Si en el passat els pelegrins eren aquells que viatjaven per devoció a un lloc sagrat a través de terres estranyes per buscar resposta a les seves pregàries, avui molts turistes són pelegrins laics que esperen, a la seva manera, ser transformats pel lloc visitat. El pelegrinatge laic dels turistes, el que els impulsa a viatjar encara que sovint no sàpiguen explicar-ho, busca anar a la trobada de llocs mítics que abans van ser explorats per artistes, per intentar experimentar allò que hi van descobrir. Sempre hi haurà la tendència humana de visitar llocs per poder captar oscil·lacions de la llum que prenen la forma de camins sinuosos, contemplar obres d’art que commouen l’ànima o endinsar-se en temples per inclinar-se davant els misteris de l’existència.

No conec cap persona que no hagi pensat i desitjat viure per un instant el procés d’encantament i d’enlluernament que van experimentar escriptors com Paul Morand, Thomas Mann, Lord Byron, el compositor Richard Wagner, el pintor Mariano Fortuny o la col·leccionista Peggy Guggenheim, entre d’altres, a la ciutat de Venècia. Processos similars de fascinació van viure els artistes en localitats com Sintra, Cadaqués, Aix-en-Provence, Trieste, Veruela, Valldemossa, sense parlar de París, Londres, Roma, Florència, Granada, Praga, Viena o Atenes, entre molts altres destins.

Resulta interessant observar com el viatger o turista es transmuta en pelegrí davant el paisatge romàntic de Sintra, la llum canviant de Cadaqués, el sol que fa girar els gira-sols d’Aix-en-Provence, la solitud de Veruela expressada en el seu monestir... Són llocs que van ser explorats abans que nosaltres per sensibilitats artístiques que van saber captar, a través de la música, la pintura, l’escriptura o l’arquitectura, l’essència fascinant del lloc. El que anomenem essència es refereix no tant al visible com a l’invisible; es refereix, sobretot, al que se sent, i no tant a la raó que, en principi, hauria de permetre’ns comprendre-ho tot. En tots aquests llocs, és molt possible que artistes com Cézanne, Van Gogh, Bécquer, Joyce, Dalí, Lord Byron o Chopin patissin la síndrome de Stendhal, referida a l’estat d’excitació, plaer, exaltació i felicitat que experimenta una persona en contemplar l’extrema bellesa d’una obra d’art. Stendhal ho exposava d’aquesta manera en el seu llibre de viatges Roma, Nàpols i Florència: «Havia arribat a aquest punt d’emoció en el qual es troben les sensacions celestials donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada davant meu, caminava amb por de caure.»