Ramon Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) és un dels extravagants que Plàcid Vidal reuneix a Els singulars anecdòtics, un retaule d’una insòlita poesia a frec de la màscara fúnebre, un catàleg d’esperances i tristeses protagonitzat per una plèiade de bohemis malmesos per la il·lusió d’una cosa innominable i que sobreviuen incertament en habitacions decrèpites mentre combaten els forats negres dels seus caràcters indòmits, sense passió ni entusiasme per res excepte cap a la literatura, sense descobrir mai que la literatura, segurament, ha de sorgir de l’entusiasme i la passió per alguna cosa, encara que sigui la vida: Hortensi Güell es va ofegar a la platja de Salou, i no es va aclarir mai si al darrere hi havia unes raons idèntiques a les que van dur Anton Isern i Antoni Samarra a suïcidar-se al castell de Burriac.

El cos estrafet de Xavier Dachs només va trobar la tranquil·litat aristocràtica que buscava quan va morir al manicomi on el van recloure, i l’última notícia que es va tenir de Josep Parodi va ser que estava empresonat a Buenos Aires per contrabandista. Narcís Gili Gay, Ernest Vendrell i Isidre Nonell ben aviat van sucumbir als aires pestilents de la tuberculosi que rondava afamadament per les clavegueres de la vida artística barcelonina, i Diego Ruiz i Ramon Vinyes, com si fugissin dels rigors de les exigències estètiques, van anar a la recerca del triomf o de l’ombra de l’oblit a Itàlia i a Colòmbia.

Si es parla de Ramon Vinyes és inevitable referir-se en un paràgraf o altre a l’homenatge que García Márquez li va tributar a Cien años de soledad, i que va servir per començar a moure la llosa de l’ostracisme que havia caigut damunt la memòria de la seva obra. Ramon Vinyes és «el sabio catalán», i «el viejo que habia leído todos los libros», el personatge de la novel·la que pronuncia una paraula en català («collons!»), l’escriptor que des de l’any 1913, quan va fugir per voluntat pròpia de l’atmosfera enrarida que es respirava en els cercles intel·lectuals barcelonins, va mantenir una llarga relació sentimental amb les terres colombianes.

Activitat fecunda a Barranquilla

Hi va viure períodes de durada diversa, que va anar alternant amb estades a Catalunya fins que la ciutat de Barranquilla va acollir-lo definitivament arran de l’exili de la Guerra Civil, i hi va desenrotllar una activitat fecunda des del primer moment: va regentar una llibreria, va escriure als diaris, va participar en una conspiració, i va influir en el gust literari d’un grup de lletraferits on destacaven uns joves de curiositat insaciable que es deien Álvaro Cepeda Samudio i Gabriel García Márquez.

«El que es fa sense mala intenció i per seguir l’instint no té importància.»

Quan va desembarcar per primera vegada a Colòmbia, la reacció de Ramon Vinyes no es va allunyar gaire de la que experimenta qualsevol europeu que descobreix Amèrica, i també va sucumbir a l’embriaguesa sensorial que niava en aquell continent desaforat. La calor, la llum encegadora, la humitat i els mosquits, la pols, tot devia preparar-lo per integrar-se en un món que no defugia la violència ni els contrastos pintorescos, en una societat on el cosmopolitisme extravagant convivia amb un substrat ineludible d’encanteris i bruixeries, on el relaxament frenètic del tròpic no negava l’austeritat de les terres glacials de l’altitud andina, i on l’exotisme d’un paisatge nodrit de colors exaltats es convertia de sobte en un laberint selvàtic ple de secrets tel·lúrics.

