El cos central d’aquest número de la revista l’hem volgut dedicar als nostres veïns aragonesos, amb una voluntat de reconeixement recíproc que potser ha mancat en els últims temps. Partim de l’obvietat de la proximitat certificada per la realitat d’uns interessos comuns, des de la complementarietat econòmica a una sensibilitat ecològica, per una llarga història comuna, i per una interacció cultural mai interrompuda. En definitiva, un flux intens de relacions pròpies d’un veïnatge obert i més col·laboratiu que competitiu.
Tanmateix, aquesta realitat incontestable sembla haver esdevingut incòmoda a banda i banda de l’Ebre, fins al punt de menystenir-la i de no reconèixer-la. Creiem que des de Catalunya cal un esforç de coneixement de l’esplèndida i diversa realitat de l’Aragó d’avui, de crear espais compartits des del respecte mutu, en definitiva de decidir conjuntament quina convivència volem tenir aragonesos i catalans.
Aquest és l’esperit que traspua la contribució de l`historiador Alberto Sabio, amb el seu suggestiu inventari dels nexes que ens uneixen, més enllà de passats mitificats i de picabaralles recents. Uns profunds nexes humans fruit del potent corrent migratori aragonès del segle passat cap a la conurbació de Barcelona. Amb uns intercanvis universitaris, literaris i culturals que han deixat una empremta profunda.
L’economista Ignasi Ragàs posa el focus sobre la gran aposta estratègica aragonesa per convertir Saragossa, amb la plataforma PlaZa, en un dels grans centres logístics europeus, aprofitant la seva posició equidistant de Madrid, Barcelona, Bilbao i València, malgrat que pateix l’efecte aspiradora d’un Madrid beneficiat per dècades d’inversions en infraestructures radials.
L’altra cara d’Aragó la trobem en les comarques afectades per la despoblació i més susceptibles de patir els efectes del canvi climàtic. El periodista Juancho Dumall ens acosta a la realitat de les comarques pirinenques aragoneses, més enllà del naufragi de la candidatura olímpica dels Jocs d’Hivern dels Pirineus per a l’any 2030. Unes comarques que comparteixen amb les del Pirineu català el neguit sobre el futur del turisme vinculat a l’esquí i que, al mateix temps, malden per preservar i donar valor a la seva biodiversitat i als seus recursos naturals.
En la història recent hi ha dos esdeveniments que representen la cara i la creu de les relacions entre Aragó i Catalunya, com ho apunta la politòloga Cristina Monge en el seu article. La cara és, sens dubte, l’aliança forjada entre les dues comunitats per defensar el riu Ebre en contra del Pla Hidrològic Nacional de l’any 2000, en la qual, per sobre de diferències històriques i de sensibilitats identitàries, va prevaler una visió de futur compartida per promoure una nova política de l’aigua i de sostenibilitat del territori.
La creu ve representada per l’impacte negatiu del procés independentista en amplis sectors de la societat aragonesa, interpretat com un menyspreu despectiu i com una voluntat de ruptura d’uns vincles afectius de llarga tradició. Una reacció social que ha propiciat la demagògia anticatalanista de bona part de les forces polítiques aragoneses.
Aquest és el punt en què ens trobem. La recuperació del bon sentit, de la sincera voluntat de reconeixement mutu, de la voluntat de cooperació han de ser els objectius a impulsar des de la societat civil, tant a Catalunya com a Aragó, posant per davant dels greuges que ens separen els vincles que ens uneixen, fins a obligar partits i governs a abandonar la via eixorca de l’enfrontament polític i del claustrofòbic tancament en identitats incompatibles. Com escriu Antoni Siurana hauríem de prendre exemple de les relacions de la gent de la Franja i de les Terres de Ponent basades en el respecte, la cordialitat, la col·laboració i la defensa de les diferències.
