L’exitosa versió cinematogràfica de L’odissea a càrrec de Christopher Nolan —i la menys publicitada The Return (2024), de l’italià Uberto Pasolini amb Juliette Binoche i Ralph Fiennes— ha generat una nova onada d’interès cap a aquest clàssic atribuït a Homer. Com reconeix Emily Wilson, responsable de la traducció a l’anglès que ha servit de base per al guió del britànic, tot i els molts desacords respecte de la versió cinematogràfica explicitats en una implacable crítica publicada per la London Review of Books, «the release of The Odyssey is still an event to celebrate», perquè «is doing his best to get the general public reading again, and I am grateful».

A casa nostra, les aventures d’Odisseu compten amb un excel·lent grapat de versions: des de la monumental i històrica deguda a Carles Riba fins a la més recent de Pau Sabaté per a la Casa dels Clàssics, passant per la poètica de Joan F. Mira o l’adaptada al públic juvenil d’Albert Jané. N’hi ha per triar i per remenar. Totes comencen demanant inspiració divina per relatar les aventures i desventures del rei d’Ítaca qui, després de participar decisivament en la guerra de Troia, emprèn el llarg retorn cap a casa tot superant el càstig dels déus. Totes recullen els diferents episodis de l’epopeia d’aquest home «versat», «de mil cares», «de múltiples enginys»… Cada traducció escull el seu camí. Ara bé, totes comparteixen aquesta fascinació pel relat. I és que l’espècie humana és, sobretot, amant de les bones històries.

Éssers narratius

Amb més d’un segle de continuïtat, The New Yorker és un excel·lent exemple d’aquest tret diferencial dels humans: des dels contes infantils fins als mateixos obituaris, som éssers narratius. En els darrers anys, dins de la plantilla estable del setmanari estatunidenc hi ha destacat la figura de Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976). Incorporat a la plantilla de l’icònic magazine el 2006 com a periodista d’investigació, ha acumulat un bon grapat de premis i reconeixements, ha cobert desenes d’històries i ha aconseguit que la seva obra hagi transcendit a la premsa escrita.

PUBLICITAT

Així, el 2009 publicava el volum The Snakehead sobre les xarxes il·legals d’immigració xinesa cap als Estats Units; el 2018, Say Nothing, sobre la guerra bruta practicada per l’IRA els anys setanta; el 2021, Empire of Pain, sobre la responsabilitat de la família Sackler en l’epidèmia d’opiacis, i el 2022, Rogues, on s’apleguen reportatges sobre assassins, estafadors i gent de mala vida. Tots publicats a casa nostra per Periscopi (2024, 2020, 2021 i 2023) i traduïts per Ricard Gil. Tots, lectures més que recomanables, autèntics referents de la literatura de no-ficció. A més, els dos del mig han tingut versió televisiva: Say Nothing (Josh Zetumer, 2024) i Painkiller (Micah Fitzerman-Blue i Noah Harpster, 2023), molt més ben aconseguida la segona que la primera.

Per a Radden Keefe hi ha un desencadenant clar per a qualsevol reportatge: sentir el batec d’una història sobre la complexitat humana.

Aquest prestigi consolidat explica que Radden Keefe fos el primer convidat del programa de residències internacionals coorganitzat pel CCCB i la UOC. Aprofitant la seva estada durant la primavera de 2024, vaig poder compartir una llarga sobretaula on sobresortiren dos temes principals. D’una banda, la seva curiositat sobre l’actualitat política espanyola i catalana a través de preguntes precises que evidenciaven una prèvia lectura atenta de les notícies i reportatges disponibles. De l’altra, la meva tafaneria sobre el procés personal i professional per triar (o descartar) una història i la supervisió i el seguiment fet per la capçalera: del director als encarregats de contrastar totes les dades i declaracions.

Respecte d’aquest darrer aspecte, per al periodista hi havia un desencadenant clar per qualsevol reportatge: sentir el batec, rere una somera primera descripció (fruit d’un article de premsa, d’una conversa amb un col·lega o d’un intercanvi social), d’una història sobre la complexitat humana. La intuïció d’un bon relat posava en marxa, amb el suport i els recursos de The New Yorker, la recerca per oferir angles nous, per captar l’atenció distreta del lector, per recordar-nos que som éssers narratius.

