¿Què diria Pasqual Maragall de seguir en política? Aquesta és una pregunta sense resposta, que no l’ha de tenir per no caure en la indecència, com deia Ernest Maragall l’endemà de ser nomenat conseller d’Acció Exterior del Govern de Quim Torra. Les posicions polítiques de Pasqual Maragall responen a un pensament ideològic divulgat a bastament, a una tradició familiar, a unes circumstàncies històriques determinades i a unes experiències de govern ben presents. Tothom pot saber què ha dit, què ha escrit i què ha fet Pasqual Maragall. La seva és una oda inacabada que es pot rellegir però no concloure.

«Només hi ha una cosa gran, i aquesta és l’ànima d’un poble petit i concret, amb el seu idioma, els seus vents i el seu horitzó. I només hi ha una cosa més gran encara: la unió d’aquest poble amb d’altres per formar un sentiment més poderós. I aquesta unió requereix, més enllà dels textos constitucionals, un esperit constitucional de lleialtat per part de tots». Això va dir a l’aeroport de Los Rodeos, Tenerife, el juny de 1992. Deu anys més tard, Els orígens del futur, rematava aquesta declaració de principis amb una advertència significativa: «Però cal unir-se per pròpia voluntat, no pas perquè t’uneixin».

Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del combat contra el nacionalisme esdevingut metàstasi estatista, no s’ha estat mai de proclamar-ho. «El que més ens preocupa als catalans és el seu nacionalisme (el de Madrid). La segona cosa que ens preocupa és el nostre. Per aquest ordre». La constatació de l’efecte perniciós de l’acció conjunta d’aquests dos nacionalismes sobre el país és permanent. El 1986, a Refent Barcelona, ja s’hi referia assegurant que «Catalunya és una realitat torturada des de fora i per nosaltres mateixos».

Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del combat contra el nacionalisme esdevingut metàstasi estatista, no s’ha estat mai de proclamar-ho.

El catalanisme és el seu nacionalisme, però no pas un nacionalisme més sinó un nacionalisme determinat, tal com ho explica al pròleg del llibre del seu amic Xavier Rubert de Ventós titulat De la identitat a la independència. Un nacionalisme determinat que sempre procura denominar pel seu nom propi, catalanisme, i aquest «no es realitzarà més que en la perfecció del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El modelo catalano dels italians, el Barcelona model dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la unió, com volen els federalistes, més que no pas en la separació».

Un vespre de 2005 a Galícia, en un auditori a vessar, es preguntava en veu alta i de forma retòrica «¿és possible a la vegada el ple autogovern de Catalunya i formar part activament de l’Espanya democràtica i plural?». La resposta va ser sentenciosa: «És possible, i no només possible, sinó que únicament per aquesta via té sortida Catalunya. I crec sincerament que únicament per aquesta via té sortida Espanya». Maragall estava fent un tour per les Espanyes per intentar explicar allò que molta gent no volia entendre o pretenia confondre interessadament davant la proposta del nou Estatut. Els contraris a aquella operació amb sentit d’estat i sentit de les Espanyes, com va recordar en una sessió del Senat per desfer malentesos, proliferaven per al seu disgust, alineats en acusacions contradictòries, per defecte els uns i per excés els altres.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

«Això és el que Europa espera de nosaltres: el modelo catalano dels italians, el Barcelona model dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la unió, com volen els federalistes, més que no pas en la separació».

Al Club Segle XXI, la seu més nostrada de l’Espanya oficial, davant el socialisme governant, va descriure en un paràgraf de tres frases contundents la intencionalitat del nou text. «L’Estatut que pretenem no és una dissimulada declaració d’independència. Com tampoc és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és, en tot cas, una lliure declaració d’interdependència». La lliure declaració d’interdependència era la seva fórmula habitual per referir-se a l’opció determinada que proposava que els catalans assumissin lliurement. Una formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit. En el seu argumentari, la llibertat de decisió estava incorporada i reconeguda en el referèndum estatutari, tal vegada per això no ho explicitava com un dret a reclamar, sinó com la repetició d’un exercici ja practicat l’any 1980.

Parlament de Catalunya. 2003. Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep Lluís Carod Rovira al debat d’investidura. © Andreu Dalmau / EFE.

Abans de dir-ho a Madrid ho havia declarat solemnement al Parlament en la sessió d’investidura amb aquestes paraules: «L’Estatut que volem és una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som conscients que, avui més que mai, ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts». L’exercici d’aquesta decisió lliure sobre un text ambiciós, com el de l’Estatut aprovat pel Parlament el setembre de 2005, no seria un passeig de flors i violes.

La lliure declaració d’interdependència era la seva fórmula habitual per referir-se a l’opció que proposava que els catalans assumissin lliurement. Una formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit.

Maragall no va haver d’esperar a palpar-ho la tardor d’aquell any per poder descriure amb antelació el viacrucis que hauria d’arribar més tard. Ho va fer el 2003, davant la cambra catalana. «Si Catalunya deixa de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah! aleshores ens en podem sortir; si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no anirem bé», es pot llegir al diari de sessions del Parlament.

La transcripció del discurs d’investidura recull també, entre remors de veus dels presents, el seu pla davant una eventual reacció negativa al projecte. «Catalunya no es deixarà ensarronar més… en sabem un niu de menyspreus, de rodeigs, d