Vida i política, un referent moral

Pepe Mujica transita per la vida lleuger d’equipatge. Quan arribo a la seva chacra situada als afores de Montevideo està molent blat de moro per convertir-lo en farina per a les gallines. Dona unes quantes voltes a la maneta abans de passar a un petit espai que serveix de saleta, despatx i biblioteca. Una cassola fumeja a la cuina que s’entreveu per la porta oberta. Aquestes són les dues estances principals de la humil caseta. Ell i la seva dona, Lucía Topolansky, ex-vicepresidenta del govern de l’Uruguai (2017-2020) i dirigent del Frente Amplio, també antiga guerrillera tupamara (va passar tants anys a la presó com Mujica), la van comprar, junt amb el terreny que l’envolta, quan van sortir de la presó. Viuen sòbriament, però no pobrament, com li agrada remarcar a Mujica. Els cinc anys (2005-2010) que va ser president de l’Uruguai va rebutjar instal·lar-se a la residència oficial i es va mantenir aquí en contra de l’opinió dels seus col·laboradors, els quals no van tenir més remei que acostumar-se a la manera de ser i de fer d’aquest polític singular. Precisament la seva singularitat i la seva idiosincràsia, tant en la forma com en el fons, és el que l’ha portat a ser conegut i admirat arreu. Encara amb els pantalons i la camisa enfarinats i sense pressa, s’asseu disposat a compartir les seves idees i les seves inquietuds durant una tarda del suau hivern uruguaià.

Als seus 88 anys, li agrada mirar endavant. Dels tretze anys que va passar a la presó (1972-1985) com a membre del moviment tupamaro va estar-ne set incomunicat i sense poder accedir a cap llibre ni lectura. Va patir cruels tortures físiques i psicològiques, però no guarda rancor als seus torturadors. Admira la finesa intel·lectual de José Bergamín, qui li havia donat classes a la universitat a Montevideo durant el seu exili, i la poesia d’Antonio Machado, a qui cita sovint. Està preocupat per l’ecologia i molt pendent dels avenços de la ciència. L’exguerriller i dirigent de la coalició Frente Amplio posa en valor el paper que han jugat polítics conservadors com Angela Merkel i Winston Churchill en diferents etapes de la història europea.

A Europa hi ha un cert auge de l’extrema dreta. A l’Amèrica Llatina, l’extrema dreta es pot dir que va i ve. La pujada que ha experimentat fa poc a l’Argentina, creu que pot marcar una tendència?

Els europeus acostumeu a treure conclusions massa de pressa. Potser no us pareu a pensar que la gent tendeix a votar en contra del que hi ha, de vegades per cansament, sense tenir gaire clar a favor de què votar. Es vota més aviat negativament, per una reacció de disconformitat. Però si un rastreja el fons, es pot trobar que aquesta disconformitat és producte de la civilització consumista, mitjançant la qual cada cop es desitja més, s’aspira a més i és necessita més. I si no hi arribes, et frustres. Tant si es viu a Europa, als Estats Units o a les àrees emergents de l’Amèrica Llatina. El problema és que sovint confonem ser amb tenir. El consumisme ens transforma en compradors compulsius i ens porta a entendre que triomfar a la vida és tenir riquesa i multiplicar-la. Quan Lenin va escriure que l’imperialisme era l’última etapa del capitalisme estava somiant. Encara no sabem quina serà l’última etapa, però l’etapa actual es diu consumisme. El consumisme ens té presoners i és més fort que qualsevol exèrcit perquè està dins de les nostres cases, en els mitjans de comunicació. I és subjectiu i emocional.

