La majoria dels reptes que tenim plantejats com a societat reclamen respostes educatives. Aquesta afirmació pot semblar repetitiva i un punt frustrant: resulta esgotador pensar que tot s’ha d’arreglar a través d’una educació que, en el millor dels casos, mostra els seus impactes de manera difusa i en el llarg termini. Tanmateix, és una afirmació certa. Indiscutible. Des d’una perspectiva econòmica i laboral, l’educació és fonamental en l’actual societat del coneixement. I des de l’òptica política i social, l’educació és imprescindible per formar ciutadans virtuosos, capaços de conviure en democràcia, de comprometre’s amb el bé comú i de formar part de projectes compartits.

Aquesta primera reflexió, gairebé rutinària, està del tot absent en l’àmbit universitari. La universitat, de fet, ha desaparegut de l’agenda política i social; com si la donéssim per descomptada. No se’n parla. Després de les retallades pressupostàries que van seguir la crisi de 2008, es van anar aixecant veus que reclamaven recuperar recursos per a la sanitat o l’educació primària i secundària. La universitat, que havia patit la pitjor rebaixa pressupostària, en canvi, va quedar silenciada. No es van aixecar veus reivindicant res. Ni tan sols els mateixos actors universitaris s’han mobilitzat. És com si la universitat no necessités aquests recursos. Potser se la considera una partida luxosa i, per tant, prescindible. Una partida que en el període 2009-2015 va caure radicalment: les universitats públiques catalanes van rebre un 20 % menys de recursos públics i, per tant, es van veure obligades a incrementar les taxes que paga l’alumnat –un 68 % entre 2010 i 2012. Un augment que no va compensar la retallada dels recursos públics i que, per tant, es va traduir tant en una creixent fragilització de la universitat com en dificultats creixents dels estudiants menys benestants per accedir-hi.

Ja fa més de dues dècades que patim la precarietat universitària i, potser més important, l’absència d’un debat públic sobre el paper que ha de desenvolupar la universitat en la nostra societat. Tenim universitats amb dèficits rellevants de finançament, amb un personal que –en dono fe– està patint l’escassetat de recursos, amb un desconcert absolut sobre què se n’espera i, addicionalment, funcionant a través d’unes dinàmiques inercials que ens porten a ignorar les profundes transformacions tant de l’alumnat que eduquem com de la societat a la qual dirigim les nostres recerques. Però de tot això no en parlem.

La resposta hauria de ser apostar per la universitat; situant-la en l’agenda política. La universitat agonitza i necessita urgentment una injecció de recursos i un horitzó definit per continuar tirant endavant. Però no tenim ni recursos ni horitzons, només unes inèrcies que es mantenen i que, de fet, perllonguen l’agonia. Unes inèrcies que, a més, generen situacions paradoxals i dinàmiques perverses. M’agradaria fixar-me breument en dues d’aquestes paradoxes.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.