La covid-19 ha fet tancar auditoris i teatres d’òpera. En alguns casos ha deixat una escletxa mig oberta per a algun concert o representació, però res a veure amb una programació no sé si podem dir normal, en tot cas, una programació prepandèmia. Un altre efecte que ha tingut el virus és el de fomentar la lectura, potser com a resultat d’un empatx visual de tant streaming durant el confinament. El cas és que el llibre s’ha convertit en un refugi; la lectura, en un valor, i les velles i noves llibreries que dispensen l’un i l’altre, en uns centres d’atenció realment primària per a l’intel·lecte.

En el cas de la música, el llibre no és un succedani perquè és tan necessari com el so i caminen en paral·lel. La recent producció editorial demostra que la musicologia (conjunt de disciplines que estudien la música com a fet de cultura), i la musicografia (conjunt de textos o publicacions de tema musical) gaudeixen de molt bona salut entre nosaltres amb autors que saben pensar, la qual cosa sembla innecessària dir-la, però en aquest món nostre de pensament dèbil no és fàcil trobar persones que saben fer-ho en el sentit més profund del cogitare dels llatins, que reclama reflexió i meditació.

A hores d’ara dir que Ramón Andrés (Pamplona, 1955) és un savi no és cap descobriment. Ho ha demostrat a bastament amb la seva llarga producció d’obres de gran erudició i alhora ben entenedores com El mundo en el oído. El nacimiento de la música en la cultura (2008), Diccionario de música, mitología, magia y religión (2012) o El luthier de Delft. Música, pintura y ciencia en los tiempos de Vermeer y Spinoza (2013), per citar-ne algunes.

La seva darrera contribució és Filosofía y consuelo de la música (Acantilado, 2020), un llibre de llarg recorregut històric i també d’escriptura (1.168 pàgines). La dedicatòria a la memòria de dos filòsofs, Giorgio Colli i Emanuele Severino, i a la d’un músic, György Ligeti, ja desvelen el nivell en què es mou el llibre que comença a les beceroles de la civilització amb el caràcter sagrat assignat a la música, un so intangible i evanescent, quan l’home encara era incapaç d’expressar-lo gràficament.

El que fa Andrés és un recull de tot el que la filosofia ha dit de la música, i no és poc, des d’aquell moment inicial fins a la Il·lustració. Dit així, però, no explica el llibre. No és una enciclopèdia ni una antologia. És una gran conversa entre l’autor i els filòsofs més coneguts, menys coneguts i també molt desconeguts, mantinguda des de l’erudició i posada negre sobre blanc amb voluntat entenedora, àgil (a cadascun d’ells hi dedica entre 10 i 20 pàgines i en alguns casos menys encara), i amb una escriptura literària.

PUBLICITAT

‘Filosofía y consuelo de la música’ és un llibre per llegir-lo a trossos, segons l’estat d’ànim o la curiositat del lector.

El llibre és monumental, però no cal llegir-lo de dalt a baix, tot i que, evidentment, es pot fer. És un llibre per llegir-lo a trossos, de manera fragmentària, segons l’estat d’ànim o la curiositat del lector. Per les seves pàgines hi trobem Pitàgores –que és obligat–, Plató i Aristòtil, sant Agustí, la sempre admirada Hildegarda de Bingen, Tomàs d’Aquino i Dante, Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Thomas More i Joan Lluís Vives (aquests quatre últims en un capítol magnífic), Francis Bacon, Giordano Bruno, els enciclopedistes D’Alembert i Diderot, per acabar amb Rousseau, Antoni Eiximeno i Kant.

Per què Andrés s’atura a la Crítica del judici, del filòsof prussià? Perquè considera que més enllà del segle XVIII ja s’ha escrit i explicat molt la relació entre filosofia i música. Llàstima. També ens agradaria llegir la seva conversa amb Nietzsche o Kierkegaard, per exemple, que de ben segur seria de les que fan pessigolles al cervell.

