorden és fragmentari: que les seves famílies van ser represaliades, que els van separar dels seus i els van enviar a orfenats… Però els falta una explicació que ho contextualitzi i que doti de sentit la seva memòria individual…

Això es nota en els actes commemoratius del final de la Segona Guerra Mundial.

Al darrere hi ha una raó emocional. Si algú de nosaltres fos un veterà de la Segona Guerra Mundial, com en diem nosaltres, hauria presenciat tota mena d’atrocitats comeses per l’exèrcit soviètic –com afusellar els desertors perquè no van armats i no volen anar al front–, episodis que no encaixen amb la narrativa oficial. Aquí és on més s’acusa l’absència d’una memòria col·lectiva. Emocionalment, voldria pensar que el seu sacrifici va ser per alguna cosa. Vint milions de persones van morir per salvar el país. I aquesta és la història de la guerra que presenta la narrativa oficial russa. Ofereix una estructura de significat per justificar aquestes accions o donar-los sentit i que tothom s’enorgulleixi del que va fer pel seu país. Una memòria col·lectiva feble comporta una societat civil igualment feble, perquè per tal que la societat civil es desenvolupi com a entitat política i es defensi contra l’Estat, necessita aquestes memòries. Si la gent no sap què representa, sinó que només accepta el que l’Estat diu que representa, llavors desafortunadament, la societat civil no es consolidarà mai.

Un altre d’aquests relats arrelats és que Rússia està envoltada de potències occidentals hostils. Per això continua ressonant la necessitat d’un líder poderós –sigui el tsar, sigui el secretari general del Partit Comunista. Per què Rússia té una tradició tan llarga de governs autocràtics i no ha experimentat la democràcia?

Cal tenir present la grandària de Rússia, però també la feblesa de la seva classe oficial. Em refereixo a la debilitat, al llarg de la història, d’aquesta classe de servidors públics amb sentit d’Estat, i no preocupats tan sols per l’enriquiment personal; és a dir, prou formats i capacitats per administrar de manera responsable l’Administració. L’Estat, que es va desenvolupar a Rússia com una formació militar, per a la conquesta, recompensava els pomiestxiki («terratinents») donant-los terres a canvi del seu servei. Aquests terratinents, que estaven dins de l’estructura patriarcal de l’autocràcia russa, eren essencialment serfs del tsar i podien perdre qualsevol benefici que obtinguessin pel seu servei si es desviaven de la línia. A més, no arrelaven en les comunitats locals, perquè els enviaven d’un lloc a un altre. No hi havia res del que donem per descomptat en les societats occidentals des de l’Edat Mitjana, des de l’era del feudalisme: una aristocràcia assentada amb drets plens de propietat sobre la terra i que, per tant, feia tasques caritatives i patrocinava institucions locals.

«A Rússia l’àmbit de la memòria col·lectiva és molt feble perquè durant les dues últimes dècades l’ha controlat l’Estat, incloent-hi el cinema i la televisió.»

Fins al segle XIX no es va desenvolupar res de semblant a Rússia. És la feblesa de la societat el que explica la persistència de la tradició autocràtica. Quan va esclatar la Revolució Russa el 1917, aquestes institucions, igual que els governs municipals, eren molt dèbils. Només tenien uns pocs anys d’existència abans que es produís aquest conflicte tremend entre la propietat i el poder. La revolució social va tenir prioritat. Segons va entendre Lenin, la qüestió principal seria qui aglutinava el poder coercitiu per suprimir l’enemic. Com ens mostra la història del 1917, no va ser una revolució que es resolgués a través de les regles del Parlament, de l’Estat de dret o de les constitucions. Però no és que en l’ADN dels russos hi hagi un gen que els faci estimar el tsar i rendir-li homenatge. Ben pensat, durant segles la institució bàsica de la societat russa va ser el mir (comunitat). Va ser un organisme democràtic i igualitari. Volien autonomia i autogovern, i també el control de les terres. Així, no és que els russos no hagin tingut institucions democràtiques, sinó que l’Estat i els seus servidors es van aprofitar de la societat d’una manera que soscavava la capacitat de desenvolupament d’aquestes institucions.

Orlando Figes retratat a Barcelona el 25 de maig. Fotografia de Xavier Jubierre.

Atès el caràcter sagrat que té el poder a Rússia, que enfonsa les seves arrels en el cristianisme ortodox i es fa ressò també de certs aspectes de l’era soviètica, com influeix aquest sistema de creences en la política russa contemporània i en l’enfocament de lideratge de Putin?

