La majoria dels reptes que tenim plantejats com a societat reclamen respostes educatives. Aquesta afirmació pot semblar repetitiva i un punt frustrant: resulta esgotador pensar que tot s’ha d’arreglar a través d’una educació que, en el millor dels casos, mostra els seus impactes de manera difusa i en el llarg termini. Tanmateix, és una afirmació certa. Indiscutible. Des d’una perspectiva econòmica i laboral, l’educació és fonamental en l’actual societat del coneixement. I des de l’òptica política i social, l’educació és imprescindible per formar ciutadans virtuosos, capaços de conviure en democràcia, de comprometre’s amb el bé comú i de formar part de projectes compartits.

Aquesta primera reflexió, gairebé rutinària, està del tot absent en l’àmbit universitari. La universitat, de fet, ha desaparegut de l’agenda política i social; com si la donéssim per descomptada. No se’n parla. Després de les retallades pressupostàries que van seguir la crisi de 2008, es van anar aixecant veus que reclamaven recuperar recursos per a la sanitat o l’educació primària i secundària. La universitat, que havia patit la pitjor rebaixa pressupostària, en canvi, va quedar silenciada. No es van aixecar veus reivindicant res. Ni tan sols els mateixos actors universitaris s’han mobilitzat. És com si la universitat no necessités aquests recursos. Potser se la considera una partida luxosa i, per tant, prescindible. Una partida que en el període 2009-2015 va caure radicalment: les universitats públiques catalanes van rebre un 20 % menys de recursos públics i, per tant, es van veure obligades a incrementar les taxes que paga l’alumnat –un 68 % entre 2010 i 2012. Un augment que no va compensar la retallada dels recursos públics i que, per tant, es va traduir tant en una creixent fragilització de la universitat com en dificultats creixents dels estudiants menys benestants per accedir-hi.

Ja fa més de dues dècades que patim la precarietat universitària i, potser més important, l’absència d’un debat públic sobre el paper que ha de desenvolupar la universitat en la nostra societat. Tenim universitats amb dèficits rellevants de finançament, amb un personal que –en dono fe– està patint l’escassetat de recursos, amb un desconcert absolut sobre què se n’espera i, addicionalment, funcionant a través d’unes dinàmiques inercials que ens porten a ignorar les profundes transformacions tant de l’alumnat que eduquem com de la societat a la qual dirigim les nostres recerques. Però de tot això no en parlem.

La resposta hauria de ser apostar per la universitat; situant-la en l’agenda política. La universitat agonitza i necessita urgentment una injecció de recursos i un horitzó definit per continuar tirant endavant. Però no tenim ni recursos ni horitzons, només unes inèrcies que es mantenen i que, de fet, perllonguen l’agonia. Unes inèrcies que, a més, generen situacions paradoxals i dinàmiques perverses. M’agradaria fixar-me breument en dues d’aquestes paradoxes.

PUBLICITAT

Atrapats per la burocràcia

La nostra universitat, malgrat l’escassetat crònica de recursos, ha aconseguit situar-se en posicions raonablement destacables en els rànquings internacionals. Uns rànquings que, sobretot, mesuren la competitivitat universitària en termes d’accés a recursos de recerca competitiva i de publicacions d’impacte. Això ha suposat un enorme esforç, ja que hem estat capaços de competir des de posicions de desavantatge. També hem de reconèixer que aquest esforç competitiu s’ha centrat en els indicadors que ens marquen els rànquings internacionals, alhora que s’han desatès aspectes rellevants com la docència, la transferència o la gestió mateixa de la institució.

Els professors més exitosos i competitius del nostre sistema estan majoritàriament exempts de docència.

Per a aquelles persones que no coneixen la universitat, pot sorprendre saber que els professors més exitosos i competitius del nostre sistema estan majoritàriament exempts de docència i molt més preocupats pel reconeixement internacional que no pas per l’impacte en l’entorn. No perden el temps ni amb els estudiants ni amb el seu context més proper. Algunes coses estan canviant i, per exemple, algunes de les universitats més prestigioses del món estan modificant la seva visió sobre el tipus d’incentius que generen aquests rànquings. També la UE està apostant per allò que anomenen community engagement. Veure’m.

Més enllà d’aquest debat, la primera paradoxa universitària es refereix al fet que, juntament amb l’èmfasi en la competitivitat, que semblaria una aposta emprenedora i de futur, s’han intensificat fins a límits insuportables les traves burocràtiques, que tendirien a atrapar-nos en un passat que semblava superat. La burocràcia no només no està desapareixent, sinó que recupera protagonisme en la majoria de les institucions públiques, i de manera destacada en les universitàries. La burocràcia defineix un model organitzatiu que, com tots, té una cara i una creu. La cara és la igualtat i l’eficiència, ja que garanteix que tothom serà tractat sense discrecionalitat i que se seguiran uns protocols de treball sempre sota criteris professionals. La creu, però, apareix quan la igualtat es tradueix en incapacitat de reconèixer les persones i quan l’eficiència procedimental esdevé rigidesa, fins i tot paràlisi.

