Per no ser titllat d’oportunista, que el Barça hagi guanyat la Lliga (una bona notícia), no ens ha de fer perdre de vista el seu declivi com a institució en els darrers anys. Aquesta victòria pot ser flor d’un dia, si el club no deixa de descapitalitzar-se pel que fa a tota mena d’actius (incloent els professionals). Tornar a l’elit del futbol europeu pot esdevenir impossible si no es reverteixen les raons subjacents al declivi institucional i organitzatiu.
L’economista espanyol Luis Garicano, que va tenir una experiència política efímera en el partit polític fallit Ciudadanos, té un excel·lent article acadèmic a la revista Journal of Economic Literature amb el títol «Why Organizations Fail» («Per què fracassen les organitzacions»). El títol és una analogia amb el famós llibre Why Nations Fail (Per què fracassen les nacions), escrit prèviament per Acemoglu i Robinson.
Certament, no sols les nacions fracassen, sinó també les organitzacions. És normal per als economistes estudiar un fracàs del mercat, però és menys freqüent estudiar els fracassos de nacions senceres o organitzacions. Els governs també fracassen, com les comunitats. No cal dir que els mecanismes d’assignació de recursos també poden tenir èxit. Els bons economistes, com Garicano o Acemoglu, són bons tant per identificar raons d’èxit com de fracàs.
En el seu article sobre el fracàs organitzatiu, Garicano esmenta, entre altres, dues raons habituals, a saber, les deficiències en l’assignació de talent i els errors en l’assignació de recursos entre el curt i el llarg termini. Les bones organitzacions assignen bé el seu escàs talent i fan una bona feina atraient-lo i retenint-lo en les tasques rellevants. També gestionen bé els problemes a curt termini, al mateix temps que dediquen recursos a la innovació i a pensar en el seu futur.
Aquestes dues idees bàsiques m’han vingut al cap amb motiu del declivi del FC Barcelona, el meu equip de futbol, possiblement el millor equip del món entre 2005 i 2015, els anys de Leo Messi, Andrés Iniesta i altres. L’ascens i la caiguda del club estan molt ben descrits en el llibre de Simon Kuper. Però aquest distingit periodista va deixar la història abans que sortís a la llum que el club havia estat pagant més de 7 milions d’euros al vicepresident del comitè encarregat d’assignar àrbitres a partits i a categories, i la posterior campanya de relacions públiques de l’actual president, Joan Laporta, per rebutjar qualsevol responsabilitat i el seu atac amb una campanya populista culpant els rivals del Reial Madrid i el règim franquista (sí, aquella dictadura militar que va acabar fa gairebé 50 anys).
El Barça ho fa malament assignant talent. El president és elegit pels socis i actua en un marc que no té controls ni contrapesos. L’actual no és ni competent per gestionar ni té autodisciplina. Els executius del club que envolten el Sr. Laporta són amics seus o fins i tot parents, i actualment no hi ha cap estructura professional d’experts en canvis organitzatius. No obstant això, no hi ha escassetat d’experts en comunicació, començant pel mateix Laporta, que es pren qualsevol problema, no com un repte de gestió, sinó com un repte de comunicació, no gaire diferent de Boris Johnson o Donald Trump.
El club no sols no s’ha preparat per al futur en els seus bons anys, sinó que ara està obsessionat amb el passat, culpant al règim franquista i intentant reactivar el recent bon cicle intentant tornar a signar un vell Leo Messi. I bàsicament està abandonant el futur, pagant per les contractacions actuals amb els ingressos obtinguts mitjançant la venda d’actius que generen diners.
Això (junt amb els raonaments de Garicano) planteja la qüestió de quins són els factors subjacents que faciliten el fracàs organitzatiu. En aquest cas, el populisme d’un club democràtic sense controls ni contrapesos exerceix, al meu entendre, un paper important. El Barça és massa important per caure, i com molts clubs de futbol d’alt nivell, es rescatarà abans que desaparegui (els clubs de futbol no desapareixen, com expliquen Kuper i Szymanski en el seu llibre Soccernomics). Una conseqüència d’això és el risc moral en el comportament dels funcionaris del club, ja que no s’enfronten a totes les conseqüències de la seva incompetència (o pitjor). Altres clubs tenen característiques similars, però per raons que mereixen un estudi més detallat, el cas del meu club és extrem. No obstant això, ja que l’equip no desapareixerà, sempre podem esperar que un altre cop de sort estigui esperant en forma d’una altra generació de grans jugadors.
