Pàgines inèdites del llibre L’altra versió del somni. Memòries d’un traficant d’idees, de Vicenç Altaió, en curs d’edició per Galaxia Gutenberg.
A finals de maig de 1990, amb només dues setmanes d’antelació, vam adreçar una carta als subscriptors d’Àrtics convidant-los a la que seria la darrera presentació de la revista: un acte en defensa de la Sagrada Família de Gaudí. Els demanàvem, també, una frase d’oprobi per ser llegida personalment en el pòdium que instal·laríem al davant del temple. Immediatament, l’1 de juny, un article de redacció de La Vanguardia –Sergio Vila-Sanjuán sempre atent i liberal– tragué la notícia que Àrtics moria combatent i que acabàvem de llançar una campanya contra les obres amb «onze mil insults», acudits, sentències lapidàries i frases pròpies del llenguatge de dimensió política i popular nihilista. Vaig puntualitzar que més que l’acte en si, volíem crear una fita en la memòria urbana i reideologitzar amb una presa de posició el món cultural davant del tot s’hi val.
Van començar a caure articles d’opinió i adhesions. El periodista i crític d’arquitectura Llàtzer Moix saludà l’aire fresc que representava una iniciativa de signe reprovatori davant la prepotència institucional. Subirachs, l’escultor que estava intervenint a la façana, assaltà tot d’una considerant que això era un muntatge publicitari. Res més lluny. La veritat és que quan vaig demanar a Tàpies la seva adhesió, l’artista ja m’advertí que això faria créixer l’escultor. Vaig haver d’esmenar la plana i fer veure que en realitat estàvem escrivint entre tots un poema èpic de finals del segle XX, un exercici d’estil. Oposava que l’estil de Subirachs era monoteista en una època en què fins i tot el catolicisme s’havia fet laic i horitzontal. Carles Santos va ser dels primers a apuntar-s’hi i va crear un himne: Subirracs-Subirroc; Subirrac-rac, rac, rac; Subirroc-roc, roc, roc; Subirracha -raca, raca, raca; Subirroc-roc, roc, roc; carrac-carroc; Carrac-Carroc; rac-roc; rac-roc; Su-bi, Su-bi, Merda!
Comitè de crisi
Entre els primers, l’artista Antoni Llena al·ludí a la religió –«Déu meu...! Déu meu...! Per què m’has abandonat!»– i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, al sentiment de contrició: «Crec que tot plegat ha estat un error d’interpretació: que sigui un temple expiatori no vol dir que li hagin de fer expiar a ell amb aquestes escultures». Altres, com el galerista Joan Anton Maragall, trobaven natural que l’art de cada moment històric se sumés a la Sagrada Família respectant el projecte gaudinià. Estava en línia amb la posició oficial: les catedrals comencen amb un estil i s’acaben amb un altre sense trencar l’esperit fundacional. De fet, el galerista presidia la Junta que havia fet el contracte. En canvi, Brossa ho considerava una diarrea sagrada, un bunyol, així com el comte de Sert, nebot del pintor muralista del Rockefeller Center, «una mona de Pasqua».
