El tinent de l’exèrcit francès Pierre Vilar, detingut el juny de 1940 per les tropes alemanyes, va passar tota la Segona Guerra Mundial en captivitat. A l’agost, durant la seva estada en un camp d’oficials presoners als afores de Nuremberg, va demanar a la seva dona que li fes arribar els volums de la Historia de España y de la civilización española del jurista i escriptor Rafael Altamira (Alacant, 1866 – Ciutat de Mèxic, 1951), que ell mateix havia adquirit el 1931 a la Llibreria Francesa de Barcelona. Segons l’hispanista occità, aquells llibres van ser la base de la seva posterior, breu i exitosa Història d’Espanya (Crítica), i van acompanyar-lo tota la vida. De fet, l’abril de 1945 creia haver–los perdut durant l’alliberament, fins que mesos més tard va ser convocat a París on se li va entregar un sac militar amb el seu nom: dins hi havia la seva petita biblioteca de presoner, «c’est si miraculeux».
No menys miraculosa és la col·lecció «Historiadores» impulsada per Urgoiti Editores, on es recuperen obres cabdals de grans investigadors espanyols de totes les èpoques, amb estudis preliminars a càrrec de reputats experts. Justament, el títol més recent correspon a la versió definitiva –i amb el títol simplificat– d’Historia de la civilización española (2022), amb una introducció de José María Portillo (Bilbao, 1961), que situa l’alacantí com un dels més renovadors i interessants historiadors espanyols. Entre les seves moltes aportacions, el catedràtic de la Universitat del País Basc destaca la capacitat d’Altamira per sostreure’s dels llocs comuns de la historiografia local del període i, en canvi, sintonitzar amb els corrents europeus contemporanis i intuir nous camins per avançar en el coneixement del passat.
A banda de la centralitat atorgada «a la idea de civilització com a procés històric», sobresurt el relleu que atorga a «la dimensió imperial». En paraules del seu exegeta, «A España li ha mancat en el segle XX, quasi fins al final, quelcom que es podria dir i homologar com una història imperial. Bona part de la responsabilitat que hagi estat així, es troba, de nou, en la diferència cultural que va suposar el triomf dels insurrectes en la Guerra Civil i la imposició d’una història nacional en la qual la dimensió imperial es va supeditar fins al ridícul a una concepció monolíticament nacionalcatòlica d’Espanya. La historiografia franquista va parlar, i molt, de l’imperi, però va menysprear (com es podia esperar) la incipient història imperial a la qual Altamira havia obert la seva concepció de la història de la civilització espanyola».
PUBLICITAT
Un ‘bypass’ històric i historiogràfic
No ha estat fins als darrers anys que la historiografia espanyola s’ha conjurat per fer un bypass que superés l’obstrucció franquista i connectés la intuïció d’Altamira amb les noves generacions d’investigadors. No és casual que el mateix Portillo hagi estat coeditor, juntament amb Teresa Segura i Josep Maria Fradera (Mataró, 1952), del volum Unexpected voices in imperial parliaments (Bloomsbury, 2021); ni és casual que el mataroní hagi guanyat el 50è premi Anagrama d’assaig amb Antes del antiimperialismo (2022). Les gairebé cinc-centes pàgines del volum són, en part, una derivada del seu previ, fascinant i exhaustiu estudi comparatiu The Imperial Nation (Princeton UP, 2018, versió millorada i sintetitzada de La nación imperial, Edhasa, 2015); però són també, en part i com s’apunta al subtítol, una nova aportació a la Genealogía y límites de una tradición humanitaria.
José María Portillo (Bilbao, 1961) situa Rafael Altamira (1866-1951) com un dels més renovadors i interessants historiadors espanyols.
Fradera s’inscriu en una línia interpretativa que entén la construcció nacional i imperial com un doble i simultani procés històric. Aquest binomi és, alhora, l’element que consolida un determinat ordre internacional, on els vells imperis monàrquics donaran pas a les modernes grans nacions imperials i, amb el temps, a les contemporànies esferes d’influència (post)imperials. Ras i curt, malgrat les revolucions, les crisis i les transformacions, el marc mental imperialista ha condicionat –i condiciona– la història dels darrers segles… fins i tot als seus suposats contraris.
Els primers qüestionaments rellevants de l’imperialisme coincideixen amb les revolucions atlàntiques a cavall dels segles XVIII i XIX, quan des de les colònies es combaten les ingerències metropolitanes, però sense renunciar (almenys voluntàriament) a les pròpies projeccions imperials. Tampoc les crítiques filantròpiques i humanitàries promogudes per certes elits no defensaven un ideal antiimperialista com l’entenem avui, sinó més aviat una «reforma i negociació interna de les condicions de pertinença a les realitats transnacionals que eren els imperis», i una «necessitat de corregir o detenir els excessos o transgressions» que incomodaven els sectors més avançats o moralistes de les societats metropolitanes. Per tant, aquestes crisis haurien ajudat, més aviat, a la transformació del model mateix, amb l’acceleració dels nous estats nació imperials, i a alguns avenços concrets com la progressiva abolició de l’esclavitud i la tracta.
