Si en el passat els pelegrins eren aquells que viatjaven per devoció a un lloc sagrat a través de terres estranyes per buscar resposta a les seves pregàries, avui molts turistes són pelegrins laics que esperen, a la seva manera, ser transformats pel lloc visitat. El pelegrinatge laic dels turistes, el que els impulsa a viatjar encara que sovint no sàpiguen explicar-ho, busca anar a la trobada de llocs mítics que abans van ser explorats per artistes, per intentar experimentar allò que hi van descobrir. Sempre hi haurà la tendència humana de visitar llocs per poder captar oscil·lacions de la llum que prenen la forma de camins sinuosos, contemplar obres d’art que commouen l’ànima o endinsar-se en temples per inclinar-se davant els misteris de l’existència.

No conec cap persona que no hagi pensat i desitjat viure per un instant el procés d’encantament i d’enlluernament que van experimentar escriptors com Paul Morand, Thomas Mann, Lord Byron, el compositor Richard Wagner, el pintor Mariano Fortuny o la col·leccionista Peggy Guggenheim, entre d’altres, a la ciutat de Venècia. Processos similars de fascinació van viure els artistes en localitats com Sintra, Cadaqués, Aix-en-Provence, Trieste, Veruela, Valldemossa, sense parlar de París, Londres, Roma, Florència, Granada, Praga, Viena o Atenes, entre molts altres destins.

Resulta interessant observar com el viatger o turista es transmuta en pelegrí davant el paisatge romàntic de Sintra, la llum canviant de Cadaqués, el sol que fa girar els gira-sols d’Aix-en-Provence, la solitud de Veruela expressada en el seu monestir… Són llocs que van ser explorats abans que nosaltres per sensibilitats artístiques que van saber captar, a través de la música, la pintura, l’escriptura o l’arquitectura, l’essència fascinant del lloc. El que anomenem essència es refereix no tant al visible com a l’invisible; es refereix, sobretot, al que se sent, i no tant a la raó que, en principi, hauria de permetre’ns comprendre-ho tot. En tots aquests llocs, és molt possible que artistes com Cézanne, Van Gogh, Bécquer, Joyce, Dalí, Lord Byron o Chopin patissin la síndrome de Stendhal, referida a l’estat d’excitació, plaer, exaltació i felicitat que experimenta una persona en contemplar l’extrema bellesa d’una obra d’art. Stendhal ho exposava d’aquesta manera en el seu llibre de viatges Roma, Nàpols i Florència: «Havia arribat a aquest punt d’emoció en el qual es troben les sensacions celestials donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada davant meu, caminava amb por de caure.»

Avui, la reflexió que faria el viatger sobre la seva necessitat de buscar la bellesa en el paisatge, en l’arquitectura, en la pintura, en la llum que balla sobre les ones del mar, és que respon a voler aixecar-se, erigir-se i deixar enrere la vida horitzontal a la qual està condemnat quan es veu en l’obligació de tornar a casa seva. El més fantàstic del procés que porta un turista a comprendre que és un pelegrí es dona quan sent haver recuperat la fe en tot allò que no es pot explicar amb paraules, i adverteix la importància del camí que ha de recórrer per trobar-se amb ell mateix.

Fa molt temps que no podem deixar d’assenyalar el turista amb el dit acusador, titllant-lo de ser un consumidor de llocs als quals només vol arribar per apropiar-se’n a través de fotografies i vídeos que són compartits a les xarxes socials; tanmateix, un gran nombre de turistes, quan arriben al seu destí, només esperen que sigui el lloc que visiten el que s’apropiï d’ells. Són pelegrins als quals se’ls ha escamotejat l’experiència del viatge, oferint-los ofertes de preus i paquets d’activitats, quan el que desitgen és alliberar-se de la multitud i deixar de ser valorats només pel que gasten i consumeixen en el lloc visitat. He observat moltes vegades l’emoció en els rostres d’alguns turistes davant un retaule d’una verge, les vidrieres d’una església o les postes de sol vibrants dels pintors impressionistes.

Consumir-ho tot

La raó per la qual titllem qualsevol visitant com a turista, no és només per engrandir les estadístiques o preveure el seu nivell de consum, sinó perquè els responsables de gestionar aquests llocs han perdut tot vincle amb el passat. Busquen atreure turistes i desconfien d’aquells que es perden per la ciutat fent-se el desentès de les innumerables ofertes perquè s’uneixin a la multitud. El problema no és només del turista que busca en les ciutats acumular experiències pactades abans de viatjar, sinó dels responsables del patrimoni de la ciutat que no estan en disposició de poder garantir una visita assossegada i tranquil·la dels llocs que es visiten perquè el turista pugui convertir-se en viatger i deixar enrere la seva addicció per consumir-ho tot, estar sempre en continu moviment i captar cada instant amb el seu mòbil.

En un viatge recent a Roma, en intentar visitar una vegada més el Panteó, construït per ordre de l’emperador Adrià a les ruïnes del Panteó d’Agripa, no vaig poder ni acostar-m’hi a cent metres a causa de la immensa multitud de turistes que n’havien col·lapsat l’entrada. De fet, ningú no hi podia entrar ni sortir. El Panteó de Roma s’havia convertit en l’entrada d’un estadi de futbol en què milers d’aficionats s’apinyaven per poder-hi accedir. Vaig tenir la impressió que els responsables de l’espai públic provocaven intencionadament que tots aquells turistes fotografiessin i viralitzessin imatges dels voltants del Panteó per mostrar al món l’èxit turístic de Roma. Avui, els viatgers, turistes i pelegrins busquen arribar a un destí en què es pugui recuperar el simple plaer de contemplar com canvia la llum d’un temple o un jardí sense tenir necessitat de compartir-ho.