Ramon Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) és un dels extravagants que Plàcid Vidal reuneix a Els singulars anecdòtics, un retaule d’una insòlita poesia a frec de la màscara fúnebre, un catàleg d’esperances i tristeses protagonitzat per una plèiade de bohemis malmesos per la il·lusió d’una cosa innominable i que sobreviuen incertament en habitacions decrèpites mentre combaten els forats negres dels seus caràcters indòmits, sense passió ni entusiasme per res excepte cap a la literatura, sense descobrir mai que la literatura, segurament, ha de sorgir de l’entusiasme i la passió per alguna cosa, encara que sigui la vida: Hortensi Güell es va ofegar a la platja de Salou, i no es va aclarir mai si al darrere hi havia unes raons idèntiques a les que van dur Anton Isern i Antoni Samarra a suïcidar-se al castell de Burriac.

El cos estrafet de Xavier Dachs només va trobar la tranquil·litat aristocràtica que buscava quan va morir al manicomi on el van recloure, i l’última notícia que es va tenir de Josep Parodi va ser que estava empresonat a Buenos Aires per contrabandista. Narcís Gili Gay, Ernest Vendrell i Isidre Nonell ben aviat van sucumbir als aires pestilents de la tuberculosi que rondava afamadament per les clavegueres de la vida artística barcelonina, i Diego Ruiz i Ramon Vinyes, com si fugissin dels rigors de les exigències estètiques, van anar a la recerca del triomf o de l’ombra de l’oblit a Itàlia i a Colòmbia.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.