Més enllà de la qualitat de cadascuna, que aquesta és una altra història, la nova fornada de sèries televisives no es distingeix precisament per l’originalitat. Tret d’unes quantes, o més aviat d’unes poques, hi trobem les trames de sempre, els mateixos desenvolupaments dramàtics, les mateixes històries que el cinema, i les sèries precedents, ja han abordat i grapejat fins a no poder més. I això, en el panorama espanyol, es multiplica per cent. O per mil.

Per això, l’emissió de Doctor Portuondo, la sèrie de Carlo Padial basada en el seu llibre de títol idèntic, no solament em sembla un esdeveniment, sinó també un toc d’atenció: és suficient, per a la ficció audiovisual d’aquest país, la repetició incessant d’esquemes que només fomenten una mandra intel·lectual vergonyant, que únicament creen espectadors submisos i passius, robots asseguts obedientment davant del televisor i disposats a devorar, sense cap criteri, sèrie rere sèrie, episodi rere episodi? Perquè Doctor Portuondo posa en dubte aquesta situació des del seu plantejament mateix.

És una sèrie que gairebé no té argument, tret que considerem com a tal les sessions terapèutiques que el protagonista manté amb el seu psicoanalista, un improbable emigrat cubà al qual dona vida amb ímpetu i subtilesa un excel·lent Jorge Perugorría. I també es tracta d’una proposta que aconsegueix elaborar una posada en escena pròpia, una manera particular i intransferible de narrar, de presentar-nos els personatges i explicar què els passa.

Carlo Padial, per descomptat, no és cap desconegut. Representant insigne d’una mena d’humor realment nou, que es nega a cenyir-se als clixés de la broma fàcil i persegueix provocar incomoditat i fins i tot malestar, és ja autor d’un corpus breu, però distingit, de llargmetratges entre els quals hi ha Taller Capuchoc o Algo muy gordo, una fita de la comèdia cinematogràfica espanyola que encara espera el reconeixement que es mereix. Però, a més, Padial és també escriptor i monologuista, responsable d’alguns dels vídeos més sagaços i divertits que es poden trobar a internet, concretament a PlayGround.

 

Aquelarres surrealistes

En aparença, podria semblar un Woody Allen rejovenit i posat al dia, però la seva estratègia va més enllà, cosa que Doctor Portuondo s’ha encarregat de deixar ben clar. En aquesta sèrie, practica l’autoficció per posarla en dubte des de dins, insinua maneres de comèdia per subvertir-les a cada moment, converteix el que podria ser una farsa divertida en un univers ombrívol fet d’interiors a mitja llum i situacions que van de la melancolia a l’esquinçament, comencen explorant el tedi existencial per acabar, a vegades, en aquelarres surrealistes. I, per sobre de tot, es nega a explicar les històries de sempre per, en el fons, no explicar cap història, limitarse a estructurar unes quantes situacions a partir de les quals, amb ritme i vocació impressionistes, gargotejar el retrat no solament d’un personatge, sinó també del nostre temps.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquest fals neuròtic i el seu psicoanalista erràtic, com també els memorables secundaris, ens resulten propers no per recognoscibles, perquè la tècnica de Padial inclou efectes estranys i desconcertants de distanciament, sinó precisament per tot el contrari: hi pot haver una cosa més estranya que aquests temps virtuals que fan cada vegada més fàcil la comunicació i cada vegada més difícils les relacions humanes?

Parlant de distanciament i rareses, crec que he llegit per aquí que a Padial li agrada molt How To with John Wilson, una altra sèrie que, mitjançant la tècnica del fals documental, explora la singularitat d’aquests temps i recorre Nova York per mostrar una galeria de personatges atípics i situacions narrades en primera persona que es mouen, serpentejants i incertes, entre la realitat i la ficció. Wilson, el seu responsable màxim i narrador, desmunta el mite de l’autoajuda que promet el títol i el converteix en un gran teatre de l’absurd, el retrat d’un món perdut en una altra gran paradoxa: no hem estat mai tan desorientats tenint tantes eines suposadament destinades a guiar-nos, una situació que la desastrosa gestió global de la pandèmia ha aconseguit fins i tot intensificar.