Nova i virulenta realitat

Potser va ser una conseqüència de la fascinació per una terra pletòrica de vida, potser va ser una seqüela del fàstic que sentia per les consignes noucentistes que imperaven a la Barcelona que havia deixat enrere, però se sap que Ramon Vinyes es va entusiasmar amb aquelles novel·les que exhibien amb orgull el trasbals silenciosament enigmàtic d’una naturalesa brava i indòmita. Se sap que es va entusiasmar amb Jorge Icaza i Huasipungo, se sap que es va interessar per Toá i Uribe Piedrahita, i se sap que no va escatimar elogis a les obres de José María Arguedas, Ricardo Güiraldes o Rómulo Gallegos, però no deixa de sorprendre la manera amb què es va enfrontar literàriament a aquella nova i virulenta realitat.

La majoria dels contes d’A la boca dels núvols, que va guanyar els jocs florals de Mèxic l’any 1945, i d’Entre sambes i bananes, que recull la resta de la seva escriptura en prosa i que es va editar pòstumament el 1985 –i editats ara conjuntament per Males Herbes amb un pròleg d’Imma Martí– estan ambientats en els territoris habituals de la narrativa indigenista, però Ramon Vinyes els sotmet a un canvi de rumb, l’espai rural deixa pas al ritme urbà, el pintoresc és només un recurs per transmetre sensacions físiques, i es desmitifiquen les visions elementals: una tempesta espectacular només provoca unes conseqüències insignificants, i la màgia negra ancestral es troba a les mans d’una prostituta libanesa.

Desembruixar el tròpic

Ramon Vinyes es va encarregar de desembruixar el tròpic, i no és aliè a aquest objectiu l’humor delirant que travessa de dalt a baix la seva escriptura –«renego dels diaris i de la literatura fets perquè s’hi banyi l’analfabetisme, però renego també de l’asfalt lític fet per xarolar cervells», es pot llegir a «Un Lord Northcliffe de Terra Calenta»–, a pesar que la majoria dels protagonistes són uns exiliats que només esperen que l’absurd i el temps els aniquilin. Mentrestant, uns personatges que sovint semblen uns titelles a les mans d’un narrador distant i impassible davant d’una realitat que no acaba de comprendre, però que mai no li és enemiga, aprenen a conviure amb una lliçó moral que pot semblar covada en les pulsions de la vida bohèmia: «el que es fa sense mala intenció i per seguir l’instint no té importànciac. Al cap i a la fi, tal com diu el narrador d’«El pastisser Hess», «No ens podem permetre grans luxes. Vivim a l’exili i vol dir que ens l’hem de campar.»

Vivacitat verbal

L’obra de Ramon Vinyes anticipa el canvi d’estètica que esclataria anys després per enderrocar les lleis del tel·lurisme a favor d’un concepte màgic de la realitat o a favor d’un cosmopolitisme d’arrel europea. Però si admet encara una lectura molt plaent, és gràcies a uns diàlegs que semblen jocs de malabarisme –la tensió narrativa de la majoria dels contes de Ramon Vinyes sol provenir de la força amb què es desenrotllen les converses que sustenten la trama–, a unes comparacions inèdites que enriqueixen la realitat, a una vivacitat verbal notable fins i tot quan la prosa trontolla. No és menor l’audàcia amb què Ramon Vinyes reflexiona sobre els recursos i els procediments que ofereix el conte com a gènere.

La temàtica obsessiva és el desterrament físic, però el que s’enlaira com el centre de cada conte és el paper que interpreta la veu i la mirada del narrador.

La temàtica obsessiva de Vinyes és el desterrament físic, però el que s’enlaira com el centre de cada conte és el paper que interpreta la veu i la mirada del narrador: «Una Pasqua de Resurrecció en el tròpic» prefigura el «realisme màgic», «L’Albí» és una reinterpretació de la narrativa fantàstica del segle XIX, i «L’assassinat de Jacobé Warthon», potser el millor conte de Ramon Vinyes, és una filigrana metaliterària –un miratge d’abstraccions construït amb una arquitectura molt astuta i subtil–, plena de les pauses, els suspensos, les pistes falses, les ironies i les ambigüitats d’una veu narradora experta en l’art de fer reviure a cada instant la curiositat del lector.