Filosofía y consuelo de la música de Ramón Andrés, Paisajes del romanticismo musical de Benet Casablancas i L’experiència musical: origen, ritualitat i transcendència. El cas de Ludwig van Beethoven d’Oriol Pérez Treviño.

El Romanticisme musical

El compositor Benet Casablancas (Sabadell, 1956), ha escrit un llibre amb l’atractiu títol de Paisajes del Romanticismo musical (Galaxia Gutenberg, 2020), i amb l’encara més atractiu subtítol de Soledad y desarraigo, noche y ensueño, quietud y éxtasis, que no són altra cosa que algunes de les figures presents en l’imaginari del Romanticisme. L’autor comença el seu assaig una mica abans de l’eclosió del moviment, en el classicisme vienès, i ho fa per posar en el seu context els canvis registrats pel llenguatge musical. I, per la mateixa raó, l’acaba al segle XX.

PUBLICITAT

Però quan realment el llibre pren una gran volada és quan entra de ple en el Romanticisme. Com diu el mateix autor, fa una cartografia dels llocs comuns que es troben en la música i en altres disciplines artístiques, es tracti de les arts plàstiques, la literatura, o el pensament filosòfic, com són el Wanderer (el caminant), o el bosc, que van impregnar tanta pintura, tanta poesia i tanta música de l’època.

Casablancas explica com la música reflecteix aquestes interconnexions a partir de conceptes com el fatalisme tràgic (Schubert), els canvis de relacions tonals (abans i després de Schubert), la idea d’infinitud (Schumann), o la suspensió del sentiment del flux temporal (Schumann, Wagner i Brahms entre d’altres).

‘Paisajes del Romanticismo musical’ fa una cartografia dels llocs comuns en la música i en altres disciplines artístiques.

L’assaig està destinat a convertir-se en una obra de referència per la seva profunditat en l’anàlisi d’un moment, el Romanticisme, el coneixement del qual es presta massa sovint a la superficialitat i a les generalitats. Que aquest assaig ha tingut un recorregut creatiu molt llarg ho demostra que estigui prologat pel filòsof Eugenio Trias, traspassat fa set anys, que va llegir-ne una primera versió. Casablancas hi ha treballat durant molts anys amb algunes llargues interrupcions degudes a la seva activitat pedagògica i també a la composició de la seva òpera L’enigma di Lea, estrenada al Liceu el 2019, que el va ocupar durant tres anys.

Aquest és també un assaig llarg (630 pàgines) que s’ha de llegir a poc a poc per degustar-lo plenament. Si el lector sap llegir una partitura, el plaer serà més gran, perquè Casablancas fa servir nombrosos exemples musicals, però no és en cap cas indispensable saber de solfa. El volum, que conclou amb un epíleg del professor Hermann Danuser, conté a més unes quantes il·lustracions, una extensa bibliografia, un imprescindible índex d’autors i obres, i un índex dels exemples musicals.

Beethoven i el viatge de la vida

Comparada l’extensió de les dues obres abans comentades amb les 38 pàgines de L’experiència musical: origen, ritualitat i transcendència. El cas de Ludwig van Beethoven (Quaderns de la Fundació Joan Maragall, 2020), es podria pensar que aquesta obra d’Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972), és un text lleuger o superficial escrit a redós de la commemoració del 250è aniversari del naixement del compositor de Bonn. I no, no ho és.

Superficialitat i vulgaritat no són el mateix, però es mouen en un terreny comú. Aquest assaig, el que fa és una crítica demolidora de la vulgaritat per portar-nos a la substancialitat, al gran viatge de la vida que no és altre que la transformació interior que Beethoven, ens diu l’autor, va assolir, acceptada ja la sordesa, en la darrera etapa compositiva de la seva vida en què el músic estava plenament establert «en el jo superior». Portant-ho al moment actual i a la nostra quotidianitat, el que Pérez Treviño ens està dient és que cal encaminar-nos cap a una nova dimensió humana.