Una de les coses que se solen dir de la Universitat espanyola (i per extensió, no ens confonguem, de la catalana) és que no solament no ha estat capaç de produir un model propi, sinó que ni tan sols ha estat capaç d’imitar-ne cap de bé, o d’optar clarament per un model o altre. Més que indefinició, el que cal atribuir-nos aquí és un vici sever d’indecisió.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Tirant de raons pretesament pragmàtiques ens hem trobat en una situació que un optimista qualificaria d’amfíbia. Perquè hi ha hagut una indecisió històrica, molt clara ja als primers 90 del segle XX en la gestació de les universitats joves, en l’aposta o bé pel model diguem-ne napoleònic –aquell que permet comprendre el sistema de les grandes écoles franceses i la potència de les universitats alemanyes des de Humboldt–, o bé per la fórmula anglosaxona, que pot ostentar com a model d’èxit les Universitats de l’Ivy League als Estats Units, i per descomptat el binomi Oxbridge al Regne Unit. O quadres d’alta gestió i govern, o elits intel·lectuals.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.