Signar digitalment 70 vegades

Avui, la nostra universitat mostra tant la creu del model competitiu (margina l’entorn i la docència) com la creu del model burocràtic (despersonalització i rigidesa). I, a més a més, porta aquestes creus fins a extrems que estan extenuant el personal universitari. Un professor universitari ha de guanyar concursos internacionals, però també omplir infinitat de papers per poder posar sobre la taula una ampolla d’aigua per a un ponent estranger convidat a impartir una conferència. Ha de publicar en les millors revistes internacionals, però les justificacions de la recerca que realitza ocupen més temps que no pas la redacció dels resultats mateixos. Un infern burocràtic agreujat per la sospita que tots els empleats públics, també els universitaris, som corruptes potencials, només interessats a treure profits personals de la nostra posició privilegiada. Només així s’explica que, malgrat que legalment és possible fer contractes menors fins a 15.000 euros, ens hem autoimposat fer concursos negociats (3 propostes en competència) per quantitats que no superen ni els 2.000. O que, malgrat que la signatura digital certificada en un document és vàlida per a tot el document, se’ns demani que –invocant la seguretat– la introduïm 70 vegades en les 70 pàgines que té el document.

L’actual funcionament de la universitat ens demanda simultàniament que guanyem carreres, però abans que es dispari el tret de sortida ens omple les butxaques de pedres. El que estan fent la majoria dels meus companys i companyes universitaris –esprintar amb excés de pes– és del tot meritori, però també insostenible. Molts estem a punt de rendir-nos.

PUBLICITAT

Professorat envellit

Com en altres àmbits de l’administració pública, el personal universitari –especialment el professorat estable a temps complet– està envellit. Una primera conseqüència és que s’aproximen jubilacions massives que seran difícils d’afrontar. Una segona, tan o més important, fa referència al protagonisme que tenim els professors més sèniors en totes les activitats docents, investigadores i administratives de la universitat. Es parla ja d’un pla de xoc per fer front a uns anys d’intensa renovació; però no és tan freqüent pensar en com aquesta renovació provocarà un buit d’experiència i també de compromís amb la institució.

Aquells qui, com jo mateix, ens acostem a la jubilació, probablement hem gaudit dels privilegis de la torre d’ivori acadèmica; però aquesta posició, més enllà de les crítiques, ens ha permès també elaborar visions generals de les nostres disciplines, disposar d’un coneixement pausat i madurat, establir relacions d’aprenentatge i integrar-nos de manera consistent en la institució. D’això no en gaudeixen les noves generacions, atrapades en una interminable competició que no els dona respir.

En aquest sentit, els sistemes d’accés a la universitat tendeixen a valorar només els indicadors de competitivitat en termes de producció acadèmica d’impacte internacional; però obvien que el professor universitari ha de satisfer altres obligacions docents i institucionals que normalment xoquen –encara que només sigui per la necessitat de prioritzar– amb les carreres acadèmiques del professorat més jove. D’aquesta forma, tenim una plantilla envellida de PDI (personal docent i investigador) que mostra símptomes de cansament i manca d’energia; mentre que la generació que haurà de renovar-la arriba marcada per dinàmiques de competitivitat individual i, sovint, poc interès a mantenir dedicacions i compromisos institucionals i docents. Alguns departaments universitaris estan intentant revertir aquesta situació, per exemple incidint en els criteris de selecció en les places de nova creació. No obstant això, segueixen imposant-se els criteris quantitatius (nombre de publicacions indexades) i continuen les resistències a incorporar criteris valoratius que sempre són sospitosos d’usar-se per afavorir amistats i coneixences.

Infantilitzar la docència

I mentre envelleix el professorat, s’infantilitza l’alumnat. Ningú no disposa de gaire temps per preocupar-se de qui són els estudiants que ens arriben a les universitats i en quines condicions ho fan, però el cert és que els canvis són profunds. Ens arriben estudiants de perfils molt diversos i, en un context socioeconòmic de retallades i increment de les desigualtats, molts amb dificultats per pagar les matrícules, per accedir a un habitatge de lloguer proper al lloc d’estudi o, simplement, per mantenir-se durant els anys que haurien de dedicar –el model Bolonya ens diria que de manera exclusiva– a la universitat. A més d’aquestes dificultats, els nivells acadèmics d’arribada a la universitat són també molt diversos i sovint mostren dèficits importants.

Davant del repte d’un alumnat divers, amb dificultats per dedicar temps a la universitat i amb certs dèficits formatius de base, l’opció ha estat infantilitzar la docència. No és una opció generalitzada, però sí molt freqüent. Una infantilització que es tradueix en unes relacions docents on només importa aprovar les assignatures (repetir encareix les taxes que paga l’alumnat i complica la feina al professorat) i anar superant etapes fins a la consecució del títol. També en el marc de les noves formes de gestió pública, pensem menys en allò que haurien de saber els alumnes i més en com maximitzar la satisfacció dels nostres estudiants-clients. Des del meu punt de vista, la universitat està perdent el focus en el coneixement, i ho està fent a favor de l’acreditació professional.

Evitar el debat

Entenc i reconec que he estat llançant afirmacions molt discutibles. Certament, però el que em sembla indiscutible és que molts professors i professores compartim aquesta sensació de neguit i que, en canvi, no n’estem parlant. Com afirmava a l’inici de l’article, donem per descomptada una Universitat que ha quedat descontextualitzada i fora de l’agenda política. Una Universitat que viu moments de profunda transformació i que mereix –necessita com l’aire que respirem, diria jo– un debat públic sobre el seu present i el seu futur. Però estem evitant aquest debat. Preferim seguir mirant els rànquings i deixant que el corrent ens porti. Una inèrcia i una deriva universitària que, al meu parer, no ens podem permetre.