Mentre Barcelona ignora el centenari de la mort de Felip Pedrell (Tortosa 1841-Barcelona 1922), a Madrid no l’han oblidat i el record que li han dedicat és dels que fan història perquè ha consistit en l’estrena absoluta de la seva òpera La Celestina, una de les seves partitures teatrals més reeixides. El Teatro de la Zarzuela ha inaugurat la seva temporada amb la interpretació d’aquesta òpera, tot i que en versió de concert, els dies 9 i 11 de setembre, i ha estat molt ben rebuda pel públic.
Pedrell va compondre La Celestina a partir de la Tragicomedia de Calisto y Melibea que Fernando de Rojas va escriure a finals del segle XV sobre l’amor i la mort en la figura dels joves amants, i la cobdícia personificada en l’alcavota del títol. El llibret va ser una adaptació feta pel mateix compositor. Que aquesta òpera no s’hagi estrenat fins ara, tot i que en versió de concert, cent vint anys després de la seva composició, palesa el drama de ser compositor d’òpera a Espanya com molt bé diu el professor Emilio Casares Rodicio al programa de mà d’aquesta estrena.
El compositor tortosí va acabar La Celestina el 1902 i havia d’inaugurar la temporada 1902-1903 del Liceu, teatre en el qual havia tingut grans èxits amb L’ultimo Abenzerraggio, Quasimodo o Los Pirineus. L’estrena no es va produir. Quan se’n va tornar a parlar l’empresari del teatre, Albert Bernis, no tenia pressupost pel muntatge ni tampoc per contractar dues cantants de primera categoria com exigia Pedrell per als papers de Celestina i Melibea. Un altre intent de representar-la al teatre també va fracassar.
Manuel de Falla que primer va ser alumne de Pedrell i després amic i defensor del seu ideari musical modernitzador de la música a Espanya, va intentar sense èxit que La Celestina es representés a Madrid i a París. La Gran Guerra (1914-1918) va contribuir a aturar altres projectes per a portar-la als escenaris. L’obra era coneguda gràcies a la seva versió per a piano (1903) i va ser un altre amic de Pedrell, Pau Casals, qui va interpretar en públic alguns números el 1921.
Més recentment, Antoni Ros Marbà va dirigir a l’OBC en un enregistrament d’alguns fragments d’una durada total de poc més de mitja hora interpretats per Elisabete Matos (Melibea), Elena Gragera (Celestina) i María Rodríguez (Lucrecia). I el 2008 el mateix director es va posar al capdavant de l’orquestra del Liceu per un programa que constava d’una primera part amb dues escenes de l’òpera de Pedrell i una segona, amb La pesta de Robert Gerhard. Aquella interpretació no li va fer cap favor a l’obra de Pedrell. I fins ara, al Teatro de la Zarzuela, on s’ha interpretat a partir de l’edició crítica del musicòleg David Ferreiro Carballo, de la que s’han eliminat alguns fragments per a la versió de concert.
Pedrell, el pare de la musicologia hispana, va plasmar a La Celestina tots els principis als quals havia dedicat la seva recerca, la música popular i la historicista, sense oblidar els corrents que hi havia a Europa en aquells moments, en particular el wagnerisme del qual el compositor tortosí va ser un dels introductors a Catalunya. Així a la partitura hi ha reescrits una sèrie de cants tradicionals, molts d’ells catalans, i obres dels segles XVI i XVII.
PUBLICITAT
Lucía Tavira, Gemma Coma-Alabert, Simón Orfila i Juan Jesús Rodríguez, en la versió de concert de ‘La Celestina’ al Teatro de la Zarzuela. Fotografia d’ Elena del Real.
Wagnerià, sí o no
Hi ha un cert debat sobre la influència wagneriana en aquesta obra. El que és cert és que Pedrell incorpora uns temes-guia a la manera dels leitmotivs de l’alemany, trenta-sis en total. Com Wagner, també fuig de l’estructura clàssica de l’òpera feta de moments concertants (àries, duos, tercets…) i afavoreix un cant dialogal. La densitat orquestral i la teatralitat potser l’acosten a l’autor de Tristan und Isolde, però també l’apropen al verisme del moment.
