S’atribueix a Noam Chomsky la frase «if we don’t believe in freedom of expression for those we despise, we don’t believe in it at all» («si no creiem en la llibertat d’expressió dels que menyspreem, no hi creiem gens»). La cita posa de manifest un dels biaixos més comuns que afecten les discussions sobre la protecció de determinats discursos sota la clàusula de la llibertat d’expressió. Tenim la inevitable (i potser comprensible) tendència a ser tolerants amb els exabruptes que coincideixen amb la nostra manera de veure el món, mentre cerquem tots els arguments possibles per a penalitzar (socialment i jurídica) aquells excessos que ataquen i ofenen allò que considerem correcte.
Per posar un exemple, quants dels qui consideren legítim expressar amb termes gruixuts, i fins i tot insultants, un menyspreu per la visió que el catolicisme té de l’homosexualitat, a continuació consideraran inadmissibles els comentaris públics fets per part d’un representant eclesiàstic condemnant l’avortament, el divorci o precisament les unions entre persones del mateix sexe? O a la inversa? Amb l’afegit que aquesta inadmissibilitat sovint s’articularà de forma jurídica, o pseudojurídica, tot recorrent al comodí perfecte per a prohibir tot allò que ens desagrada: el sempre útil discurs d’odi (incorrectament referit com a pur i simple «delicte d’odi», com si el mer fet d’odiar o expressar odi fos per si mateix una conducta il·legal a impedir i castigar).
L’ingrés a la presó del cantant Pablo Hasél ha posat de manifest de forma especial aquests biaixos. L’existència de condemnes penals prèvies contra el cantant amb relació a conductes completament diferents (concretament per delictes de lesions, obstrucció a la justícia i maltractament, pels quals fou condemnat en dues sentències dictades l’any 2020), així com els greus disturbis i danys ocasionats per aquells qui protestaren (entre altres coses) contra el seu empresonament, contaminen ideològicament el cas de tal manera que una discussió assossegada i fonamentada sobre les implicacions en l’àmbit específic de la llibertat d’expressió ha esdevingut gairebé impossible.
Cerquem tots els arguments possibles per a penalitzar aquells excessos que ataquen i ofenen allò que considerem correcte.
Si intentem doncs centrar el debat en l’àmbit esmentat, més enllà de judicis d’altra naturalesa sobre la personalitat, el comportament i l’entorn social en què es mou el personatge en qüestió, cal que ens circumscrivim també a una sèrie de fets molt concrets.
Els fets consisteixen en dues condemnes fermes, a partir de dues sentències dictades per l’Audiència Nacional i confirmades pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Els fets jutjats en ambdós casos són força similars: la difusió (a través de tuits i lletres de cançons de consum relativament limitat) de tot un seguit de missatges en què s’inclouen serioses desqualificacions de les institucions de l’Estat i els seus titulars (particularment, la Corona), crítiques gruixudes contra la policia i l’aparell sancionador de l’Estat, referències a les activitats de bandes terroristes (principalment ETA i GRAPO) i expressió descarnada del desig que es cometin actes d’aquesta naturalesa.
Obligat a ingressar a la presó
Les condemnes també tenen una fonamentació i abast similar: enaltiment i justificació del terrorisme en el cas de la primera (l’any 2014) i el mateix delicte, junt amb els d’injúries i calúmnies contra la Corona i les institucions de l’Estat en el cas de la segona (l’any 2018). L’existència de més d’una resolució judicial condemnatòria ferma fa inviable la suspensió de les penes de privació de llibertat imposades, i en conseqüència Hasél ha estat obligat a ingressar a la presó.
PUBLICITAT
Veiem doncs que en aquest cas, i malgrat les referències que fan a «l’odi» que Pablo Hasél expressaria a través de les xarxes socials i les seves cançons, els magistrats no el condemnen per un suposat delicte de discurs d’odi, sinó per delictes més específics. Cal recordar que malgrat la laxa redacció del Codi Penal en aquesta matèria, i d’acord amb el dret internacional, només existeix discurs d’odi quan una determinada expressió d’odi racial, ètnic, religiós o nacional (principalment) té la capacitat real de crear un clima de discriminació, hostilitat o fins i tot violència contra un col·lectiu minoritari i especialment vulnerable.
Així doncs, per més esmolat i menyspreador que un hipotètic atac contra el catolicisme pogués, per exemple, arribar a ser, difícilment conclourem que afecta un grup de les característiques esmentades, atesa la presència i paper d’aquesta religió a Espanya. Una qüestió més interessant seria, a la vista del que hem sentit expressar en determinades manifestacions organitzades per l’extrema dreta, fins a quin punt, per citar un altre exemple, el col·lectiu jueu, tenint en compte la seva presència i situació al nostre país, podria en canvi gaudir de la protecció legal esmentada.
En el cas de Hasél, doncs, els tribunals utilitzen altres preceptes del Codi Penal, en particular les previsions en matèria de delictes de terrorisme i atacs contra el prestigi de la Corona i altres institucions de l’Estat. Aquestes previsions formen sens dubte part de l’ordenament jurídic vigent i aplicable. Això no obstant, cal dir també que no encaixen amb els termes en què el dret a la llibertat d’expressió es troba protegit i delimitat per part dels instruments jurídics i institucions internacionals de què Espanya forma part i al criteri de les quals es troba, en general, subjecta.