Com vostè sol dir, es pot viure amb poca cosa. Però bona part del món no té capacitat ni per arribar a aquesta poca cosa…

Sí, però hi ha una part de població que llença molt. Més ben dit, que llença massa. Tothom és una mica presoner d’aquesta cultura consumista que deia abans. Per exemple, la causa dels ecologistes és justa i moderna, però també volen canviar el seu cotxe quan es fa vell. I si surt un model de mòbil més avançat amb 5G, el compren. No hi ha medi ambient que ho pugui resistir amb vuit mil milions d’habitants com som. Tot i així, crec que l’espècie té més intel·ligència instintiva del que ens pot semblar, perquè les dones del món han decidit parir menys, i elles aniran corregint l’excés de població. Si exceptuem Àfrica, és clar. Vostès pateixen més a prop la situació desgraciada dels que fugen d’Àfrica. Hauran de plantejar-se eixamplar el Mediterrani perquè no donarà l’abast per cementiris. És terrible. Tenim globalització financera, però no tenim globalitzada la moral, l’ètica… Els pobres d’Àfrica i els que s’estan ofegant al Mediterrani no són d’Àfrica; són de tots. Són el preu dels pecats colonials. Les ferides de la història de la nostra pròpia humanitat.

Una part de la humanitat s’ofega en pasteres al Mediterrani i una altra part viu en una societat de malbaratament. Vostè té esperança que alguna vegada es puguin trobar solucions a aquestes desigualtats?

Tinc esperança en la biologia. I tinc una visió optimista. Però segurament ens costarà molts dolors i molts desastres. Desconcentrar la riquesa al món és una lluita política que tindrà una enorme resistència. Perquè ningú no dona de bona gana allò que té a la butxaca. Aquells que estan a baix diuen que els de dalt han de pagar més. Ara, si per casualitat estàs a dalt, tampoc no vols pagar més impostos. És la condició humana. L’abundància ens fa perdre humilitat.

«La crisi ecològica és una impotència política de la humanitat.»

Quan un observa la història d’Europa comprova que el Vell Continent va passar tota la vida barallant-se. Segles i segles de guerres infinites. Fins que un dia, davant del perill comunista per una banda i el desafiament americà per l’altra, van dir «no». Va ser un moment d’enorme lucidesa, en el qual van tractar de crear una altra cosa. A pesar que, aquella vella Anglaterra –com va dir Churchill– sempre opta cap al mar. Aleshores Europa va fer el que havia de fer. Tot i que ara l’Estat del benestar té dificultats i torna a estar en perill.

Vostè ha estat president durant cinc anys i el seu govern va impulsar noves polítiques dins del possible. Ser pragmàtic no està renyit amb ser utòpic.

Tu pots tenir ideals i horitzons molt amplis, però estàs envoltat de gent que ha de menjar i que ha de resoldre els problemes del dia a dia. I a la gent no li pots dir, espera que vingui una societat millor per tenir diners per pagar la llum. La llum cal pagar-la cada mes. No és només qüestió de pragmatisme, és que la vida imposa a la gent necessitats urgents que cal atendre. Si no entenem això, és que no entenem què és la criatura humana. I els governants no es poden divorciar de la gent, perquè no són els grans utopistes els que canvien la història, sinó la fila que els segueix. Pot semblar que el més important és qui va a l’avantguarda, però si no té gent que l’acompanyi és com un general sense tropa. La força la tenen els anònims. I si et divorcies dels anònims, podràs parlar o escriure molt bé, però no toques el voraviu al poder. Sempre dic que Quixot no té sentit sense Sancho al costat.

«Tinc esperança en la biologia, però posar fi a les desigualtats al món ens pot costar molts dolors i desastres.»

Durant el seu llarg presidi va estar set anys del tot incomunicat. Entre altres aspectes horribles que va patir, no va poder llegir ni un llibre. Què va descobrir al seu interior?

PUBLICITAT

Vaig descobrir el món. Ara, amb la civilització moderna i el salt tecnològic que hi ha, la gent no té temps de parlar amb si mateixa. I està lluny de conèixer el que porta a dins. Com va dir Machado, converso amb l’home que sempre va amb mi «…con ese buen amigo que me enseñó el secreto de la filantropía». A més, hi ha aquella màxima socràtica que diu que conèixer-se a un mateix és la cosa més difícil. I la més en desús. La gent de vegades tracta de no mirar-se, perquè sempre tenim un jutge assegut al nostre costat. I és implacable. No el despertéssim, per si de cas. La solitud del calabós em va ensenyar a viure amb ben poca cosa. Valorava, per exemple el matalàs, perquè hi havia nits que no me’n donaven. Vaig aprendre a viure lleuger d’equipatge. I si vas lleuger d’equipatge per la vida, ets més lliure.

