Fins al mes de febrer d’enguany s’ha pogut veure a l’off de La Villarroel l’obra de teatre El gegant del Pi, de Pau Vinyals, dirigida per ell mateix i Júlia Barceló. Aquest text és el debut de l’intèrpret com a autor. Es tracta d’una autoficció –gènere tan de moda els darrers anys, ple d’entusiastes defensors i de furibunds detractors, que potser mereixeria un article en el futur– on aprofundeix sobre el seu passat familiar i allò que callem. En el seu cas, en el cas de la seva família –perquè, quina família no calla coses?–, el detall incòmode revelat guarda relació amb l’avi del protagonista: era franquista.

Jo vaig veure la peça a la primera temporada, al teatre Tantarantana, on va tenir ocasió de repetir en la programació de l’any següent. Una circumstància, per cert, que no passa sovint a casa nostra, malauradament. Les obres tenen poques oportunitats de ser vistes, amb programacions que sovint no superen les quatre setmanes, a tot estirar. No parlem, per tant, de ser reestrenades. El cas esdevé més penós en les produccions humils, on la inversió en promoció escasseja. Aquests períodes d’exhibició curts dificulten que el boca-orella, l’eina de promoció més efectiva en aquests casos, faci la seva feina i consolidi l’espectacle. I permeti un cert retorn de la inversió als productors; sovint oblidem aquesta part de l’equació. Per cert, El gegant del Pi seguirà de gira encara uns mesos.

L’obra em va agradar molt. Em va semblar un espectacle senzill, ben fet –en tots els sentits–, amb un text sòlid i, sobretot, em va semblar un espectacle honest, qualitat que cada cop valoro més quan vaig al teatre. El lloc des d’on el Pau explica aquesta història, i la forma com han triat de posar-la en escena, em sembla tot un encert. L’obra ha obtingut diversos premis, entre els quals el Premi de la Crítica al Millor Espectacle de Petit Format 2023.

 

Un avi franquista

Tanmateix, és possible que l’atracció per aquesta peça naixés del meu interès per la història i la memòria. En realitat, és interessant constatar com aquesta última ha anat ocupant més i més l’atenció i, per tant, els textos dels autors del nostre país i més enllà. Però si parlo d’aquesta obra aquí és per un altre motiu. Arran de l’estrena i de la bona acollida, les xarxes socials, així com els crítics, van començar a parlar de l’espectacle. I de seguida em va cridar l’atenció un detall: es destacava la valentia d’en Pau Vinyals per confessar aquest episodi familiar tan inoportú, tan desagradable: tenir un avi franquista.

«Per què estimem el teatre? Personalment, crec que és important que no tinguem la resposta», diu el director de teatre britànic Declan Donnellan.

Recordo, fins i tot, escoltar alguna observació al respecte en sortir del teatre, el dia que hi vaig assistir. Jo, personalment, no acabava d’entendre aquest tipus de comentaris. L’obra m’havia agradat molt, però respecte a aquesta qüestió pensava: no n’hi ha per a tant. Vull dir: molta gent d’aquí va ser franquista, durant la Guerra Civil i després; per convicció o per interès. Fins i tot va haver-hi gent a qui li va tocar combatre en un bàndol sense que ningú tingués en compte la seva opinió. Sincerament, des d’una perspectiva purament estadística i històrica, no em semblava tan excepcional tenir un avi franquista. No obstant això, al cap d’uns dies, reflexionant sobre l’obra com només les obres que ens han agradat ho saben fer, vaig recordar que, a certa branca de la meva família, cert oncle avi va lluitar al bàndol dels colpistes. Sempre es va tractar amb discreció, la qüestió.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Aquest detall familiar, aparegut d’imprevist, va incitar en mi una reflexió. Potser el problema, doncs, no és tenir un avi franquista, és un altre: què decidim oblidar i què decidim recordar. Qui ens agradaria ser, en definitiva?

 

Un oxímoron

Em va venir un altre record a la ment. Va ocórrer a l’aula, quan estudiava història a la universitat, ara deu fer deu anys. L’assignatura versava sobre la Guerra Civil i el franquisme. El professor citava en aquell moment alguns catalans il·lustres que havien viscut i prosperat generosament a l’abric del franquisme, els anys 60 i 70 (i que lògicament ho havien seguit fent les dècades posteriors). Una mà es va aixecar. El professor va aturar el seu relat i va donar la paraula a l’alumne. El noi en qüestió no entenia res: allò que deia el professor no tenia cap sentit. Com podia ser que un català fos franquista, va preguntar, això és impossible; no n’hi podia haver. Català i franquista li semblava un oxímoron.