Aquests elements inclouen principalment el sistema universal de protecció dels drets humans en el marc de Nacions Unides (i especialment les recomanacions tant del Consell i el Comitè de Drets Humans com del Relator especial en matèria de llibertat d’opinió i llibertat d’expressió), i el sistema del Consell d’Europa (a partir especialment de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans). Partint doncs d’aquests estàndards cal dir que les previsions penals esmentades més amunt haurien de ser seriosament modificades i, en algun cas, completament derogades.
D’altra banda, cal dir també que a manca de l’esmentada derogació, la justícia penal espanyola haguera pogut, com a mínim, fer una interpretació i aplicació d’aquestes normes de manera molt més arrenglerada amb els estàndards internacionals i, per tant, més protectora del dret a la llibertat d’expressió.
Un risc efectiu
Pel que fa a l’enaltiment i justificació del terrorisme, és innegable que la llibertat d‘expressió no es pot utilitzar per a incitar a la comissió d’aquest tipus de delictes. Ara bé, els estàndards internacionals i de la Unió Europea en aquesta matèria han remarcat la necessitat de limitar la criminalització d’expressions a aquells casos en què es tracti de missatges destinats al públic amb la intenció d’incitar a la comissió d’un delicte de terrorisme, quan i només quan aquesta conducta provoqui un risc efectiu que es cometin un o més delictes d’aquest tipus.
Dos elements doncs cal que concorrin per a poder limitar la llibertat d’expressió en nom de la protecció de la seguretat nacional enfront de l’amenaça terrorista: existència d’una voluntat demostrada, per part de qui s’expressa, de provocar la comissió d’actes terroristes, i creació d’un risc efectiu i comprovable (no només hipotètic) en aquest sentit. En conseqüència, i per més ofensius o feridors que resultin, no poden ser criminalitzats els casos de manifestació d’una mera solidaritat o adhesió a la ideologia o mètodes terroristes si no concorre una veritable capacitat instigadora o una autèntica voluntat d’incitació.
L’existència de més d’una sentència condemnatòria ferma fa inviable la suspensió de les penes de privació de llibertat.
Pel que fa als atacs contra el prestigi de la Corona i altres institucions de l’Estat, els estàndards internacionals són clars a l’hora d’afirmar que el simple fet de considerar que una declaració insulta una figura pública no és fonament suficient per a justificar la imposició de sancions. Totes les figures públiques, fins i tot i especialment les que exerceixen els càrrecs polítics de major importància, com els caps d’Estat o de Govern, han de poder ser objecte legítim de crítiques i oposició política, fins i tot quan aquesta s’expressa amb particular cruesa o de forma ofensiva.
L’experiència comparada ens mostra que l’establiment de crims de lèse majesté, desacatament, manca de respecte a l’autoritat, manca de respecte a les banderes i els símbols, difamació de caps d’Estat o vulneració de l’honor dels funcionaris públics acaba dibuixant una línia molt borrosa quant als límits legítims de la llibertat d’expressió, tot obrint doncs la porta a la censura de discursos polítics intensament crítics i en definitiva a la creació d’un clima d’intimidació de la dissidència.
Sens perjudici del dret de cada individu, independentment de la seva condició, a protegir el seu honor i intimitat quan aquests siguin atacats de forma injustificada, no seria correcte establir penes més severes segons quina sigui la persona criticada. Cal insistir en tot cas que allò que caldria protegir en determinades circumstàncies són els drets individuals de les persones i no la imatge, el prestigi o la reputació d’institucions, símbols, dogmes o formes d’Estat.
Un ‘rapper’ de províncies
Si traslladem aquestes consideracions als tuits i cançons de Pablo Hasél, la conclusió clara és que resulta difícilment justificable la utilització de la força repressora de l’aparell penal de l’Estat (últim recurs enfront de les conductes més perilloses en el marc d’un sistema social) per a «castigar» els excessos, exabruptes i sortides de to d’un cantant quasi desconegut. En aquest cas no ens trobem ni davant la voluntat ni, en qualsevol cas, la capacitat de generar un risc raonable de comissió d’actes terroristes.
Realment, algú pot creure que dues organitzacions que ja no operen ni existeixen se sentiran comminades a reconstituir-se i començar a actuar de nou a conseqüència de les lletres d’un rapper de províncies? Són tan grans els nostres complexos i la nostra immaduresa i feblesa democràtiques que no podem tolerar que des de l’extraradi de la cultura es profereixin expressions de mal gust contra unes institucions cada cop menys apreciades per la ciutadania?
No ens trobem ni davant la voluntat ni la capacitat de generar un risc raonable de comissió d’actes terroristes.
Al meu entendre, el més preocupant del cas Hasél és haver presenciat com, per part de les nostres elits judicials, polítiques, culturals i institucionals, no ha existit inconvenient per a utilitzar, i fins i tot retorçar, les parts més tronades del nostre sistema jurídic per tal de reprimir la veu modesta i poc talentosa d’un outsider per a convertir-lo en una celebritat antisistema.
Que Estrasburg hi faci més que nosaltres.