Es pot perdonar un torturador?

A Dante li va faltar un cercle a l’infern de la Divina Comèdia: el de l’oblit. No vull dir amb això que no hi hagi d’haver memòria històrica, sinó que el rancor no serveix per a res i no porta enlloc.

Creu que en determinades situacions pot estar justificada o ser entenedora la guerrilla o la lluita armada?

Poden donar-se moments i circumstàncies. Si els meus avantpassats no haguessin practicat la lluita armada, aquí encara estaríem pendents de la colònia. No van ser els colonitzadors els qui ens van reconèixer els nostres drets de llibertat. Als colonitzadors els van fer fora els meus avantpassats.

Una de les seves màximes és tenir temps lliure per viure la vida

La vida és l’únic capital important que tenim. Tu no pots anar al supermercat i comprar anys de vida. Viure la vida és tenir temps per a les grans coses quotidianes, eternes i permanents dels humans: la parella, els fills, uns quants amics… I per cultivar això es necessita temps. La vida no és només treballar. És mentida que l’home sigui un animal treballador per naturalesa. Va aprendre a treballar per necessitat i per seguretat. Aquí, quan van arribar els colonitzadors deien que els indis no volien treballar. Està clar que allò que no volien era treballar per a ells. La primera vaga que hi va haver en aquest país la van fer els indis tapes. Els van portar per fer una muralla i una nit es van rebel·lar. No tenien sindicats ni res, però tenien clar què havien de fer. Vostè sabia que en investigacions portades a terme sobre els primers humans es demostra que treballaven només dues hores al dia? Era prou per mantenir-se.

«No són els grans utopistes que canvien la història, sinó la fila de gent que els segueix.»

Però a vegades també es pot fruir treballant. O, no s’ho passa bé vostè, fent farina o passant el tractor pel seu tros de terra?

Hi ha coses que són boniques, precioses, i que poden apassionar, encara que semblin feina. Però del que jo em queixo és que el gruix de la humanitat estigui condemnada a fer feines que no la motiven gens. I, així i tot hi ha d’anar cada matí, per la llei de la necessitat, cada dia de la seva vida. Aquesta és la frustració.

Si es viu com es pensa, es dorm millor?

El problema radica a intentar donar respostes a si la vida té sentit. Trobar un sentit al miracle d’estar viu, o bé només viure perquè s’ha nascut, per un fet biològic. De fet, l’única diferència que tenim amb la resta d’animalons és que nosaltres tenim consciència i, en part, podem incidir en el rumb de la nostra vida. No dic que sigui al cent per cent, però conscientment hi podem incidir –o no, aquest és un gran dilema. Si no et planteges l’interrogant, tot està resolt: el mercat t’encaminarà i et passaràs la vida pagant quotes fins que et moris.

Arreu existeixen polítics que es transformen quan toquen poder i es crea i s’estén l’opinió que tots els polítics són iguals (en el mal sentit).

L’ésser humà és un animal vanitós. I això contribueix a desprestigiar la política. Sempre he tingut una màxima: Els governants han de mirar i imitar com viu la majoria dels ciutadans, i no com viu la minoria privilegiada. A més, a la política sobreviuen un conjunt d’usos, costums, institucions fins i tot, que tenen un regust feudal. Des de la catifa vermella que et posen fins als que toquen el clarí quan arriba l’autoritat. És com el senyor feudal que travessa el pont i els seus vassalls el saluden. Està ple de coses d’aquestes, que no tenen res de republicà encara que l’Estat sigui una república. Pot semblar que només sigui qüestió de forma, però també és una qüestió de fons. Quan, com a president de l’Uruguai, vaig visitar Alemanya, dins del paquet de visites oficials em col·locaven una catifa vermella immensa, era una cosa impressionant. Em feia vergonya. Em negava a passar-hi, però em van dir que era un menyspreu als qui em rebien. Vaig claudicar i me’n penedeixo.