En aquella sobretaula, va posar-nos un exemple a partir del treball en curs, aprofitant la residència barcelonina. Arran d’una estada a Londres, un amic li havia parlat de la (suposada) mort accidental o suïcidi d’un adolescent (19 anys) de classe mitjana-alta en caure des d’una balconada al riu Tàmesi. La tragèdia no havia transcendit més enllà de l’entorn més proper de la víctima, fins que dos fets havien impulsat als seus pares a voler aprofundir en què havia succeït realment. D’una banda, la mort va revelar que el jove duia una doble vida fent-se passar, en cercles de poder i màfia, per fill d’oligarques russos; i, de l’altra, la investigació policial semblava respondre a una mescla de desídia i incompetència.

‘El fill de l’oligarca’

Publicat originalment com London Falling, aquest setembre arribava a les llibreries la història de Zac Brettler i, a partir d’ell, les connexions subterrànies existents a Londres entre milionaris sense escrúpols, serveis secrets incontrolats i tota mena de delinqüents, traficants i assassins, tot i que, molt sovint, alguns dels personatges inclosos en el llibre responen a diverses de les categories. No és estrany que ja es parli d’una futura adaptació televisiva.

PUBLICITAT

Enlluernats per aquestes injeccions massives de capital pocs van demanar-se sobre l’origen d’aquelles fortunes, sobre la connivència amb interessos forasters especialment vinculats a l’autòcrata Vladímir Putin.

El fill de l’oligarca barreja tres fils principals. En primer lloc, hi ha la reconstrucció sobre com un nano aparentment normal és capaç de bastir vides paral·lels per defugir la pròpia realitat i, sobretot, per acostar-se a mons aliens —tan exclusius com perillosos— que l’havien fascinat des de petit. La mentida necessària, la mateixa que evidencia que alguna cosa fallava a nivell personal, li permet introduir-se en una altra dimensió i, alhora, li impedeix fer marxa enrere.

En segon lloc, hi ha el curós acompanyament a la família per part de Radden Keefe. El respecte i la humanitat vers uns progenitors desconcertats i necessitats de respostes es combina amb una implacable crítica i senyalament cap a unes autoritats policials i polítiques que fracassen doblement, perquè ni van saber actuar preventivament davant de les forces fosques instal·lades a Londres, ni van saber conduir la investigació amb uns mínims de professionalitat i diligència.

I això ens porta al tercer fil: l’acceptació acrítica per part de la City, però extensible a la resta del Vell Continent, d’aquests nou-rics. Enlluernats per les possibilitats generades per aquestes injeccions massives de capital (de la bombolla del mercat immobiliari a les inversions en clubs de futbol, passant per la revitalització de la indústria del luxe i l’activació de serveis de tota mena per atendre qualsevol caprici), pràcticament tothom va tancar els ulls. Pocs van demanar-se sobre l’origen d’aquelles fortunes, sobre els lligams amb noves i violentes formes de delinqüència, sobre la connivència amb interessos forasters especialment vinculats a l’autòcrata Vladímir Putin o sobre els interessos desestabilitzadors per a la democràcia i per al projecte europeu d’aquests nous cavalls de Troia.

Patrick Radden Keefe. El fill de l’Oligarca Traducció al català de Ricard Gil. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2026 464 pàg.

Soscavar la democràcia

En els darrers anys, s’han acumulat les evidències per fer caure la bena dels ulls. Ho va fer, no sense amenaces i problemes de tota mena —inclosa una denúncia per part del peó del Kremlin Roman Abramovich—, la periodista Catherine Belton al seu llibre Los hombres de Putin (Península, 2022). Abans ja s’hi havien atrevit Mark Hollingsworth i Stewart Lansley amb Londongrad (2009) i Mikhail Zigar amb All the Kremlin’s Men (2015). Potser alguna cosa està canviant. Potser, com Odisseu, els europeus han necessitat massa anys i moltes (des)ventures per adonar-se que bona part d’aquests poderosos pretendents no volen integrar-se, sumar-se o enriquir en les nostres societats. Al contrari, només aspiren a soscavar la democràcia, desestabilitzar el projecte europeu i desgastar les nostres llibertats. No calen apel·lacions als déus, n’hi ha prou amb ser fidel a l’esperit fundacional d’aquell Vell Continent.