Recordo la cara del professor, la incredulitat dibuixada al seu rostre davant d’aquella afirmació vehement i dolguda. El bon home de seguida va saber compondre’s i passar a una explicació pacient i didàctica sobre les nostres inclinacions polítiques de fa cinquanta anys i, tal vegada, actuals. Ara que he pensat en aquest episodi, potser també caldria preguntar-nos per l’educació en història que hem rebut els que vam néixer ja en democràcia.

Encara una altra anècdota: no fa gaire, vaig anar a una visita guiada a la Model. S’ofereix tots els divendres i dissabtes i és una gran oportunitat per atansar-se a un espai rellevant de la ciutat de Barcelona que encara no té turistes. El cas és que, a l’inici de la visita, la guia feia una breu pinzellada històrica pels més de cent anys d’història de l’edifici. La simplificació era inevitable i de fet ella se’n va excusar. No obstant això, em va sobtar una omissió: en la descripció dels convulsos anys 20 i 30 de la nostra història, va parlar de la repressió durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar de puntetes per la República i de seguida va començar a parlar de la violència, els empresonaments massius i afusellaments que es van produir… a partir de 1939, amb la victòria franquista. Ni rastre dels tres anys que comprenien la història d’aquell espai durant la Guerra Civil: no hi va passar res, allà?

 

Mirar-se al mirall

Em temo que tots aquests episodis em condueixen al mateix lloc: hi ha coses del nostre passat que preferim no mirar. Potser perquè creiem que així no van ocórrer; potser perquè, així, serem una mica millors del que realment som. Ens agrada pensar que nosaltres som els bons, i ells, els altres, els dolents. Així, tot és més fàcil i podem dormir més tranquils. De vegades es fa feixuc mirar-se al mirall.

Però, qui som realment? Potser el teatre ens pot ajudar a aclarir les ombres on ens aboca aquesta pregunta. De fet, és important que contribueixi a aquesta empresa, perquè, cal tenir-ho present, també pot col·laborar a tot el contrari: oblidar. I de la manera més eficient. El teatre també construeix el nosaltres. És, a risc de sonar excessiu, una responsabilitat moral.

Crec que aquí rau el perquè de fer teatre, el seu sentit més profund. Juan Mayorga deia que, per a ell, el teatre hauria de ser l’espai on poder contemplar la nostra ombra. Penso en la seva obra –al meu entendre– més interessant, Himmelweg: camino del cielo. Avui dia no es pot veure als teatres però sí que està editada en llibre. Per desgràcia, no llegim teatre, perquè no en tenim l’hàbit i és una forma diferent i interessant d’apropar-se al teatre i al gaudi de la lectura.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’obra de Mayorga tracta d’un delegat de la Creu Roja que visita un camp de concentració nazi, per tal de comprovar de primera mà les condicions de vida de la gent que hi viu. Crec que amb aquest text Mayorga ens recorda quelcom fonamental: que els monstres no existeixen. La realitat és més inquietant: per al mal no calen monstres, només éssers humans –nosaltres inclosos– i les circumstàncies adequades. Però descobrir-nos una mica més a nosaltres mateixos no ha de revelar necessàriament la nostra maldat. Precisament, el fet d’observar-nos, el coneixement de nosaltres mateixos, esdevé el millor dels remeis contra la ignorància i la simplificació de la realitat.

 

Una visió possible

El teatre hauria de ser un espai on incomodar-nos, un espai que no ens doni el copet a l’esquena –repenjada, sovint, a la no gaire confortable butaca d’espectador– i ens digui: que bons que som, que d’acord que estem amb allò que ens mostren a escena i que dolents que són els dolents.

Aquesta és una visió possible del teatre, n’hi ha d’altres, però aquesta és la que jo estimo i la que m’incita a la reflexió i a l’acció com a espectador i creador.

I, tanmateix… No voldria acabar sense citar unes paraules del director de teatre i autor britànic Declan Donnellan: «Per què estimem el teatre? Personalment, crec que és important que no tinguem la resposta.» Per aquesta possibilitat, com tantes d’altres igual de suggeridores, hem obert aquest espai de reflexió teatral a política&prosa.