S’atribueix a Noam Chomsky la frase «if we don’t believe in freedom of expression for those we despise, we don’t believe in it at all» («si no creiem en la llibertat d’expressió dels que menyspreem, no hi creiem gens»). La cita posa de manifest un dels biaixos més comuns que afecten les discussions sobre la protecció de determinats discursos sota la clàusula de la llibertat d’expressió. Tenim la inevitable (i potser comprensible) tendència a ser tolerants amb els exabruptes que coincideixen amb la nostra manera de veure el món, mentre cerquem tots els arguments possibles per a penalitzar (socialment i jurídica) aquells excessos que ataquen i ofenen allò que considerem correcte.

Per posar un exemple, quants dels qui consideren legítim expressar amb termes gruixuts, i fins i tot insultants, un menyspreu per la visió que el catolicisme té de l’homosexualitat, a continuació consideraran inadmissibles els comentaris públics fets per part d’un representant eclesiàstic condemnant l’avortament, el divorci o precisament les unions entre persones del mateix sexe? O a la inversa? Amb l’afegit que aquesta inadmissibilitat sovint s’articularà de forma jurídica, o pseudojurídica, tot recorrent al comodí perfecte per a prohibir tot allò que ens desagrada: el sempre útil discurs d’odi (incorrectament referit com a pur i simple «delicte d’odi», com si el mer fet d’odiar o expressar odi fos per si mateix una conducta il·legal a impedir i castigar).

L’ingrés a la presó del cantant Pablo Hasél ha posat de manifest de forma especial aquests biaixos. L’existència de condemnes penals prèvies contra el cantant amb relació a conductes completament diferents (concretament per delictes de lesions, obstrucció a la justícia i maltractament, pels quals fou condemnat en dues sentències dictades l’any 2020), així com els greus disturbis i danys ocasionats per aquells qui protestaren (entre altres coses) contra el seu empresonament, contaminen ideològicament el cas de tal manera que una discussió assossegada i fonamentada sobre les implicacions en l’àmbit específic de la llibertat d’expressió ha esdevingut gairebé impossible.

Cerquem tots els arguments possibles per a penalitzar aquells excessos que ataquen i ofenen allò que considerem correcte.

Si intentem doncs centrar el debat en l’àmbit esmentat, més enllà de judicis d’altra naturalesa sobre la personalitat, el comportament i l’entorn social en què es mou el personatge en qüestió, cal que ens circumscrivim també a una sèrie de fets molt concrets.

Els fets consisteixen en dues condemnes fermes, a partir de dues sentències dictades per l’Audiència Nacional i confirmades pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Els fets jutjats en ambdós casos són força similars: la difusió (a través de tuits i lletres de cançons de consum relativament limitat) de tot un seguit de missatges en què s’inclouen serioses desqualificacions de les institucions de l’Estat i els seus titulars (particularment, la Corona), crítiques gruixudes contra la policia i l’aparell sancionador de l’Estat, referències a les activitats de bandes terroristes (principalment ETA i GRAPO) i expressió descarnada del desig que es cometin actes d’aquesta naturalesa.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Obligat a ingressar a la presó

Les condemnes també tenen una fonamentació i abast similar: enaltiment i justificació del terrorisme en el cas de la primera (l’any 2014) i el mateix delicte, junt amb els d’injúries i calúmnies contra la Corona i les institucions de l’Estat en el cas de la segona (l’any 2018). L’existència de més d’una resolució judicial condemnatòria ferma fa inviable la suspensió de les penes de privació de llibertat imposades, i en conseqüència Hasél ha estat obligat a ingressar a la presó.

Veiem doncs que en aquest cas, i malgrat les referències que fan a «l’odi» que Pablo Hasél expressaria a través de les xarxes socials i les seves cançons, els magistrats no el condemnen per un suposat delicte de discurs d’odi, sinó per delictes més específics. Cal recordar que malgrat la laxa redacció del Codi Penal en aquesta matèria, i d’acord amb el dret internacional, només existeix discurs d’odi quan una determinada expressió d’odi racial, ètnic, religiós o nacional (principalment) té la capacitat real de crear un clima de discriminació, hostilitat o fins i tot violència contra un col·lectiu minoritari i especialment vulnerable.

Així doncs, per més esmolat i menyspreador que un hipotètic atac contra el catolicisme pogués, per exemple, arribar a ser, difícilment conclourem que afecta un grup de les característiques esmentades, atesa la presència i paper d’aquesta religió a Espanya. Una qüestió més interessant seria, a la vista del que hem sentit expressar en determinades manifestacions organitzades per l’extrema dreta, fins a quin punt, per citar un altre exemple, el col·lectiu jueu, tenint en compte la seva presència i situació al nostre país, podria en canvi gaudir de la protecció legal esmentada.

En el cas de Hasél, doncs, els tribunals utilitzen altres preceptes del Codi Penal, en particular les previsions en matèria de delictes de terrorisme i atacs contra el prestigi de la Corona i altres institucions de l’Estat. Aquestes previsions formen sens dubte part de l’ordenament jurídic vigent i aplicable. Això no obstant, cal dir també que no encaixen amb els termes en què el dret a la llibertat d’expressió es troba