A vostè el poder no el va canviar

En el meu cas personal, si m’haig de definir filosòficament soc alguna cosa així com neoestoic. Penso que és pobre qui necessita molt. La gent que necessita molt sempre estarà desesperada per aconseguir més. O, com diuen els aimares, pobre és aquell que no té comunitat, aquell que va sol pel món. Jo soc afortunat perquè tinc companys i amics, gent que està aquí per compartir les ensopegades de la vida. Hi ha qui diu que visc pobrament. De cap manera. Ni soc pobre ni visc pobre. El que passa és que es tendeix a confondre sobrietat amb pobresa. I no és el mateix. Necessitar molt és contrari a la felicitat, perquè es perd llibertat. És un cercle viciós que es retroalimenta.

De què està més satisfet dels seus cinc anys al poder com a president del país?

D’haver deixat la Presidència [riu]. És com quan et poses un parell de sabates noves, que són molt justes i et serren els peus. I que quan te les treus sents un enorme alleujament.

«Els governants han de viure com viu la gran majoria dels ciutadans, no com les minories privilegiades.»

Però, vaja, alguna cosa vam fer. Potser hauríem hagut de fer més, però vam fer el que vam poder. Sobretot, per a mi el més important és que queda gent que segueix el camí.

Pocs governs s’han atrevit a legalitzar la marihuana, com va fer el seu.

El món el dirigeixen vells que s’obliden de com eren quan eren joves. Amb la droga fa dècades i dècades que reprimim i cada vegada està pitjor. Si tu vols canviar, no pots continuar fent el mateix que s’ha fet sempre arreu. Has d’impulsar noves polítiques i altres fórmules i maneres d’actuar. Però com que el món ha creat un gegantí aparell repressiu, aquests aparells repressius han de justificar la seva feina. La repressió construeix un monopoli i, com tot monopoli, té una taxa de benefici infernal. Ja sabem que «…poderoso caballero es don Dinero» i, per tant, s’acaba podrint tota la societat.

Vostè és crític amb el sistema de representació política que en general es practica. Per què?

La idea de representació que practiquem s’ha de començar a qüestionar perquè les societats modernes són cada vegada més complexes. Els antics sistemes parlamentaris semblen impossibles per adaptar-se a la complexitat actual, integrada per una pila de mons. I, en canvi, es mantenen com fa cent anys. A part d’assumptes puntals, com la salut o l’educació, s’hi van incloent altres mons nous. I tots coexisteixen. Creure que un cos representatiu pot orientar-ho tot és quasi ridícul. No vull dir amb això que la idea actual de representació política no serveixi, però així no es pot avançar. Per exemple, vam tenir l’atac de la pandèmia. Es va convocar un conjunt de persones de ciència que no decidien res, només recomanaven, i en alguns casos la política va seguir allò que la ciència deia, però en altres casos, no. Hauria estat molt més sensat que les persones de ciència haguessin pogut decidir, perquè eren les que entenien què passava i perquè era la seva especialitat.

Un polític no pot opinar, raonar i decidir sobre la intel·ligència artificial i tot el que tenim a la cantonada. Si la intel·ligència artificial cal controlar-la o ha de crear-se per a ella un sistema de dret específic. En assumptes així, hi ha de ser la gent que posa un cap filosòfic al servei de les possibles conseqüències. I tenim un altre problema, ja detectat, amb la vellesa i la soledat. Com que vivim més, queden una pila de vells i velles sols. Hi ha actualment dos països, Japó i Anglaterra, que han implementat ministeris de la soledat. Em refereixo a això com a idea que la política ha d’anar modificant les seves maneres de funcionar al ritme que la societat va canviant. Si no, es queda enrere.

Algun dia es dedicarà més pressupost a la ciència i menys a l’armament militar?

Heràclit ja va dir que la guerra és la mare de totes les coses. Desgraciadament, fins ara el filòsof ha tingut raó. Tots els progressos tecnològics i científics apareixen primer en la guerra i després en la resta. És increïble, però és així.

Hi ha coses meravelloses que estan esperant. La funció biològica més important és la fotosíntesi. I encara no està del tot investigada. Ho dic per posar només un exemple que el camí de la ciència és infinit. Però cada minut es gasten al món dos milions de dòlars de pressupostos militars. És una desgràcia.