La fallida imperial i el moviment descolonitzador posteriors a les guerres mundials va posar a prova els discursos abolicionistes d’unes noves potències que es negaven –i es neguen– a renunciar a les seves esferes d’influència, però també va permetre l’evolució de discursos i realitats. Ja no estàvem davant de propostes purament formals, ni d’adaptacions interessades a noves concrecions polítiques, ni de crítiques limitades al desgast de tercers, sinó d’un antiimperialisme real que «assenyala una possibilitat efectiva de modificar el mapa del món, de tallar en sec una reforma que no arribava mai o que sempre resultava insuficient». Per a Fradera, el rellevant és mostrar com l’antiimperialisme s’explica per una tradició que, sense caure en anacronismes, ens porta de l’abolicionisme antiesclavista fins a les actuals denúncies respecte de les desigualtats (econòmiques, legals, socials…) en un món encara regit pel binomi imperialisme-nacionalisme.
PUBLICITAT
«La Catalunya esclavista»
Lluny de ser una qüestió per a especialistes, la polèmica sorgida arran de l’emissió, el febrer passat a TV3, del documental Negrers. La Catalunya esclavista (Jordi Portals) va evidenciar com, a diferència dels països del nostre entorn, aquí hi ha una «pràctica absència d’una memòria pública y col·lectiva» sobre la destacada participació catalana i espanyola en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial. «Espanya no fou només un actor rellevant perquè més de dos milions d’africans van ser esclavitzats en els seus dominis americans, sinó també perquè un 10 % de tots els captius africans que van patir, entre els segles XVI i XIX, el tràfic atlàntic de persones ho van fer en vaixells espanyols».
Qui es lamenta d’aquest oblit és l’historiador Martín Rodrigo (Sabadell, 1968), destacat investigador que en els darrers anys ha encapçalat diferents recerques i publicacions, com ara les monografies sobre dues grans nissagues d’indians: els Goytisolo (Marcial Pons, 2016) i el marquès de Comillas (Ariel, 2021). Precisament per combatre aquesta singular ignorància i per divulgar el coneixement acumulat, Rodrigo dirigeix també la col· lecció «Esclavitudes» a Icària Editorial que aquest 2022 s’ha estrenat amb el col·lectiu Del olvido a la memoria i amb Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX de Xavier Sust. En el primer, coordinat per l’historiador sabadellenc, s’apleguen un grapat de treballs que ofereixen una panoràmica del que promet el subtítol: La esclavitud en la España contemporánea.
 |
|---|
| Josep M. Fradera Antes del antiimperialismo Barcelona: Anagrama, 2022. 498 pàgs. Premi Anagrama d’Assaig 2022 |
Llegat vergonyós
Els diferents estudis ens mostren l’innegable pes econòmic de l’esclavitud per a les colònies, per a l’imperi espanyol i per a les seves elits; la profunda petja econòmica, urbanística, patrimonial i cultural deixada a la geografia espanyola –de Madrid a Euskadi, de Cadis a tot l’entramat costaner català–; i les dificultats per bregar des del present amb aquest llegat vergonyós. No oblidem que, entre 1821 i 1867, el 30 % del trasllat d’esclaus d’Àfrica a Amèrica es va fer sota bandera espanyola. I és que, com recull Andreu Seguí per al cas de les Balears, ni les manifestacions en contra de l’esclavitud ni la il· legalització del tràfic, van evitar que un bon nombre de mariners i comerciants espanyols «gestionessin negocis negrers en la costa africana o noliegessin vaixells nacionals y estrangers» fins al darrer segon.
Molt abans –entre els segles XVI i XVII– i en aigües més exòtiques –els mars del Sud–, la marina imperial espanyola ja havia intentat ser decisiva en una altra triangulació, la definida per Àsia, Amèrica i Europa. A aquell xoc d’interessos imperials –de Portugal a la Xina, dels Països Baixos al Japó– consagra Manel Ollé (Barcelona, 1962) el seu Islas de plata, imperios de seda (Acantilado, 2022). Des de la Universitat Pompeu Fabra, com els anteriorment citats Fradera i Rodrigo, i amb una ploma especialment inspirada, l’escriptor i historiador barceloní demostra com era d’encertada la intuïció d’Altamira respecte dels estudis sobre la dimensió imperial del nostre passat.