No obstant això, a mi em sembla que el mestre de tots ells, de Padial i de Wilson, i de tants altres, per bé que potser no es trasllueix de manera explícita en els seus treballs, és un humorista i escriptor novaiorquès anomenat Larry David, el corresponsable de Seinfeld i, des de fa diversos anys, creador, guionista i protagonista de Curb your enthusiasm, la sèrie d’HBO de la qual s’acaba d’estrenar l’onzena temporada.

En principi, Curb your enthusiasm segueix les aventures del mateix David en la seva vida quotidiana, el seu dia a dia a Los Angeles i les relacions amb els seus amics i coneguts del món del show business, especialment amb un grup selecte de col· legues amb qui es troba per dinar, jugar al golf o idear pròxims projectes. En aquesta última temporada, es tracta de la preparació d’una sèrie televisiva, Young Larry, que, en un joc enginyós de televisió-dins-de-la-televisió, recrea els seus primers anys. Però no creguin que estem davant el típic dramedy alhora costumista i nostàlgic, res més lluny de la realitat.

 

Fotograma de la sèrie Curb your enthusiasm dirigida per Larry David.

Fotograma de la sèrie Curb your enthusiasm dirigida per Larry David.

 

Televisió d’avantguarda

Com en els anteriors lliuraments de la sèrie, David pren aquesta mínima anècdota com a excusa per desplegar una sèrie de situacions còmiques que es volen valer per si mateixes i excloure qualsevol mena de pretext temàtic o discursiu. Si Seinfeld volia ser «una sèrie sobre res», com tantes vegades s’ha dit, Curb your enthusiasm porta aquesta premissa fins a l’extrem, en la gran tradició de Mallarmé o Dada, i la converteix en un experiment agosarat, televisió d’avantguarda en estat pur.

En els deu episodis d’aquesta última temporada, l’excusa argumental clàssica de la preparació i el muntatge d’un espectacle, el precedent més llunyà del qual són potser els musicals de Judy Garland i Mickey Rooney, s’entrecreua amb una altra trama igualment lleugera, per no dir buida. David hi ha de fer front a una amenaça absurda, i que podria malmetre els seus plans laborals, que inclou un xantatge més aviat inversemblant. Al seu torn, aquest relat a tall de fil conductor, que d’una manera o una altra treu el cap en tots els capítols, ha de deixar pas, en cadascun, a tres o quatre subtrames que es van entrellaçant, d’una manera gairebé musical, i que conflueixen al final de cadascun dels episodis.

Vostès em diran que en part això ja ho hem vist en les sitcoms clàssiques i fins a cert punt tindran raó. On és, doncs, la revolució que proposa David? Primer, en el seu personatge, un misantrop recalcitrant, més aviat antipàtic i insolidari, groller i políticament incorrecte, que, no obstant això, no és pitjor que els seus semblants, cosa que provoca que la sèrie mostri una fauna grotesca i menyspreable que, tanmateix, resulta irresistiblement simpàtica. Segon, en la manera radicalment antipsicològica amb què caracteritza els personatges, mers rostres i cossos que es mouen per escenaris igualment impersonals, els barris alts de Los Angeles i Hollywood, plens de restaurants cars i pretensiosos, avingudes atapeïdes d’automòbils i mansions que fan gala d’una ostentació de mal gust.

 

El·lipsis salvatges

I tercer, i potser més important, la simplicitat, deliberadament tosca i primitiva, amb què es conceben i filmen personatges i situacions, opció que acaba descrivint un univers gairebé abstracte, regit per lleis immutables, en el qual tothom sembla condemnat a una repetició sense fi d’actes i converses, fonts inesgotables d’equívocs jocosos i gags que fan partirse de riure. Però també dotat d’una llibertat dramàtica desinhibida, capaç d’acudir a el·lipsis salvatges per evitar retòriques innecessàries: un complet deliri que vol fer l’efecte d’estar regit per una lògica implacable, justament com el món en què vivim.

Aquesta última temporada de Curb your enthusiasm, així, tant si es veu com una fantasia abstracta o com una simulació matemàtica, a la manera dels quadres més tardans de Rothko, porta a l’extrem el que assagen Doctor Portuondo o How To with John Wilson: una ficció sense tema ni discurs, concebuda únicament per allò que Leos Carax, en la pel·lícula Holy Motors, va anomenar la «bellesa del gest». Ves per on el cinema d’autor europeu més exquisit s’acaba també creuant amb les sèries de televisió presumptament de consum. L’art, sens dubte, ja no és el que era.