I mentrestant, som capaços de viure amb una guerra encallada a Europa. Serveixen per a alguna cosa les organitzacions mundials?

El món cada cop necessita més decisions polítiques de caràcter mundial, però no està en condicions de prendre-les. Per exemple, la crisi ecològica és una crisi de la política. És una clara impotència política de la humanitat per donar-se les decisions que necessitaria. Perquè fa molts anys, dècades, des de la cimera de Kyoto. I des d’aleshores sabem què passa i què s’hauria de fer. Però no es fa. Aquí no és la ciència la que falla. Falla la política.

«El mercat t’encamina i et pots passar la vida pagant quotes fins que et mors.»

Les organitzacions mundials serveixen per generar uns quants llocs de treball, inútils, però uns quants llocs de treball. I per donar beneficis a cadenes d’hotels i a companyies aèries. Mobilitzen l’economia, cert, però des del punt de vista pràctic, desgraciadament, els resultats són massa pobres. Els Estats nacionals estan perdent progressivament poder, però no el perden a partir del desenvolupament d’organismes mundials, sinó a favor de l’economia transnacional, que és diferent. La pregunta és aquesta: Haurem arribat al topall, el gènere humà?

Com veu l’Europa actual?

Es troba a faltar una vella conservadora com Angela Merkel. Amb ella, s’hi podia estar d’acord o no, però tenia visió i era una estratega intel·ligent. Qui dialoga, ara que ella no hi és?

Quant a Rússia, hi ha hagut un procés llarg, però al meu entendre, Europa està regalant Rússia a Àsia. Vostès els europeus haurien d’haver tractat de decantar-la cap al seu costat. I sembla estrany, però no ho han fet.

I a Espanya han d’aprendre encara molt. Vist des d’aquí, sembla que els progressistes no van aprendre de la Guerra Civil.

I sobre Catalunya, quines vibracions li arriben?

Fa la impressió, vist de lluny, que la societat hispànica requeriria una solució tipus federal, molt més oberta de la que tenen ara. Jo el que conec millor és el País Basc, perquè hi he estat, i és evident que els bascos tenen una identitat pròpia, molt diferenciada. Sé que els catalans també. I els gallecs. La solució per realçar totes les diferències i alhora integrar-les en un conjunt seria un estat federal. Però Castella no afluixa, oi? Aquí està el nus.

Vostè té moltes visites aquí, a la seva chacra. No fa gaire va rebre Pere Aragonès, el president de Catalunya. També la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz….

I també el rei. Però el rei vell, eh? Va ser fa uns anys, quan jo encara era president. Feia poc d’aquella polèmica sobre l’elefant de Botswana i crec que va venir a rentar-se la cara. Va aparèixer amb un parell de Mercedes negres, immensos, que quasi no passaven pel camí. Jo tenia per aquí aparcat el meu vell Volswagen Escarabat i li vaig dir assenyalant l’auto: vostè i jo tenim un punt en comú, doncs ens agraden els cotxes alemanys. En sentir això es trencava de riure. És simpàtic. Una cosa no treu l’altra.

Quin és el seu desig en aquest món de 2023?

Ajudar que quedi gent que aixequi la bandera per la qual he lluitat.

Deixar de lluitar, a la vida, és deixar de somiar?

Van de bracet. Si somies, lluites. I si lluites, somies. Perquè hi ha un motor a dins que t’empeny. L’inconformisme és una força que ajuda, sempre que no condeixin els disbarats. Com diu un vell proverbi hindú, les persones van darrere de les idees com la carreta va darrere els bous.

«A la gent no li pots dir: espera que vingui una societat millor per tenir diners per pagar la llum.»

No hi ha res definitiu. Es fan petites passes en el camí. Però crec que la marxa és permanent i eterna. I sempre hi haurà contradiccions i coses per superar. Saps una cosa? [ho diu amb un somriure ample i mirant-me fixament als ulls]: El cel deu ser molt avorrit.

El sorprèn que la gent l’admiri i el segueixi tant arreu del món?

Pel que sembla, es considera exòtic que un visqui tal com pensa.