La tradició bizantina del poder es troba al cor de la civilització russa. La sacralització del poder és crucial en aquest aspecte. Crec que influeix no solament en la manera en què el tsar era percebut com la personificació de Déu a la terra, sinó també com l’encarregat de complir la missió divina pel que fa a purgar les arrels del mal i preparar-se per al Judici Final, tal com ho va entendre Ivan el Terrible. Va influir en el culte al tsar i, per extensió, en el culte al revolucionari, encarregat de portar la utopia a la terra. Per tant, en el cor de la revolució hi ha una concepció mil·lenària que encaixa bé amb aquesta tradició de sacralització del poder. Putin no segueix exactament aquest guió, però hi ha un culte cap a la seva figura, bastant moderat, en realitat, tenint en compte fins a on podria haver arribat: un culte a l’estil nord-coreà de Kim Jong-un, per exemple. El que sí que és un factor clau és el suport que li dona l’Església. Des del 2012, sobretot, en la seva visió d’aquesta Rússia eterna hi ha les idees del patriarca Ciril, cap actual de l’església ortodoxa russa.

No obstant això, aquests aspectes interns de la política russa solen quedar al marge del debat a Occident i en els seus mitjans… Per què se sol entendre la lògica de la política exterior russa com una reacció a amenaces d’altres països i no com a resultat dels seus propis predicaments?

La narrativa dels mitjans occidentals sobre Rússia és simplista, perquè hi ha estereotips. Al meu entendre, el que ha demostrat aquesta guerra és que no enteníem bé Rússia, d’on venia. Tampoc les narratives històriques que Putin ha utilitzat com a armes durant els últims deu o quinze anys. Ara n’estem pagant les conseqüències. Per això vaig decidir escriure La historia de Rusia, on no es justifica en absolut la postura dels russos, però sí que ajuda els lectors occidentals, crec, a entendre com veuen ells el seu lloc al món, com perceben que els tracta Occident, des de quin punt de vista enfoquen les seves reivindicacions sobre Ucraïna, etc. Per desgràcia, és un problema recurrent. Qui sap alguna cosa sobre Sudan fins que no es converteix en un problema? I de Catalunya? És un problema generalitzat de la informació internacional, que tendeix a la superficialitat.

Si bé els historiadors utilitzen fonts primàries com ara cartes, diaris, material divers d’arxius, memòries i relats testimonials per reconstruir el passat, molts també han recorregut a la literatura pel seu valor únic. Encara que la ficció no és factual en el sentit literal, sovint reflecteix els valors, les actituds i les condicions socials de l’època en la qual va ser escrita. Això pot proporcionar un context valuós i una comprensió de les societats passades que no es troba en fonts històriques més tradicionals. Vostè forma part d’aquests últims.

Estic totalment a favor d’incloure la ficció com una font. Al llarg de la meva carrera com a docent d’història, sempre vaig animar els qui em demanaven lectures sobre Rússia que llegissin algun novel·lista rus del segle XIX. «Segur que aprendràs més sobre la Rússia actual (i sobre la del XIX, per descomptat) llegint Txékhov o Dostoievski que llegint historiadors contemporanis d’aquests últims.» Quan s’és historiador d’un país estranger és molt important tenir un sentit del lloc i de la seva gent, entendre’n les preocupacions quotidianes. S’aconsegueix vivint un temps allí com un d’ells. La literatura també aporta això. La història consisteix a escriure de manera objectiva en la mesura que sigui possible, però amb la imaginació i l’empatia necessàries per entendre el que conforma un país, un poble.

«Els historiadors occidentals hem mirat Rússia a través de la mirada dels intel·lectuals russos que, al seu torn, miren el seu país a través de la mirada d’Occident.»

En l’últim capítol de La historia de Rusia diu: «S’han publicat moltíssimes anàlisis sobre la qüestió [el fracàs de la democràcia a Rússia amb Ieltsin] i la bibliografia continua creixent a raó de diversos volums cada any, però es caracteritza per ser estreta de mires. En gran part es tracta del punt de vista dels intel·lectuals liberals de Moscou i altres grans ciutats, una casta reduïda i aïllada la influència de la qual no ha estat mai tan important com creien tant els qui en formen part com els seus aliats a Occident».

Els historiadors occidentals, i en part jo inclòs, hem mirat Rússia a través de la mirada dels intel·lectuals russos que, al seu torn, miren el seu país a través de la mirada d’Occident. És com una imatge especular que s’autoreforça. Una de les coses que hem après d’aquesta guerra, per exemple, és que Stalin no va ser una aberració. Ara tenim una altra mena de Stalin. Per tant, és més un patró de la història russa que una excepció. Crec que sobreestimem enormement la importància i la influència d’aquesta intel·liguèntsia russa. Tots ens en vam enamorar, perquè volíem creure el que ens deien. Però és una esfera diminuta. Quan surts de Moscou, Sant Petersburg i un altre grapat de ciutats, entres en un món diferent, un món on no hi ha aigua corrent ni banys a les cases, on s’apliquen regles diferents per a la vida quotidiana.