El primer acte és el menys estimulant, però a mesura que l’òpera progressa es va veient la seva gran qualitat musical que en el darrer ofereix moments d’una gran riquesa i complexitat. El dia 11, les veus protagonistes d’aquesta estrena absoluta i retardada van resultar una mica irregulars. La mezzosoprano Maite Beumont havia assumit el rol de Celestina només dues setmanes abans perquè qui l’havia d’interpretar, Ketevan Kemoklidze es va retirar. Aquest poc temps per a preparar-la es notava amb la cantant totalment pendent de la partitura i en lluita a vegades amb un volum excessiu de l’orquestra.
La vocalitat de Calisto es mou en la zona més aguda i el tenor Andeka Gorrotxategi va patir i fer patir. Qui, en canvi va brillar i molt va ser la soprano Miren Urbieta-Vega en el paper de Melibea, particularment amb el llarg i preciós lament del quart acte abans de suïcidar-se quan el cor l’acompanya amb la boca closa. El baríton Juan Jesús Ortega i el baix Simón Orfila van compondre molt bé els papers dels criats de Calisto, Sempronio i Parmeno respectivament. Completaven el repartiment Sofía Esparza (Lucrecia), Lucía Tavira (Elicia), Gemma Coma-Alabert (Areúsa), Javier Castañeda (Pleberio) Mar Esteve (Tristán) i Isaac Galán (Sosia).
L’orquestra era la del teatre i la dirigia el titular de la casa, Guillermo García Calvo, que ho va fer des del fossat amb moments de volum excessiu que perjudicava les veus i a vegades amb un so poc net, però en conjunt amb bon resultat. El cor, també de la casa, té força paper en aquesta òpera i el va resoldre molt eficaçment.
Cal donar la benvinguda a aquesta estrena absoluta amb la recuperació de patrimoni que això representa. Tanmateix, és una llàstima que s’hagi fet en versió de concert. Si fer una posada en escena era un risc que no es volia córrer, una versió semiescenificada hagués donat a aquesta òpera un millor atractiu.
La petja del compositor
El Teatro de la Zarzuela va acompanyar l’estrena de l’òpera pedrelliana amb un recital de piano a càrrec de García Calvo, el matí del dia 11, amb obres de compositors posteriors els quals, tanmateix, van seguir la petja del Pedrell musicòleg en la recerca del folklore i de la música popular als seus països. El director va interpretar, en primer lloc, cinc peces de les Danses espanyoles de Granados. Va seguir amb 4 Peces líriques del noruec Edvard Grieg, 5 Concerts d’estudi sobre temes xinesos del compositor rus poc conegut Aleksandr Cherepnin, 6 Danses búlgares de Bela Bártok i 3 Danses argentines d’Alberto Ginastera.
Les obres del compositor rus, molt poc conegut, van ser tota una revelació amb unes peces compostes entre el 1934 i el 1936 que enllaçaven els seus grans coneixements, per raons professionals i personals, de la música xinesa amb la d’Igor Stravinski. Eren la suma del món ancestral xinès amb el de la música europea del segle XX.
A Barcelona, qui vulgui escoltar música de Pedrell haurà d’esperar al 14 de novembre al Palau de la Música quan el trio que porta el nom del compositor tortosí interpretarà un Nocturn en un programa amb obres de Gerhard i Mendelssohn. I a L’Auditori, l’OBC ha programat el seu poema simfònic Excelsior (16 i 17 de desembre), i un altre poema simfònic, I trionfi, del que se n’interpretaran tres parts en dos concerts diferents dirigits per Marta Gardolinska el mes de març i per Jordi Francés el mes de maig.
També formarà part d’aquesta migradesa en ocasió del centenari de la mort de Felip Pedrell una exposició al Museu de la Música que està previst inaugurar el 22 d’aquest mes de setembre, de la qual, però a la web de la casa no hi ha cap informació més enllà del títol L’empremta de Felip Pedrell. I el Liceu, teatre en què Pedrell havia triomfat amb les seves obres? De moment, res. Potser la presència del seu director, Valentí Oviedo, a la representació de La Celestina el dia 11 permet albirar algun Pedrell al teatre de La Rambla?
