La covid-19 ha fet tancar auditoris i teatres d’òpera. En alguns casos ha deixat una escletxa mig oberta per a algun concert o representació, però res a veure amb una programació no sé si podem dir normal, en tot cas, una programació prepandèmia. Un altre efecte que ha tingut el virus és el de fomentar la lectura, potser com a resultat d’un empatx visual de tant streaming durant el confinament. El cas és que el llibre s’ha convertit en un refugi; la lectura, en un valor, i les velles i noves llibreries que dispensen l’un i l’altre, en uns centres d’atenció realment primària per a l’intel·lecte.

En el cas de la música, el llibre no és un succedani perquè és tan necessari com el so i caminen en paral·lel. La recent producció editorial demostra que la musicologia (conjunt de disciplines que estudien la música com a fet de cultura), i la musicografia (conjunt de textos o publicacions de tema musical) gaudeixen de molt bona salut entre nosaltres amb autors que saben pensar, la qual cosa sembla innecessària dir-la, però en aquest món nostre de pensament dèbil no és fàcil trobar persones que saben fer-ho en el sentit més profund del cogitare dels llatins, que reclama reflexió i meditació.

A hores d’ara dir que Ramón Andrés (Pamplona, 1955) és un savi no és cap descobriment. Ho ha demostrat a bastament amb la seva llarga producció d’obres de gran erudició i alhora ben entenedores com El mundo en el oído. El nacimiento de la música en la cultura (2008), Diccionario de música, mitología, magia y religión (2012) o El luthier de Delft. Música, pintura y ciencia en los tiempos de Vermeer y Spinoza (2013), per citar-ne algunes.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.