Prendre la part pel tot. Una sinècdoque equivocada…

Em temo que ara estem bregant amb una Rússia diferent, perquè, en l’última dècada, des del fracàs de les manifestacions a la plaça Bolotnaia entre el 2011 i el 2013, la classe creativa, la classe dinàmica de joves emprenedors que funden empreses d’alta tecnologia, cafeteries, etc., ha abandonat la Rússia de Putin, perquè es van decebre. Allí no hi ha futur per a ells. Els que no van marxar aleshores ho han fet ara: la guerra ha provocat un altre èxode massiu. Per desgràcia, la intel·lectualitat russa està moribunda, la qual cosa significa que el potencial creatiu per a la renovació democràtica de Rússia ara és molt difícil de veure. Dubto que els que han marxat tornin. Potser pensen que ho faran, però ja es va produir un altre èxode massiu de dos o tres milions de russos després del 1917. Tots pensaven que tornarien. Van deixar allí les seves cases, les seves pertinences personals… Però no van tornar.

En darrer lloc, parli’ns una mica, si us plau, sobre com encara cada projecte editorial.

Cada llibre és diferent per a mi. El més fàcil és explicar on. Escric a Itàlia, en una casa de camp que està a cinc quilòmetres del veí més pròxim, i això és perfecte per a mi. Abans d’anar-hi faig tota la feina prèvia de recopilació de material (internet i les dades al núvol ho han facilitat molt). Així vaig escriure Los europeos i La historia de Rusia.

En ple Brexit, va explorar a Los europeos la creació en el segle XIX d’un cànon europeu compartit i d’una cultura cosmopolita que va de Lisboa a Sant Petersburg, no a Anglaterra, sinó a Itàlia… I quina és la seva rutina allí?

Semblant al paradís, perquè m’he jubilat del món acadèmic, i això em dona més temps per pensar. Compaginar escriptura i docència no és fàcil. Escric des de les vuit del matí fins a les dues de la tarda i dedico la resta de la vida a l’hedonisme. Part d’aquest hedonisme és simplement tenir temps lliure per pensar. La meva mare, escriptora, em va dir una vegada: «Escriure és una ocupació a temps complet. Potser només escric al matí, però durant la resta del dia penso en el que he escrit». Per desgràcia, a l’acadèmia ja no es disposa d’això, i tenir temps per pensar és crucial. Crec que és una de les raons per les quals els llibres s’han tornat cada vegada més llargs, perquè es pensa menys i es regurgita tot el que s’ha treballat. Ja no hi ha gaires editors en condicions, així que els llibres són cada vegada més voluminosos. De fet, pensar permet fer el treball de síntesi, trobar connexions i la seva rellevància. Tot això requereix molta reflexió. És el que més gaudeixo de la jubilació.

«Escric a Itàlia, en una casa de camp que està a cinc quilòmetres del veí més pròxim, i això és perfecte per a mi.»

Què és l’últim que ha llegit?

L’últim llibre que he llegit, perquè he d’escriure una introducció per a una nova edició, és La guardia blanca, de Bulgàkov.

Mikhaïl Bulgàkov és un dels escriptors la pertinença dels quals al paisatge cultural de Kíiv encén polèmiques, i especialment ara, amb la «desrussificació» que ha accelerat la invasió. Bulgàkov, russòfon, va néixer i es va formar a la capital d’Ucraïna, però es va consagrar literàriament a Moscou, a més d’haver estat contrari a la causa nacional en la seva època.

La guardia blanca és una novel·la meravellosa que ens descriu el Kíiv del 1918 amb la solvència d’un historiador. És complicat per a l’historiador transmetre el caos, la por, la incertesa… és a dir, totes les decisions que posen cap per avall el món dels Turbín, la família protagonista. Fugim al Donbass? Ens quedem i lluitem en el bàndol de Pavló Skoropadski? Emigrem a Occident? És tot un repte escriure sobre el caos. George Orwell ho va fer a Homenatge a Catalunya. Per això, cal ser un gran escriptor. De manera que, si algú està interessat en la guerra civil russa, amb Bulgàkov se’n pot aprendre molt. Seria lamentable que els nacionalistes ucraïnesos el prohibissin. O que esborressin les seves petjades a la casa museu de Kíiv dedicada a ell, on va viure i va ambientar La guardia blanca. Com sap, a Rússia hi ha una tradició cultural magnífica: les cases museu de literats. Seria una pena que la tanquessin.